L'acord en el Conveni
col·lectiu d'hostaleria de les Illes Balears ha estat, sens dubte, una sorpresa
per a qualsevol persona observadora del tarannà del funcionament del mercat
laboral illenc i de les relacions laborals. Més aviat diria que, per la seva
anticipació, formes i continguts, ha estat una triple sorpresa. Però més enllà
de sorpreses, l'acord ha estat saludat amb una més o menys generalitzada
satisfacció, especialment en àmbits governamentals autonòmics. Pot ser que res
no sigui tan sorprenent ni s'hagi d'exagerar la satisfacció. S'imposa la
prudència, i analitzar les fortaleses i febleses de tot plegat.
Amb relació a l'anticipació
–el vigent conveni col·lectiu té vigència fins al 31 de març de 2018–, podria
anotar-se com a fortalesa un exercici de negociació col·lectiva contínua, és a
dir, negociar mentre el conveni col·lectiu precedent té plena vigència.
Preferesc pensar que no existeix un altre motiu de tal anticipació en l'acord,
i que, per tant, és una prova de maduresa dels agents socials i econòmics. Però
aquesta ràpida signatura de la pau social pel que fa al conveni col·lectiu del
sector de l'hostaleria balear té algunes febleses de les quals n'assenyalaré
dues: primera, la divisió de la representació empresarial, que pot exacerbar
els intents de divisió, especialment de la representació empresarial de la
restauració, de l'àmbit d'aplicació del conveni. Sembla complicat que
jurídicament això succeeixi (no debades tot indica que els signants ho han
volgut blindar no signant un nou conveni col·lectiu, sinó ampliant la vigència
del text que encara està en vigor i introduint-hi els canvis acordats), però,
en qualsevol cas, sempre seria millor mantenir la unitat del conveni –qüestió
fonamental per a la cohesió social a les Illes Balears– com a fruit d'una
negociació i eventual conflicte, que mitjançant enginyoses tècniques legals o
d'un intervencionisme de l'Administració autonòmica. La segona i, des del meu
punt de vista, la més important de les febleses de tanta anticipació és
l'absència d'un veritable procés d'informació, mobilització, assumpció de les
reivindicacions i apoderament dels treballadors i treballadores als centres de
treball entorn del conveni col·lectiu. El sindicalisme no va sobrat, encara que
sigui injustament, de prestigi entre la precarietat, i en aquest sentit, una
negociació tan cupular ha privat de la pedagogia d'explicar arreu que els drets
conquerits tenen més valor, i es defensen millor per als qui els conquereixen i
han de defensar-los.
Pel que fa a les formes, hi
ha més febleses que fortaleses perquè s'han barrejat dos àmbits de negociació
que, per la seva naturalesa, haurien de preservar la seva respectiva autonomia.
A través d'una aparent negociació col·lectiva tutelada pel Govern, s'acorda el
que és propi del conveni col·lectiu (fonamentalment increment salarial, allò
relatiu a l'externalització de serveis i el pacte de proposar al Govern de les
Illes Balears "la subscripció d'un acord tripartit que tingui per objecte
reduir la sinistralitat laboral i la millora en la qualitat de les condicions
de treball de les treballadores i treballadors del sector"). Però aquesta
proposta d'acord tripartit, que pel seu contingut no és pròpia d'un conveni
col·lectiu (el Govern no està formalment en la Comissió Negociadora), hauria
d'estar més que embastada, atès que s'ha rubricat en el mateix instant que la
pròrroga del conveni col·lectiu pròpiament dit. En definitiva, unes formes molt
marcades per la intervenció governamental, que es justifiquen, supòs, pel
debilitament de la força dels febles en la negociació dels convenis col·lectius
sectorials a conseqüència de la Reforma Laboral de 2012. Sigui pel que sigui,
les fortaleses de les peculiars formes de negociació d'aquest acord prou atípic
les haurem de cercar en els seus continguts. Doncs, encara que sigui breument,
comentem-les.
L'augment salarial del 17%
al cap dels quatre anys de vigència (5% el 2018 i el 2019, el 3,5% el 2020 i el
2021) ha estat especialment celebrat. Estic d'acord de celebrar-ho, però... ai
els peròs i les febleses! És, d'una banda, un augment discret, en comparació
amb els marges empresarials actuals i, a més, la tremenda precarietat laboral
(el mateix FMI acaba d'avisar que l'ocupació parcial i temporal llastren els
sous) que no garanteix una millora certa de la renda disponible per als
treballadors i treballadors. És més, cal tenir en compte que, en el cas que
aquests espectaculars beneficis empresarials se'n ressentin en els pròxims
quatre anys, els mecanismes d'imposar retallades salarials a les empreses són,
per obra i gràcia de l'esmentada Reforma Laboral, immensos.
El segon aspecte a comentar
és el que fa referència a les garanties laborals i certes limitacions a les
externalitzacions de serveis. És un assumpte a analitzar amb deteniment i, com
que ja m'estic allargant, ara no m'hi entretindré. I, tanmateix, és un acord en
el qual, tal com està la legislació laboral, s'aprecien més fortaleses que
febleses. No obstant això, no em puc estar de dir que l'assumpte de
l'externalització del treball als hotels va molt més enllà de garantir uns
elementals drets laborals, com ara, el d'igual treball igual salari. És, com
queda de manifest en alguns testimoniatges en el llibre ' Externalització
del treball en hotels. Impactes en els departaments de pisos' d'Ernest Cañada, un
assumpte cabdal en l'estratègia neoliberal de debilitament sindical.
I per acabar aquest breu
comentari dels continguts, cal fer referència a l'Acord tripartit sobre salut
en el treball. Fortaleses? Poques. Els compromisos escrits són tan genèrics i a
voltes només declaratius (per exemple, una de les reivindicacions capdavanteres
de les Kellys Confederades –a casa nostra Kellys Unió Balears– com és la
regulació de la càrrega de treball es resol així: "... els signants
d'aquest acord manifesten preocupació perquè la càrrega de treball adjudicada
als treballadors del sector sigui adequada i vetllaran perquè no suposi un risc
per a la salut dels treballadors i treballadores d'hostaleria" (sic). Per
tant, tal vegada, l'única fortalesa sigui l'existència del mateix text, la qual
cosa, indirectament, es reconeix com un fracàs social, empresarial i
politicoinstitucional de les polítiques de prevenció de riscos laborals. Però
que ningú s'enganyi: la gran feblesa d'un acord d'aquest tipus i matèria és que
no s'albira cap avanç de debò en la participació efectiva de les treballadores
i treballadors en l'organització del treball en el si de l'empresa. Aquesta, i
no una altra, és la clau per garantir no emmalaltir, i mal viure físicament com
a conseqüència del treball.
En definitiva, estam en
presència d'un acord amb fortaleses i febleses que, globalment, és moderadament
positiu. Ho és pels seus continguts i perquè s'ha produït en un context de
debilitament de les institucions de la negociació col·lectiva, que dificulta en
extrem traduir majors marges empresarials i augments de productivitat en
millores salarials i laborals. Que en els temps que corren, d'hegemonia
neoliberal, un conveni col·lectiu tan important com el de l'Hostaleria de les
Illes Balears tingui avanços i cap reculada no és poca cosa.
Publicat originalment a l’Ara
Balears (05-X-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada