Publicat originalment a dBalears (10-05-2021)
Un 15 de maig -diumenge- de 2011
s'havia convocat a moltes ciutats del Regne d'Espanya una manifestació. La
convocatòria, almenys a Palma, era bastant "underground". Tot just
uns quants pasquins a algunes parets de Ciutat. Convocants gairebé desconeguts
a aquestes contrades. En general, poquíssima (a Palma nul·la) repercussió
mediàtica de les manifestacions... I, no obstant això, després de les
manifestacions s'ocuparen les places, i les primeres planes dels diaris i les
obertures dels informatius de ràdio i televisió. Les imatges de, entre d’altres,
la madrilenya plaça de la Puerta del Sol, o de la plaça Catalunya de Barcelona
van esdevenir icòniques, van fer la volta al món. A casa nostra, l'estàtua del
Rei Jaume I, a la palmesana plaça Espanya, va sostenir durant dies la bandera
d'Islàndia, tot recordant la revolució pacífica, per la qual Islàndia va
suspendre els pagaments del deute internacional, presentant-se com a model
alternatiu a l'austericidi de la, aleshores tristament cèlebre, Troika
comunitària (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari
Internacional).
Havia nascut el moviment 15-M,
dels indignats (i de les indignades). Va haver-hi algunes, també a Palma, manifestacions
massives. Es van popularitzar consignes com ara "Democràcia real JA! No
som mercaderia en mans de polítics i banquers". Stéphane Hessel es va fer
famós, i el seu "Indigneu-vos!" es va convertir en un best-seller.
Noves generacions van començar a admirar a José
Luis Sampedro, i a Arcadi
Oliveres, dos mestres que tant han influït a part de la meva generació.
Eren els anys de plom de l'austericidi, de resistència, del torn polític
bipartidista cap a la dreta nominal (el 22 de maig el PP a Balears, encapçalat
per José Ramón Bauzá, i, posteriorment, l'11 de novembre de 2011, el PP liderat
per Mariano Rajoy, guanyà per una majoria absoluta aclaparadora, respectivament,
les eleccions autonòmiques i generals).
El 15-M desallotjà les places
sense guanyar cap batalla. Però va haver-hi un abans i un després. Van sorgir
noves formacions polítiques, es va acabar el bipartidisme, a les Illes Balears
es va produir un fet polític molt rellevant: a les eleccions autonòmiques de
2015 les esquerres nominals derrotaren al PP de Bauzá (veritablement qui el
derrotà fou la impressionant mobilització de les camisetes verdes a favor d'una
educació pública, de qualitat, i en català), i, les teòricament "esqueres
de l'esquerra", és a dir, PODEMOS, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, i
Gent per Formentera, sumaven més que el PSOE-PSIB. Va ser una oportunitat de
canvi de debò desaprofitada del tot.
Rato ha sigut condemnat (gràcies
15MpaRato!), van revifar moviments socials com ara l'independentisme català, el
feminisme, el del clima, el del dret a la ciutat contra la turistització... Durant
l'ocupació de les places, els indignats i les indignades van actuar com una
mena de coalició de malestars, però van ser incapaços de concretar les seves
propostes. Va haver-hi, no obstant això, una excepció: A la plaça de Catalunya
de Barcelona es va consensuar el següent text com a programa mínim:
"1. No al deute: Ni un euro
més per rescatar bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute
il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi. 2. Per lo públic:
Educació i sanitat públiques, gratuïtes, i de qualitat. No a les retallades de
la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics. 3. Treball
just: Repartiment del treball, salari digne, i no a la precarització. Retirada
de la Reforma Laboral. 4. Habitatge digne: Dret garantit a l'accés a un
habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges per a lloguer
social. Promoció de cooperatives d'habitatge. 5. Repartir la riquesa: Reforma
fiscal que permeti distribuir de manera justa la riquesa que produïm entre tots
i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans".
Deu anys després aquests cinc
punts –amb les oportunes actualitzacions- continuen sent vàlids per reinventar
quelcom similar al 15-M (amb “M” de Mallorca). Però, com són temps de pandèmia,
crisi ecològica, i emergència climàtica, afegim-hi a aquest esbós de programa
mínim la següent reflexió: "El pensament productivista, sostingut per
Occident, ha ficat al món en una crisi de la qual cal sortir trencant
radicalment amb la fugida cap endavant del "sempre més", tant en el
domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora
que la preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el
que prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar
fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-se inhabitable".
Stéphane Hessel, en el seu
"Indigneu-vos!", ja ens suggeria que indignar-se no basta; que, per
imaginar futurs millors, cal posar la vida al centre de totes les lluites emancipatòries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada