Un dels dogmes empresarials tan
fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les
empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa
(EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre
d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho
són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge
és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de
persones assalariades– del 15,9%.
El citat dogma –gairebé mantra–
empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb
allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el
percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la
mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han
proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de
prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter
públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de
les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització
directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis
que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les
empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir
res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti
d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària,
l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis
de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a
l'ocupació.
En aquest context, té molta
importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una
llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el
passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida
a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del
Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i
complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre
addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra
impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de
privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el
revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar
la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims
temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és
un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora,
i es reparteix molta misèria.
El cas és que la nova Llei de
Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la
pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la
baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i
salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que
l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació
aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això,
dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta
s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels
indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir
en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a
l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni
d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en
la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial
i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els
convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que
l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han
estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre
d'altres, causa de finalització dels contractes.
Tanmateix, la llei s'ha de
desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una
gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a
les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol
cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei
sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant,
no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré
el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el
Romanones se’n torni a sortir.
De moment, el que ha quedat aclarit
és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra
del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els
contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament
dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses
que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i
salarials decents.
Publicat originalment a l’Ara Balears (16-XI-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada