Cuba

Detall del pati de la casa d’Holguín 

Feia anys que em rondava pel cap tornar visitar Cuba. En aquesta nova visita es tractava de conèixer l'illa més enllà de L'Havana i els voltants. L'origen de la preparació d'aquest viatge va ser la lectura, fa algun temps, d'un reportatge sobre la fascinant Baracoa. Aquest any complesc un nombre rodó d'anys i, sens dubte, era un bon any per conèixer llocs que, per un motiu o un altre -un esdeveniment de la història de la Revolució Cubana, una cançó...- han esdevingut mítics.

Ha estat un viatge de molts quilòmetres, per unes carreteres cubanes molt millorades en relació al que recordava de l'anterior visita, i un accidentat vol interior de L'Havana a Santiago de Cuba; molta música amb abundants anècdotes (algunes explicades aquí); amb visita a la "Casa de la Trova" de cadascuna de les localitats en què ens hem allotjat (intentar destriar quina és la millor és senzillament impossible). Un anar i venir molt a "el nostre aire" (només condicionats pels serveis ja contractats, com ara, les cases particulars en les quals ens allotjarem, o els horaris del "compañero conductor").

Encara que l'Havana no era objectiu principal, tot va començar -i va finalitzar- a la capital cubana. En arribar era de nit, i la impressió de la casa en la qual ens vam d'allotjar feia por. Tot i que la ubicació era privilegiada -a tocar de la Calle del Obispo de l'Havana Vella- l'accés i l' "apartament turístic" eren, més aviat, horrorosos. No es tractava d'una casa de cubans en la que, encara que estiguin preparades pels turistes, més o menys, convius amb ells, com si ho van ser les restants, inclosa la de l'Havana en la qual acabarem el viatge.

L'Havana segueix sent una ciutat decadent, actualment extraordinàriament turistitzada (la presència de creuers és impactant), i amb bastants obres de nova construcció i de rehabilitació, però segueix sent bellíssima. Passejar per l'Havana Vella, pel Vedado, fer el trajecte del Bus Turístic, observar el bullici d'autocars turístics a la Plaça de la Revolució... és la constatació del grau de dependència actual de l'economia cubana del turisme. Per fer-se una idea recoman la lectura d'aquest article de Ricardo Torres publicat a SinPermiso, en el qual no s'està d'afirmar que "probablement les úniques bones notícies de 2016 en el sector extern van provenir del turisme internacional".

Malecón de L’Havana  

En qualsevol cas, el que més m'agrada de l'Havana són els seus llocs i carrerons que segueixen "lliures de guiris", descansar en un modest banc del Paseo del Pardo, gaudir de la posta de sol des del malecón habanero, o, la cervesa "dispensada" a la Plaça Vella. A L’Havana dóna la sensació que Los Van Van sonen arreu.

Havíem d'arribar a Santiago de Cuba a primera hora del matí però quan aterram està enfosquint. En arribar al que serà el nostre hostalatge santiaguer, qui ens obre de bat a bat la seva casa ens confessa que estava preocupat per la nostra tardança. És l'amabilitat cubana! En explicar-li que venim de l'aeroport i que el vol s'ha retardat més de 12 hores, somriu i ens diu: "Entesos... amb Cubana no se sap mai quan s'arriba...".

Santiago de Cuba és, sens dubte, una ciutat mítica per les icones de la Revolució Cubana i per les seves músiques. Per a mi la Plaça de la Revolució santiaguera és la millor de Cuba; el carrer Heredia dels més autèntics i musicals (allà està, entre altres llocs de música, la Casa de la Trova); un magnífic nucli antic, amb visita obligada a la Casa de Diego Velázquez. Cal fer un passeig (o els que es puguin) pel Parque Céspedes, i contemplar, des de la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción, la façana de l'Ajuntament, i, molt concretament, la balconada des d'on Fidel Castro va pronunciar, tot just baixar de Sierra Mestra, el discurs de la victòria de la Revolució, i va iniciar la seva marxa triomfal cap a L'Havana. A Santiago de Cuba hi ha la modesta casa natal de Fidel, i la seva modesta tomba. Impressiona l'austeritat del lloc on reposen les restes del Comandante. Una roca, portada de Serra Mestra, amb una lacònica inscripció "Fidel". En el Cementiri de Santa Ifigenia tots els honors semblen reservats a "L'apòstol" José Martí, i, en menor mesura, als herois del Moncada.

Aquí descansa Fidel Castro 

Precisament, la visita al Cuartel Moncada va ser una de les experiències més emotives del viatge. Convertit en museu, i, alhora, escola, segueix donant testimoniatge que, en paraules del Che, "la Revolució porta a les seves mans l'escola".

Sent difícil deixar de passejar pels diferents barris de Santiago de Cuba convé fer un salt al Cobre (un més que curiós monestir marià al qual els visitants cubans es divideixen entre els que processen la seva fe a la Verge Nuestra Señora del Cobre, i els que visiten la basílica "per si de cas"). També convé acostar-se al Castillo de San Pedro de la Roca del Morro, i, si hi ha gana, menjar el menú del restaurant observant l'horitzó del Mar Carib mentre sonen uns músics locals que canten "Comandante Che Guevara", amb seguretat la cançó més cantada a Cuba.

Santiago de Cuba, com qualsevol altre lloc, té el seu sud, i, en aquest cas, és un sud costa amunt. Cal pujar l'escalinata del Padre Pico, i perdre's pel Tivolí. Hi ha un encantador mirador que, a més de poder observar que allí també arriben els creuers, serveix de refugi  per a un inesperat xàfec tropical. La pluja sembla acompanyar les cançons del Trio Matamoros.

Costa deixar Santiago de Cuba! Ajuda -i molt- molt el saber que poses rumb cap a Baracoa. De camí passarem per la ciutat de Guantanamo, on vaig participar en una de les "esquinas calientes" més animades del viatge (ho explic a l’article d’anècdotes abans esmentat). Una vegada hem observat l'absurda base militar ianqui des del Mirador de Malones, iniciem la nostra aproximació a "Existència de mar" (Baracoa, en llengua indígena). La carretera de la Farola és una obra d'enginyeria impressionant, però el que més impressiona és la sensació que la capacitat de resiliència de la naturalesa s'esgota. L'huracà Matthew (octubre 2016) va deixar en ruïnes el nucli urbà i els seus voltants però, excepte algunes grans infraestructures, ja està tot reconstruït. Allò que segueix extraordinàriament danyat és la naturalesa... Si no frenam l'escalfament global, els huracans seran cada vegada més freqüents!

Arribant a la ciutat (la primera Vila fundada a Cuba en 1511), després d'haver-se aprovisionat de suficient xocolata que les venedores ofereixen a la carretera, es comença a notar la màgia del lloc. Baracoa té, fins i tot, la seva muntanya màgica: El Yunque.

Amb tot em resulta impossible explicar en poques paraules l'experiència de Baracoa, però la casualitat va voler que, a la casa on vam estar allotjats, hi hagués una petita llibretera on vaig trobar una antologia poètica amb el títol "Baracoa... La de siempre". Un dels versos (de Miguel Ángel Castro Machado) resumeix el que vaig sentir:

"BARACOA EN TRES TIEMPOS

I

El camino que lleva a mi ciudad

parece una infinita rama

que alguien quiso amarrar al cielo

así de alto y verde es Baracoa

II

Quien te ha visto ya vio toda la magia

del estar y no estar a la aventura

y al prodigio feliz de la aventura

III

Al destello fugaz de una mirada

entrega en abundantes sueños

la parquedad de su aroma: caracoles, embrujos, hondos-verdes.

Y pura como la luz, incólume, serena

nos anuncia ala en el relámpago de los dioses

habéis llegado a la magia de lo cierto".

Plaça de la Revolució de Baracoa 

I, tanmateix, Baracoa té més que màgia, té coses tangibles: La seva gent; el restaurant El Poeta; la seva petita, però animadíssima, Casa de la Trova; el seu Malecón; un estadi gairebé dintre de l'oceà; el riu Toa; el monument a Hatuey que va ser el primer rebel contra el colonialisme a el "Nou Món"; la Fàbrica de Xocolata, reinaugurada pel Che l'abril de 1963; una Plaça de la Revolució on, amb la muntanya de El Yunque al fons, presideix la següent consigna: "La Revolución cubana no podrá ser destruida ni por la fuerza ni por la seducción"; tot plegat és màgic. Màgia revolucionaria, si voleu. Ah, Baracoa té, i és força important, Chorote. En el poemari abans esmentat hi podem llegir:

CHOROTE

Cuando del líquido brote

su espesura a plenitud

habrá sorbos de salud

en tu jarra de chorote.

Corcel de indómito trote

al paladar, sueño grato

exalta al pan de boniato

de tradición campesina

y en la criolla cocina

es un suculento plato.

El chorote es: chocolate

azúcar, leche y harina

deliciosa medicina,

la canela es su acicate

adquiere el tinte del mate

(un atractivo color)

Dilo. Buen agricultor

tú que muy bien lo conoces

como alimento de los dioses

¡el chorote es lo mejor!

(Francisco Oscar Romero Laffita)

Bé, el més segur és que a Baracoa màgia i realitat és tot un. I la música d’ Omara Portuondo hi ajuda.

De sortida, ens topem amb un mur en el qual hi ha la seguen llegenda "Los cubanos serán dueños del porvenir de su patria. Antonio Maceo". Prenem nota ja que en el museu del Castell de Sant Carles de Palma hi ha una cadira de l'heroi de la independència cubana que les autoritats de l'Havana, crec que amb molta lògica, reclamen (Vegeu aquí).

El camí fins a Holguín és llarg, i s'imposa una aturada per menjar alguna cosa. En una paradeta de carretera, una família de camperols ens ofereix un menú d'allò més autèntic i deliciós... O és que hi havia gana!

Holguín em va resultar una ciutat interessant però no fonamental. És molt notòria la seva voluntat turística (Guardalavaca és una zona de turisme de platja de gran demanda, i està a un tir de pedra d'Holguín). De fet, estaven preparant la ciutat per acollir al maig la Fira Turística de Cuba de 2017 (FITCUBA-17). I és igualment notori que arriben a aquesta localitat moltes "remeses" de Miami. Anar de copes i escoltar Compay Segundo és un bon pla per a les nits holguinerenyes.

Panoràmica de Gibara

Però, si alguna cosa era imprescindible d'aquesta parada, era la visita a Gibara. Paga molt a pena! Em vaig encapritxar amb el cartell del Festival Internacional de Cinema de Gibara de 2017, que es podia veure en alguns aparadors i parets de la ciutat. Després de diversos intents per aconseguir-ho, em remeteren a la biblioteca que és on estava el centre logístic del festival. Una amable funcionària m'informà que, efectivament, hi ha cartells a rompre, però que estava planificat que el repartiment es faria l'endemà. Li insistesc que només estaré unes hores en Gibara, al que, amablement, em contesta que el seu cap ha dit que "es repartiran demà tal com està planificat". Autenticitat cubana 100%!

A Camagüey hi ha la concentració més grossa d'esglésies catòliques de Cuba. Si, a més a més, és Setmana Santa, poden ocórrer coses surrealistes, com l'anècdota contada a l’article sobre les anècdotes del viatge al que ja m’he referit abans . Però, el millor són les seves places, i la millor, malgrat el seu aspecte un tant mexicà, la de San Juan de Dios, on uns nois juguen amb la pilota, mentre ens prenem una Cervesa Cristal, i uns soneros toquen i canten. 

Plaça de San Juan de Dios (Camagüey)

Camagüey és una bona ciutat per fer compres,  doncs  hi ha elegants tendes, i tenen un mercat -l'agropecuari Hatibonico- d'obligada visita. Encara que moltes parts de la ciutat siguin museus de la realitat i de l'arquitectura cubana a l'aire lliure (des de la Necròpoli de Camagüey, passant per la Plaza del Carmen, fins a la façana de la Casa natal de Nicolás Guillén, o el carrer de los Cines) és un lloc ideal per anar de museus, sobretot de museus etnològics. Hi ha un cert orgull del poble envers les tradicions populars. A tall d'exemple, a la Casa de la Diversitat pot llegir-se un panell amb el següent text:

A Camagüey es pot veure un dels millors cafès de Cuba, en el Café Ciudad, i menjar una de les millors "ropas viejas", al restaurant Mesón del Príncipe, i, com està manat, qualsevol sopar cubà ha de digerir-se amb una mica de rom. A Camagüey el rom té un "bouquet" diferent sota la parra del pati de la Casa de la Trova camagüeyana on sonen versions del gran Ibrahim Ferrer...

Deixem Camagüey rumb a Trinidad, però, abans farem dues parades: La primera, una curta però intensa estada en Sancti Spíritus. És una espècie de Trinidad en petit, però amb dues coses importants que no trobarem a Trinidad: La Casa de la Guayabera (és, per tant, el millor lloc de l'Illa per comprar-ne una), i el Puente Yayabo. La segona parada és a la finca Manaca Iznaga, lògicament pugem a la torre de més de 40 metres d'altura. Des d'allà es pot albirar la immensitat de la finca, i unes vistes panoràmiques impressionants. Si hom tanca els ulls, i recorda que des d'aquesta altura es vigilava a les cohorts d'esclaus i esclaves que treballaven en les plantacions de canya de sucre, no pot per més que maleir l'espècie humana...

Arribam a Trinitat i ens trobam una desagradable sorpresa: La casa que teníem reservada està als afores de la ciutat, i no ens ve de gust tenir el campament tan lluny. En poc temps se soluciona l'assumpte, i ens allotgem en ple centre. Trinidad és, fins i tot la part més moderna, un autèntic museu a l'aire lliure. És d'aquests llocs què, malgrat la seua evident turistització, té un poderosíssim encant fotogènic. Ho fotografiaries tot. Tant a la zona al voltant del Parque Céspedes, com als carrers i places empedrades dels voltants de la Plaza Mayor. Fotografiaries tant les operacions del repartidor del pa i els seus malabarismes sobre la bici, com les fantàstiques teulades....

Un carrer de Trinidad 

En qualsevol cas, les sensacions a Trinidad són ambivalents: Massa turista, però molt encant; excés de souvenirs vulgars, però també hi ha artesans i artistes de nivell (estic molt content de la compra d'una postal en forma de collage, i d'una ceràmica prou original); hi ha llocs de menjar barat, i restaurants esplèndids (El Dorado, a tall d'exemple); pots prendre el cafè més car de Cuba, o conformar-te amb una "Canchanchara" a un preu normal de guiri. A Trinidad hi ha la primera franquícia a Cuba (en Holguín estaven ultimant la segona) de la Bodeguita del Medio, però res tan autèntic com l'abarrotada Casa de la Trova local, o la Casa de la Música... Fa calor, clar que fa calor, però es pot anar a donar-se un capbussó a les aigües del Carib de la Platja Ancón. A la nit no fa massa calor, i ve de gust fer-se acompanyar per qualsevol cançó del trobador Silvio Rodríguez.

