Balears, illes vulnerables

El concepte de vulnerabilitat està molt desenvolupat en els àmbits mediambientals i de l'economia i política ecològica. No obstant això, és un terme només emergent en l'àmbit de les ciències socials a on, fonamentalment, es centra en les vulnerabilitats socials que sofreixen determinats grups de població amb carències materials o situacions d'exclusió. Una derivada, encara menys estesa, d'aquest concepte en l'àmbit socioeconòmic és la que fa referència a la vulnerabilitat dels territoris. I tanmateix, es pot parlar de Balears com un territori vulnerable car es poden identificar situacions estructurals de vulnerabilitat pel seu model de creixement, pel seu risc de financiarització a bona part de l'economia local, pel seu teixit empresarial, amb excessiva presència de microempreses, pel seu índex de desigualtat, i pel seu particular procés d'empobriment de les classes mitjanes i de descohesió social. 

Recentment s'han conegut dues publicacions que aporten elements d'anàlisi d'aquesta vulnerabilitat illenca, si més no, en la vessant social. Els elements que aporten tant el número 53 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible a gadeso.org), com la memòria 2014 de Càritas Mallorca, a parer meu, palesen que el grau de descohesió social que hem assolit (junt amb els altres factors abans esmentats) ens converteixen en un territori vulnerable. La primera publicació, amb el títol de "Balanç de legislatura: creixen les carències materials severes", analitza l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2014, elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), posant de relleu les següents informacions: 1) En el quadrienni 2011-2014 la renda mitjana individual ha baixat un 4,2%, i la de les llars un 5,8%. 2) La quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 4,7% entre 2011 i 2014. 3) Malgrat que s'han endurit les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc de pobresa de 2014 se situà en un 18,4% (en 2011 era del 17,9%). 4) Segons l'indicador AROPE (que, seguint els criteris de l'oficina d'estadística de la UE, Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa), en els quatre anys que analitzam, les variacions més significatives han estat: la taxa de risc de pobresa o exclusió social baixa un -2,9%; la taxa de llars amb baixa intensitat del treball baixa un -5,6%; però, la taxa de persones amb carències severes augmenta un 2,4%. 5) En 2014 un 31,5% de persones illenques arribà a fi de mes amb dificultats, és a dir, un 0,5% més que en 2011. 6) Amb dades de 2014, un 39,8% de les llars illenques no tenien capacitat per afrontar despeses imprevistes, i un 18,1% va tindre retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas o comunitat...) durant els darrers dotze mesos. 

Per un altre costat, a la Memòria de Càritas Mallorca, que durant el 2014 ha atès a un total de gairebé 10.000 persones, s'observa que tot i ser majoria les persones nouvingudes ateses, el realment significatiu és que el percentatge de persones espanyoles s'ha enfilat fins al 42%, dos punts més que l'any 2013. Sembla obvi, doncs, que la situació de pobresa i/o exclusió social afecta cada pic més persones mallorquines o peninsulars que es troben en situació de vulnerabilitat per la pèrdua del treball i per la cronificació de la seva situació. Val a dir que, a parer meu, les polítiques públiques per combatre l'atur de llarga i molt llarga durada han estat durant aquests darrers anys del tot inexistents. 

Càritas Mallorca adverteix que "la pobresa i l'exclusió social són fenòmens estructurals que requereixen polítiques redistributives que garanteixin uns mínims per poder viure, també requereixen de la promoció laboral i el consum..." i, alhora, la publicació digital de la Fundació Gadeso conclou afirmant que cal posar fre al procés d'empobriment de bona part de la societat illenca, entre altres coses, perquè una sortida de la crisi amb una dualització de la societat i unes classes mitjanes empobrides no és una solució equitativa. Ans al contrari, el que cal fer són polítiques que posin els ascensors socials en marxa una altra vegada. 

En definitiva, és imprescindible posar en marxa polítiques valentes de resiliència social si no volem aprofundir en la vulnerabilitat de Balears i de la seva gent no rica. 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-VI-2015)