Colòmbia: Algunes intuïcions

Publicat originalment a dBalears (16-04-2018)

Resulta que vaig arribar a Colòmbia uns dies abans de les festes de Pasqua, i vaig tornar a Mallorca una vegada finalitzades aquestes, diguem-li, vacances de primavera. Vaig intentar desconnectar de l'actualitat política i social de casa nostra. Però... tot just aterrar a Bogotà, és impossible evitar conèixer que, mentre travessàvem l'Atlàntic, el jutge Llarena havia enviat a presó preventiva, i sense fiança, a Turull, Rull, Forcadell, Romeva i Bassa. Malament comencem la desconnexió! Passats uns dies, desdejunes amb la premsa colombiana, amb titulars de primera pàgina –amb gran foto inclosa-, com el del diari "El Temps" en el qual es pot llegir "Barcelona protesta per la captura de Puigdemont", i, uns dies més tard, una notícia televisiva et fa saber que el President Puigdemont ha estat alliberat per la justícia alemanya... Molt, molt difícil la desconnexió, si més no, de la situació catalana (l'única notícia coneguda de Mallorca va ser l'embolic entre reines a la Seu de Palma). No obstant això, certa desconnexió sí que va haver-hi, fins i tot vaig tenir temps per intuir algunes coses de la situació política i social colombiana. Vet aquí mitja dotzena d'aquestes intuïcions:

I.- Campanya Electoral Presidencial i Pau: Les eleccions legislatives i municipals celebrades el proppassat 11 de març van ser només l'avantsala de la cita determinant del pròxim 27 de maig. Del seu resultat depèn, entre d'altres coses, el rumb de la implementació dels Acords de Pau amb les FARC, i el procés de negociació amb l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). En un inici de campanya electoral extremadament polaritzat, tot -des dels fons internacionals per a la pau, l'anomenada "chequera de paz", passant per la Jurisdicció Especial per a la Pau, fins al programa de substitució de cultius de cocaïna, o el de neteja de mines anti-persones - està en qüestió si guanya l'uribisme. I és una possibilitat ben real que així sigui.

Vaig deixar Colòmbia en ple debat i concreció de coalicions electorals presidencials. En qualsevol cas, el punt evident és que la colombiana és una societat dividida en dues meitats, gairebé iguals, entre progressistes i conservadors. Tot indica que la contesa electoral real serà entre Gustavo Petro (el progressista millor situat en les enquestes), i Ivan Duque (el conservador que no s'està de fer la campanya amb el reclam de "el d'Uribe"). En l'àmbit progressista, es noten les ànsies i l'esperança de derrotar la por al canvi. En l'àmbit conservador és evident un fort odi de classe a tot el que faci olor de major justícia social i menys corrupció. Malgrat aquesta polarització, no es descarta que el propvinent 17 de juny s'hagi de votar en segona volta. La tensió és de tan alt voltatge que en ambients progressistes es tem que passi alguna cosa que enterboleixi encara més (les mentides sobre el candidat Petro són una autèntica campanya de difamació d'un sistema mediàtic absolutament monopolitzat pel uribisme) el normal procés electoral. De moment segueixen els assassinats de líders socials...

II.- Situació econòmica i social: Són extraordinàriament visibles les polítiques neoliberals que expulsen a gran part de la població a l'economia informal i a la pobresa. Malgrat la retòrica governamental sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que es van plantejar per impulsar el creixement i reduir la desigualtat, els resultats de la qual han d'avaluar-se 2030, es pot avançar que les desigualtats no deixen de créixer.

III.- El problema mediambiental: Colòmbia viu intensament el deteriorament mediambiental que sofreix Amèrica en el seu conjunt. No debades, la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), en l'encontre recentment celebrat a Medellín, va ser contundent sobre la perduda de vida al planeta i la degradació dels sòls. Per exemple, en un dels informes de l’ IPBES s'afirma que "tan sols a Amèrica s'ha perdut el 31% de la biodiversitat des de l'arribada dels europeus i es projecta que a mitjan segle augmentarà a 40%". Es nota el sofriment de la selva colombiana pel canvi climàtic i per l'acció humana. No n'hi ha prou amb la política de l'actual administració del President Santos, consistent a la declaració de Parcs Naturals. Fa falta alguna cosa més: Una agricultura que permeti una vida digna de la gent que es dedica a ella, i donar drets a la naturalesa en la direcció d'una molt recent sentència de la Cort de Justícia de Colòmbia per la qual es reconeixen els drets de la Naturalesa en la seva Amazònica.

IV. La turistització: El procés de turistització de l'economia i la societat colombiana és brutal. Des de ruta turística en Medellín sobre la vida i miracles de Pablo Escobar, fins a l’accelerada dinàmica de creixement constructiu i de gentrificació a Cartagena de Indias, passant per la concepció dels parcs naturals com a llocs de consum turístic. Tot indica que Colòmbia serà, en un futur més o menys immediat, un país més turístic i menys cafeter. Val a dir que les plantacions de cafè i els pobles cafeters són, en bona mesura ja, un altre reclam turístic. En la lògica neoliberal, els cultius de cafè són cada vegada menys productius, i són substituïts per plantacions molt més productives i rendibles d'alvocats. En aquest sentit, la premsa colombiana informava el proppassat 1 d'abril que els cultius de cafè a Quindío (departament històricament cafeter) havien passat en pocs anys de 78.000 a 23.000 hectàrees.

V.- L'impuls transformador de les ciutats: Dóna la sensació que canvis en la mobilitat a ciutats com Bogotà (Transmilenio) o Medellín (Metro i Metro-Cable) són un factor importantíssim de transformació social i cultural. Sens dubte, els grans canvis a Llatinoamèrica -i al Món- vindran de i des de les ciutats.

VI.- La complexitat de l’ història colombiana: És alguna cosa que es nota per poc que et moguis pel país. Ho sosté l'historiador Jorge Orlando Melo, que acaba de publicar el llibre "Historia mínima de Colòmbia", en una entrevista periodística de promoció de la citada obra on afirma: "Hi ha tres factors [que van provocar la lluita armada]. Un, objectiu: la desigualtat, la pobresa, les injustícies socials. Dos, un factor subjectiu: que algú digui que la injustícia social justifica la rebel·lió armada, l'atac a pobles, tot el que es va fer a Colòmbia. La guerrilla i els seus ideòlegs van fer això, i per això són els grans responsables d'aquesta tragèdia. I hi ha un tercer factor: la resposta del Govern, que semblava pensada per afavorir la revolució. Quan uns grups sense poder van creure en 1928 que anaven a muntar una república comunista, el Govern va treure una llei heroica que va usar per reprimir a liberals i socialista. Turbay els va donar tot el poder als militars i va convertir a la guerrilla en víctima. Com els governs van començar a negociar amb la guerrilla, des de 1981, molts dins del Govern van començar a promoure grups civils il·legals amb suport de militars: els paramilitars. I recentment, els 'falsos positius'. El govern d'Uribe anava en un camí que semblava reeixit, i els 'falsos positius' van afeblir aquesta estratègia i van desacreditar a l'Estat. Em sembla que a Colòmbia la guerrilla va durar aquests 50 anys en bona part perquè la resposta estatal, per ser il·legal, li va donar força". És, si més no, una opinió a tenir en compte.

I tanmateix Colòmbia pot –aquesta vegada sí que es pot- obrir una nova etapa en la seva història segons siguin els resultats de les eleccions presidencials. Esper i desitj que sigui una etapa de pau de justícia social i ambiental.