De Trinitat a l'Havana, passant per Cienfuegos vivim l'experiència més desagradable -si és que va haver-hi alguna més de veritablement desagradable- del viatge. La carretera estava plena de crancs que surten del mar per pondre els ous a terra. No hi ha cap tanca que ho impedeixi, i és una autèntica carnisseria, sembla mentida que l'espècia subsisteixi amb aquesta matança diària. Hi ha una olor intensíssima a mar, o potser la intensitat del perfum és provocada pels milers de crancs esclafats per les llandes de les rodes dels cotxes que, amb alguna dificultat, circulen sense immutar-se massa. Només alguna burxada provocada per les mordasses dels crustacis sembla inquietar als conductors. Aquesta situació es perllonga durant bastants quilòmetres, però per fi s'acaba i arribem a Cienfuegos. Simpàtica i bonica ciutat on va néixer el gran Benny Moré. A la llista de preferits de Spotify tinc tota la música del millor intèrpret de "Camerera del amor", però, no vaig poder estar-me de comprar un CD recentment editat a Cuba amb els 13 temes més emblemàtics de Moré.

Passeig de Benny Moré (Cienfuegos)

Abans d'arribar a la capital cubana pararem en un Paladar de carretera proper a Matanzas. El menjar, un bufet, és esplèndid, però s’ofereix un vi casolà que és, senzillament, imbevible...

En l'últim tram de la carretera nacional, abans d'arribar novament a l'Havana, convé fer un succint inventari de mitja dotzena de coses fins aquí no explicades: 1.- La diferència entre un Cuba Libre i un Cubata és que mentre el primer és un combinat de cola amb rom jove (que pot ser blanc), el cubata combina amb la cola un rom anyenc. 2 .- Un misteri no resolt: Als afores de cadascuna de les ciutats visitades hem pogut observar que hi ha un hospital psiquiàtric. 3.- En els malecons de Cuba escasseja el “mani”, que ha estat substitut per llepolies. Mala peça al teler! 4.- Beuen molt alcohol. Més en la realitat que el que beu en la ficció el detectiu Mario Conde a les novel·les de Leonardo Padura. Tindran, si és que ja no el tenen, un problema de salut pública amb l'alcoholisme. 5. És increïble la quantitat d’hectàrees de terra no cultivada. La substitució de l’exportació de canya de sucre per la de “carbó de marabú” sembla ser-ne la causa. 6.- El bloqueig es nota –i es pateix- en gairebé tot. El nostre “compañero conductor” acabà el periple per l'illa cubana sense poder-se proveir d'un líquid lubrificant per al cotxe ,"el carro".

L'arribada a l'Havana, més aviat del previst, ens permet fer algunes visites pendents: Hotel Nacional, Coppelia, Monument al fundador del Partit Comunista Cubà, Julio Antonio Mella (un lloc que pot passar desapercebut, just davant de les escalinates de la Universitat de L'Havana, amb un monòlit en el qual es pot llegir una de les frases mítiques de Mella: "Luchar por la revolución social en la América, no es una utopía de locos o fanáticos. Es luchar por el próximo paso de avance en la historia"; l'avantguardista carreró de Hamel, i volta a l'Havana Vella per sopar.

 Detall del carreró de Hamel (L'Havana)

L'endemà tenim gairebé tot el dia abans de partir cap a l'aeroport. Ens perdem per l'Havana. Visitam la part comercial del port. Però, sobretot, contemplam el batec de la ciutat, i cal concloure que Alejo Carpentier, en el seu magistral llibret "La ciudad de las columnes", no exagerava en afirmar: "En cuanto a los millares de columnas que modulan –es decir: que determinan módulos y medidas, un modulador... – en el ámbito habanero, habría que buscar en su insólita proliferación una expresión singular del barroquismo americano".

Acabem la nostra estada a Cuba en el Floridita. Es despisten i no ens cobren els daiquiris. 

A la barra del Floridita

En sortir, de camí a la casa molt propera al Paseo del Prado on havíem passat la nit i ens guardaven l'equipatge, vaig recordar una de les tantes consignes revolucionàries que encara hi ha a qualsevol indret de Cuba. "Cuba es nuestra" deia. Vaig pensar: Que sigui per molts d'anys!, i, tot seguit, mentalment, em vaig posar a taral·lejar la cançó de Pablo Milanes: "Amo esta isla".