La falsa: La que s'empra molt sovint al debat sobre la viabilitat d'un sistema públic de pensions decent, és a dir, amb suficiència de les prestacions, sense pèrdua de capacitat adquisitiva, amb justícia, i perspectiva de gènere. Per fer justament el contrari, se sol invocar a una suposada piràmide demogràfica. Una piràmide invertida, és clar. És una metàfora utilitzada des de les posicions neoliberals, i, diguem, les socialdemòcrates. Amb això es vol justificar la inviabilitat de l'actual sistema públic de pensions -i molt més la seva millora- sobre una realitat de facto: Hi ha més persones majors que joves, la tendència és que hi hagi cada vegada més pensionistes que persones en edat de treballar, i, per tant, de cotitzar.
I, tanmateix, la denominada
"piràmide demogràfica invertida" no té res a veure amb els problemes
estructurals del sistema de pensions. De fet, és una falsa piràmide per dues
raons: Si tota la gent jove en edat, voluntat o necessitat de treballar es
pogués incorporar al mercat laboral amb unes condicions decents, la suposada
piràmide demogràfica invertida començaria a aplatar-se. I segon, i més
important, la "reserva de mà d'obra immigrant" és immensa. És a dir,
gent per treballar i cotitzar ni hi ha de sobres per a l'equilibri cotitzant-pensionista.
Una altra cosa és que hi hagi suficient treball de mercat per a tota aquesta
legió de potencials cotitzants.
Serà que, posem per cas, Jeremy
Rifkin tenia raó quan va pronosticar la fi del treball i el naixement d'una
nova era? No ens deixem enganyar, l'única piràmide invertida que hi ha al debat
sobre el futur de les pensions públiques és la dels interessos dels voltors
carronyers neoliberals: La part superior de la piràmide (una immensa minoria)
que vol expropiar a la part inferior, és a dir
a la immensa majoria de la societat
La verdadera: Tot i que és ben actual, potser perquè és una teoria
psicològica que data de 1943, s'utilitza bastant menys sovint. Em referesc a la
coneguda com a Piràmide de Maslow amb la qual l’estudiós de la psicologia
humanista, Abraham Maslow, formulà la seva teoria de la jerarquia de
necessitats humanes, i, alhora, defensà que, a mesura que se satisfan les
necessitats més bàsiques (part inferior de la piràmide), els éssers humans
desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (part superior de la piràmide).
El dilema actual és, a parer meu,
com es garanteixen, en un context d'automatització, robotització i
intel·ligència artificial del treball remunerat, les necessitats de la part
inferior de la Piràmide de Maslow, és a dir, les fisiològiques i de seguretat.
Només hi veig dues opcions: Excloure a cada vegada més persones del seu dret a
una existència digna, o una profunda i radical distribució de la riquesa, com a
conseqüència d'un sistema públic de pensions just i de la implantació d'una Renda Bàsica Incondicional. Cal
optar, i fer-ho ràpid!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada