Poesia de confinament

Publicat originalment a dBalears (20-04-2020)

Record que la meva padrina s’enfadava quan jo badava per casa seva mentre ella feia dissabte. Em solia renyar si li feia nosa, mentre aquella santa dona netejava la casa. D’ella, i d’aquells dissabtes vaig aprendre la dita “qui no té feina, eu moix pentina”. En la meva infantesa no entenia que em volia dir amb això de la feina, el moix, i el pentinar. Passats els anys, vaig entendre que aquesta dita es refereix al fet que les persones que no tenen feina, o que s’avorreixen, dediquen el seu temps, i els seus esforços a feines accessòries i prescindibles.

El cas és que, amb tants dies de confinament, o pentines un moix, o fas alguna feina de les que, en la vida “desconfinada”, semblen accessòries o prescindibles. Fet i fet, em vaig posar a “fer dissabte” a la llibreria de casa. No va ser un feina baldera. He guanyat espai, i, de moment, ho trobo tot. Veurem el que dura! El  misteri dels llibres desapareguts sovinteja a casa .

Justament, retrobar-me amb libres ha sigut uns dels plaer d’aquets dies de confinament, per exemple, amb el “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, en aquella edició de 1986 que, quan les caixes d’estalvis ni tan sols s’havien plantejat deixar de ser-ho, va editar -i regalar a la clientela- la Caixa de Pensions per a la Vellesa  i d’Estalvis de Catalunya i Balears, és a dir, “La Caixa”, ara bancaritzada, i amb la marca “CaixaBank”. Com les pàgines s'han esgrogueït molt, la relectura és, a cada gir de fulla, és un plus al plaent record dels temps passats.

Amb tot, el “rescat de llibres perduts” més profitós ha sigut dels de poesia. Fixau-vos:

Retrobar-se amb una antologia poètica de Mario Benedetti té un cert simbolisme. Protegir-se a Mallorca d’una pandèmia global és, en general, relativament suportable, tot i que, convé no oblidar les enormes diferències. Al sud global, el fet de confinar-se, excepte per a les elits, és molt complicat. Per això, s’escau recordar que “El Sur también existe”:

 “pero aquí abajo abajo

cerca de las raíces

es donde la memoria

ningún recuerdo omite

y hay quienes se desmueren

y hay quienes se desviven

y así entre todos logran

lo que era un imposible

que todo el mundo sepa

que el Sur también existe”

Recuperar la poesia de Miquel Àngel Riera ha sigut proverbial per recordar que

“Nosaltres!

Tu i jo,

precisament”

hem de pensar una "normalitat alternativa" a l’(a)normalitat d'abans de la covid-19. Cal fer-li cas al poeta:

    “Deixau-nos pastar el nostre pa,

després menjau-ne.

Ompliu-nos el carrer, però no el poble.

Contemplau el país

sense sagnar-lo.

     Deixau-nos ser qui som”.

No serà fàcil aquesta transició socioecològica que proposa el GOB, i tanmateix, en paraules de Blai Bonet, un altre dels misteriosament desapareguts en el desordre de les llibreries de casa:

“És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja”

L’ecologisme social mallorquí és un d’aquests brots d’esperança que sempre hi és!

Per acabar, el darrer poeta recuperat d'aquest profitós fer dissabte als prestatges dels llibres de casa: Obr a l'atzar "Esquena de Ganivet" de Damià Huguet i llegesc

“Estels de cartó, lluna de lluna niquelada, lluna llunàtica.

El dimoni Cucarell encalça papallones i sargantanes”

Au idò! Surt a la terrassa a fer mamballetes, i després miraré si el dimoni Cucarell n’encalça de papallones i sargantanes o si, per fer-ho, necessita llibertat de moviments.