Publicat originalment a Diario de Mallorca
(20-03-2018)
A les Illes Balears proliferen
les previsions positives sobre l'evolució quantitativa de l'ocupació
remunerada. Tant els pronòstics governamentals, com els privats ens auguren,
per als mesos vinents, un considerable creixement de la població ocupada. Per
constatar-ho n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a les publicacions de
conjuntura i estructura econòmica i laboral de la Direcció General d'Ocupació i
Economia del GOIB, o llegir l'últim informe del BBVA, en el qual es pronostica
que "Balears crearà 36.000 ocupacions al llarg de 2018 i 2019". Però
escassegen, i molt, les previsions sobre la recuperació de la qualitat de
l'ocupació. Probablement, sense previsions de derogació de la legislació de la
crisi-estafa en matèria laboral (especialment les Reformes Laborals de 2010 i
de 2012), les previsions de reversió de la precarietat i la pobresa laboral
siguin substancialment nul·les.
Amb tota seguretat, a bona part
de l'establishment econòmic i polític no li interessa massa fer aquest tipus de
previsions perquè, en cas de fer-les, haurien de reconèixer que, sense la
derogació dels dispositius (principalment la reforma laboral de 2012) per a la
devaluació salarial, la inestabilitat laboral, i l'absència d'equilibri en les
relacions laborals, no hi haurà millora estructural de la qualitat de l'ocupació.
Es podran fer intents parcials i ben positius per a la millora de l'ocupació
remunerada, com, per exemple, la pujada salarial en un conveni col·lectiu tan
important com el d'Hostaleria de Balears. No obstant això, convé no oblidar que
l'experiència i les estadístiques laborals i econòmiques ens indiquen clarament
que les pujades formals de salaris no són un antídot eficaç contra la pobresa
laboral, si no van acompanyades d'una reducció estructural de la temporalitat i
precarietat laboral.
En aquest sentit, seria assenyat
no ser, a casa nostra, excessivament optimistes. Per què? Doncs, almenys, per
tres raons: L'any passat batérem el rècord de contractació de curta i molt
curta durada, amb 114.288 contractes d'una durada inferior a un mes, dels quals
83.894 van tenir a durada d'1 a 5 dies. En segon lloc, perquè va haver-hi un
altre rècord aconseguit durant 2017: el de població assalariada amb una
antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte. I en tercer lloc,
cal matisar -i molt- la suposada millora d'ocupació indefinida, car sota
aquesta rúbrica s'inclouen els "contractes per a emprenedors" que,
recordi's, és aquella modalitat contractual, engegada i incentivada a la
Reforma Laboral de 2012, amb un període de prova d'un any, durant el qual es
viu en una radical inestabilitat i inseguretat laboral. Val a dir que, en els
dos primers mesos de 2018, s'han registrat un total de 1.236 d'aquests
contractes, un no menyspreable augment del 63% en relació al mateix període de
l'any anterior.
Fer previsions sobre la qualitat
de l'ocupació és fonamental. I ho és perquè definir l'ocupació com una norma
social homogènia, sense distinció pel que
respecta a certs requisits (com l'estabilitat contractual, la suficiència
retributiva, i la protecció sindical), és més que un error, és una decisió
política. La societat té dret a conèixer si les previsions de millores macroeconòmiques
aniran acompanyades de millores dels Índexs de Qualitat del Treball (IQTs). En
aquest sentit, em sembla escaient recordar que, a l'inici de la
"recuperació econòmica" –entre finals de 2013 i principis de 2014-
Lazló Andor, que aleshores era comissari europeu d'ocupació, amb una molt
infreqüent sinceritat, afirmà: "No podem dir que tenir un treball equival,
necessàriament, a un estàndard de vida decent". Estem en la senda de la
reversió d'aquesta situació? L’absència de anàlisis seriosos sobre previsions
de millora de la qualitat de l'ocupació em fa sospitar que, malauradament, no
hi estem en aquesta senda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada