Publicat originalment a dBalears (01-05-2022)
Tot just trepitjar territori
armeni t'adones que entres a un país marcat per la tragèdia. Un país que ara
ocupa el 10% del seu territori històric; sacsejat per catàstrofes naturals, com,
per exemple, el gran terratrèmol de 1988, quan era la República Socialista
Soviètica d'Armènia; situada en la inestable Àsia caucàsica, amb uns veïns
fronterers -Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est i sud-oest, l'Iran al sud, i
Turquia a l'oest- molt conflictius pel que fa a l'Azerbaidjan i a Turquia.
Armènia va sofrir cruelment les
conseqüències del col·lapse de l'URSS, i les condicions materials de vida de la
seva gent empitjoraren greument. La seva última declaració d'independència (el
23 d'agost de 1990, un any abans de la desaparició de l'URSS, encara que el reconeixement
formal no va arribar fins al 21 de setembre de 1991) va comportar molts
sacrificis vitals (desindustrialització, duríssima crisi energètica, etc.) per
a la majoria dels menys de tres milions d'armenis i armènies que viuen en la
República d'Armènia, i que no formaven part de la immensa diàspora armènia (més
d'onze milions arreu del món) en el moment d'independitzar-se de Moscou. Val a
dir que demografia i diàspora en termes quantitatius no han variat massa en
aquests últims trenta anys d'independència. No han estat, aquestes tres dècades
un període fàcil: Ha persistit el conflicte que enfronta a Armènia amb
l'Azerbaidjan pel territori d'Alt Karabakh (Nagorno Karabakh) que va tenir, recordem-lo,
una
guerra oberta entre 1991 i 1994, seguida de tensions i les escaramusses
militars habituals, amb episodis
destacats com els de 2016, fins a arribar a la
guerra de finals de 2020. El conflicte segueix. La sola absència de guerra
no és la pau...
El règim turc de Recep Tayyip Erdoğan no té aturador en les seves reclamacions territorials sobre Armènia. Turquia i l'Azerbaidjan no oculten els seus desitjos d'islamitzar Armènia repartint-se el seu actual territori. I mentrestant, l'actual primer ministre armeni, Nikol Paixinian, aplica una política, almenys discursiva, de cessions territorials davant les exigències turques i àzeris. A la capital armènia, Erevan, era força present als carrers l'oposició a aquestes polítiques que, segurament, tenen un component de "realpolitik" que marida poc amb la dignitat d'un poble que fa 107 anys que clama pel reconeixement internacional del Genocidi Armeni.
Monument a le víctimes del genocidi (Erevan)
Si en trepitjar sòl armeni perceps el biaix tràgic de la història d'Armènia, en entrar al complex que acull el Dzitsernagapert o Tzitzernakaberd, és a dir, el monument dedicat a les víctimes del genocidi armeni i el seu museu, sents una bufetada, un cop al fetge. Els preparatius de les commemoracions del "Dia del genocidi" que, cada 24 d'abril mobilitza a centenars de milers de persones, no és obstacle per a un profund recolliment i esbossar un sentit record per a les víctimes. Visitar el museu és una vacuna contra qualsevol negacionisme històric d'aquesta i altres atrocitats humanes, una recàrrega per a persistir en la militància en la memòria històrica. És difícil visitar el museu sense que et salti més d'una llàgrima i que et corroeixi la indignació. Sobre el que va ser el genocidi armeni hi ha prou literatura (la colossal novel·la “Els quaranta dies del Musa Dagh” de Franz Werfel, la de Maria Àngels Anglada intitulada ““Quadern d’Aram”, “Les Arméniens. Histoire d’un génocide” i “Mémorial du génocide des Arméniens” dos llibres imprescindibles de Yves Ternon, etc.), però, per fer-ne un tast, recoman aquest article de la revista Sàpiens.
Malauradament, la mal anomenada
realpolitik internacional -sempre despullada de dignitat- fa que el
negacionisme planegi sobre el genocidi armeni. Són pocs els estats que
formalment el reconeixen. L'Estat espanyol és un dels negacionistes, tot i que
hi hagi alguns parlaments autonòmics -entre
ells el de les Illes Balears- que sí que ho han reconegut.
Sens dubte, el reconeixement
internacional del genocidi armeni contribuiria a rebaixar les tensions al
Caucas Sud i a prevenir noves tragèdies. Per això, és necessari incorporar
aquest reconeixement a l'agenda política institucional espanyola i europea. El
poble armeni s'ho mereix!
Genocidi i Mont Ararat -ara en
territori turc- són els grans símbols de la ciutadania armènia d'arreu. Per a
l'armenitat, l'Ararat simbolitza, més enllà del contingut bíblic segons el qual
és on va encallar l'arca de Noè, la lluita armènia per la seva existència. El
reconeixement del Genocidi –i el seu reconeixement formal- té, a parer meu, un
significant pràctic molt potent per al conjunt de la humanitat. No debades en
el museu d'Erevan hi ha un panell que recull les paraules d'Adolf Hitler quan
en 1939 va exposar el seu pla per a exterminar als jueus. Algú li va dir que el
món no perdonaria semblant atrocitat. Hitler, per a reafirmar-se en el seu
macabre pla, va contestar: "I qui es recorda avui del genocidi
armeni?" (sic).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada