Alguns
diccionaris tradueixen el terme anglès reset
com a “reajustar". Altres ens expliquen que el que es vol dir amb aquesta
paraula és l'acció de reposar, reiniciar i, tot seguit, la posada en condicions
inicials d'un sistema. Aquesta darrera accepció és la que defens haurien de fer
els sindicats arreu del Regne d’Espanya i de les Illes Balears. A què ve ara
això de reset sindical? Idò té a
veure amb la notícia certament cridanera que ahir comença
a publicar el diari El País i que avui
segueix amb el que promet ser un serial. Estem, idò, davant un altre
escàndol relacionat amb els sindicats i, entre EROs d’Andalusia, cursos de
formació, etc., van...
Pot ser que la
“donació” de més de 8 milions d’euros de bancs i caixes a Federació
de CCOO de banca i els pagaments de sobresous a lliberats sindicals, sigui absolutament legal. Segur que hi haurà
tota una panòplia d’explicacions i justificacions sobre les despeses de menjars
i viatges. Però és mal de presentar des d'un punt de vista ètic. Són pràctiques
que minen la reputació exemplar del sindicat davant la ciutadania en general i,
en particular, davant les víctimes de la crisi-estafa. I si els sindicats
perden la reputació d’exemplaritat, perden la capacitat de mobilitzar
voluntats... i sense mobilització no hi ha ni resistència ni avanços igualitaris.
I tanmateix no
sóc tan innocent com per oblidar la guerra bruta de les forces dels privilegis
contra el sindicalisme. Tampoc crec que el neguit que provoquen determinats
escàndols de corrupció i de males praxis sindicals, hagi de provocar una
actitud justificativa a la defensiva del moviment sindical. Ans al contrari,
ara és l’hora de l’ofensiva. Sens dubte la crisi ha capgirat els mercats de
treball que ja no garanteixen la no exclusió social. En la societat dels tres
tercis (un terç dels ben instal·lats, l’altre dels proletaris integrats a la
roda del consum i classes mitjanes, i un tercer dels marginats i exclosos) i en
un marc socioeconòmic en la que la cohesió social sembla ser antagònica amb la
competitivitat, els sindicats tenen serioses amenaces d'irrellevància en el renovat
conflicte capital-treball. Però el sindicalisme és ara més necessari que mai, i
per això té moltes oportunitats si sap afrontar de debò i amb valentia els
reptes. (Vegin aquí les
reflexions dels investigadors del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida
Quotidiana i el Treball (QUIT), Oriol Barranco i Óscar Molina).
Les amenaces,
els reptes i les oportunitats, aconsellen un
reset sindical que, a parer meu, passa per: 1.- Que CCOO i UGT engeguin un
procés d’ unificació d’ambdues estructures sindical a la que hi estarien
convidats tota la resta de sindicats. Hauria de ser un procés en igualtat de
condicions per a tothom i el resultat una nova confederació sindical amb un
programa reivindicatiu i organitzatiu totalment renovat. 2.- Un canvi en el
model de representació sindical. S’han d’acabar amb les competitives eleccions
sindicals, i s’ha de passar al sistema cooperatiu de l'afiliació sindical. I a
partir d’això es podrà parlar d’un altre discurs i una praxi sindical diferent.
3.- Un codi ètic extraordinàriament rigorós pel funcionament de la nova
confederació sindical.
La posada en condicions inicials del sindicalisme és tant complicat i difícil
com necessari. A grans mals, grans remeis. Com més es trigui pitjor pel 90% de
la ciutadania no rica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada