El Líban

Art urbà al barri de Gemmayzeh (Beirut)

"En el cas del Líban, i més particularment de Beirut, el que més m'inquieta i fascina és la naturalesa híbrida de la seva identitat. I això, o bé t'atreu o bé et genera rebuig, però difícilment et deixa indiferent", escriu Tomàs Alcoverro en el llibre "Tot està per dir".

Efectivament, el Líban és el resultat de l'encreuament de tantes diversitats històriques i modernes que amoïna i, alhora, captiva. Després d'aquesta primera visita per començar 2023, em sembla gairebé impossible que generi rebuig, ans al contrari, a mi m'ha generat una mena d'enamorament que no sé ben bé com explicar. Sembla que, especialment a Beirut, el "Todo pudiera ser" del Quixot sigui la divisa del dia a dia.

A l'excel·lent llibre "El infinito viajar", Claudio Magris escriu: "A veces los lugares hablan, otras callan, tienen sus epifanías y su hermetismos". Els llocs del Líban són, sens dubte, dels que parlen. D'epifanies i hermetismes en vaig detectar poques.

Una prèvia abans de començar a rememorar l'experiència del viatge, és a dir, d'escoltar de què en van parlar les ciutats, els paisatges, la naturalesa, els llocs arqueològics, els monuments del Líban: Els amics de Tourart Travel Spain, com sempre, ens varen ajudar molt a millorar el viatge, entre altres coses, organitzant les estades nocturnes fora de Beirut. Val a dir que és molt habitual recórrer el Líban tenint com a base única la capital. Tot i que les distàncies són curtes, nosaltres volíem passar algunes nits fora de Beirut i, així, conèixer millor el país i anar més a poc a poc ... I, per una altra banda, em resulta mal de recordar un viatge amb un acompanyament millor que el que ens donaren Elisa (la guia) i Salim (el xofer). Sospit que el fet de ser cristians ambdós condicionà un poc una major atenció a esglésies i altres espais de culte de la seva religió (el programa ja tenia un cert biaix en aquesta direcció). Ja se sap que al Líban els musulmans són majoria i els cristians els que tenen més poder econòmic. I això, en assumptes turístics, també es nota.

Però, comencem a escoltar què parlaren els llocs del Líban.

De què parlà Beirut?

Edifici del Holiday Inn

Tenint l'hotel a tocar de l'edifici on durant la guerra civil libanesa (1975-1990) hi havia l'Hotel Holiday Inn, parlà de la petjada de la guerra (sobre això i els aspectes més polítics vaig escriure aquest article). Com estem allotjats a tocar del mar, Beirut transmet mediterraneïtat, i caminar  pel passeig marítim de la ciutat (La Corniche) és un viatge en si mateix: fotografiar-nos amb un famós cantant libanès, desitjar sort a la gent que dia i nit pesca amb canya, fotografiar cases antigues que recorden l'elegància d'un temps passat (abans de la construcció dels actuals gratacels). A La Corniche hi ha una visita que no es pot deixar de fer: les famoses Roques Raouche, i imprescindibles restaurats tradicionals, com posem pel cas el Al Falamanki amb espectaculars vistes de les Raouche. La Corniche de Beirut és un clam d'elogi al caminar de nit i, com tota la ciutat, amb poca il·luminació. Caminades per un passeig marítim on no hi ha ni rastre de botellada, però sí que hi ha grups de joves que comparteixen la shisha (la pipa d'aigua), caminades que et poden portar al parc d'atraccions on hi ha la famosa sínia. Precisament l'Alcoverro comença el seu llibre "La noria de Beirut" així: "Gira y gira la noria de Beirut. Con una suave sirena anuncia el inicio del movimiento de su gigante y vieja rueda, con sus pequeñas cabinas amarillas y azules sobre este paraje marítimo de la ciudad. Construida por la familia Rifai en un parque de atracciones decrépito y casi cutre, funcionó durante tres lustros de la guerra civil, interrumpiendo su incesante girar en algunos de sus periodos más feroces y cuando fue arrastrada por una impetuosa tempestad de arena procedente del África". Allà segueix i, malgrat tot, gira i gira ...

La sínia de Beirut

Beirut parla de modernitat a Zaitunay Bay, una de les zones súper occidentalitzades de la capital libanesa. Un lloc ideal per estirar les cames després del vol d'anada, o fer un cafè després de voltar uns dies per la Vall de Qadisha. El parlar beirutí convida a passejar per Downtown. Especialment pel centre on tot és nou. Queda poc en peus dels seus edificis antics, perquè gairebé tot fou destruït durant la Guerra Civil. El que és nou és la plaça dels Màrtirs, la mesquita d'Al Amine, les grans avingudes peatonalitzades pel projecte de reconstrucció força discutit (i discutible, a parer meu) executat, sota tota casta d'ombres de corrupció, per l'empresa Solidere. Queden alguns llocs tradicionals com ara la plaça Nejmeh, amb la icònica torre del rellotge, i els seus voltants amb molts edificis governamentals i institucionals que criden a la memòria de la repressió de les revoltes del 2019 (hi ha una vigilància militar colpidorament desagradable). Les restes de l'antiga Ciutat Romana són el testimoni que en aquesta zona ens parla de l'antiguitat.

Hi ha molts parlars a Beirut, tants com la seva diversitat. Per exemple l'edifici Barakat (Casa Groga) que crida en record dolorós i incòmode de la guerra (in)civil. O el carrer Hamra, la via més comercial de la ciutat, que parla de comerços peculiars, com ara, una botiga –on va ser impossible no fer gasto- exclusivament d'utensilis per a pipes d'aigua i tot el cerimonial de fumar-ne de shisha. Fins i tot, hi ha un lloc a Beirut que encara ara parla de terror: Les restes dels dipòsits i altres edificis afectats per l'explosió, en agost de 2020, en el port comercial.

Tanmateix, n'hi ha dos de llocs beirutís als quals vull fer especial menció: El Museu Nacional. Una extraordinària forma d'iniciar el recorregut pels impressionants llocs arqueològics del Líban. Una meravella de museu que parla, també, de la capacitat de resistència i resiliència del país dels cedres: El museu, inaugurat en 1942, durant la guerra civil libanesa va sofrir danys considerables, però s'han pogut rescatar la major part de les col·leccions.

El Museu Nacional

El segon dels llocs per a mi especial és el barri de Gemmayzeh. Allà hi passàrem la darrera nit a Beirut, tot i que ja hi havíem passejat un altre dia a la tarda. El barri a la nit (hi ha il·luminació, però modesta) és una crida a la identitat hibrida de Beirut de la que, citant a Tomàs Alcoverro, en feia referència en iniciar aquestes línies. Mescla d'edificis tradicionals amb els d'art déco i alguns en ruïnes; galeries d'art; alguns comerços elegants i d'altres amb reminiscències underground; bars, xibius (alguns amb música en directe), i restaurants per triar... (si n'heu de triar només un de restaurant, trieu el Beit Kanz). Tot i l'animació hi ha silenci als carrers, no és Gemmayzeh una zona turistificada, és un lloc que parla d'autenticitat.

Abans de sortir fora de Beirut, algunes coses útils pel viatge: la variació del canvi d'euros o dòlars USA a lliures libaneses és tan gran que ens organitzarem per canviar gairebé cada dia. És habitual veure cues als caixers dels bancs; generalment és gent que treu el seu sou en moneda local i, després, segons va variant el canvi, canvia a dòlars USA. És una forma de fer retre un poc el minso sou que cobren. En tot el país no hi ha una xarxa de distribució d'electricitat. Fa anys, qui volia tenir-ne havia d'instal·lar un generador a la casa, més tard es varen generalitzar els generador d'electricitats per cada un dels edificis, i ara funciona una màfia dels generadors que fa quasi impossible revertí aquesta situació. Conclusions pràctiques: No canviar grans quantitats, tenir en compta l’elevada –en relació amb el sou mitjà libanès- carestia d'alguns productes i serveis, i, en enfosquir, no anar sense la llanterna a mà.

 

Dit això, de què parla el litoral?

Necròpolis de Tir

Parla d'un Gran Beirut que sembla estendre's fins a l'infinit, un litoral súper construït (tanta sort que la bombolla immobiliària punxà en 2019), de nous pobles amb habitatges a mig construir i de curtes estades per la diàspora libanesa d'Àfrica i de Llatinoamèrica. Però també parla del primer jaciment arqueològic que visitarem, el Temple Echmoun, on criden l'atenció els mosaics i el paisatge dominat pels cítrics i els plataners. Tanmateix, el litoral sud del què parla amb més autoritat és de la coneguda com a Capital del sud, és a dir, Sidó, amb un encantador port mariner, el castell a una petita illa, un interessant mercat amb un xulíssim museu del sabó, un gran caravanserrall, el castell de la ciutat...

El litoral parla de Tir i de les seves Ruïnes arqueològiques que visitarem baix una pluja fina que augmentà l'encant. De fet, els guardes ens van haver de donar pressa per finalitzar la visita car ja havien acabat el seu torn.. aquell dia no podia acabar millor: a una platja on vam sopar un llobarro a la brasa i tabulé a un xibiu tan modest que va ser un veritable luxe. La pluja fina ens va impedir gaudir de la posta de sol, però tan sols intuir-la ja ho pagà la pena.

A tocar de l'hotel, en matinar l'endemà, teníem un dels plats forts en matèria arqueològica: La necròpolis i l'hipòdrom. Senzillament impressionant! Una ràpida escapada a la Gruta de Qana amb espectaculars paisatges i, tot seguit, tornada a Tir per visitar un dels llocs del Líban més encantadors: El Barri dels Pescadors.

I un dels encants del qual parla el litoral nord beirutí és, sens dubte, Byblos. A més de les interessants excavacions arqueològiques, de la seva història (diuen que, a més de ser la capital comercial i religiosa fenícia, Byblos va donar el nom a la Bíblia i va ser el lloc on es va inventar el primer alfabet lineal) és tot encantador: Els carrerons comercials, el port... l'hotel Byblos Sur Mer. Bona oferta de restauració. Vistes espectaculars sobre la Mediterrània. Si en alguna ocasió en perdo pel Líban, busqueu-me a Beirut o a Byblos!

Byblos

El litoral nord del Líban també parla de Batroun, de la seva Muralla Fenícia, de les vistes de Beirut (està a pocs kilòmetres de distància), de les esglésies a cau de mar, d'una impecable reconstrucció, finançada per la diàspora, del barri antic de la ciutat, de vins. Molt recomanable la botiga de vins ecològics "Batroun Mountains". Tot i que no som entusiastes del Cabernet sauvignon, el de Batroun és dels bons que he tastat en ma vida.

I al  nord del tot, parla de Trípoli, la ciutat més àrab del Líban. Des del castell dels Croats de Saint-Gilles (on hi va haver un moment força impactant quan els cants d'oració del migdia, imposaren el silenci, a una ciutat tan bulliciosa), de l'espectacular passeig marítim (on vaig fer una foto a contrallum que m'agrada molt), passant pels animats carrerons dels souks, és a dir, dels mercats o socs (imprescindible menjar un shawarma de moghrabieh i visitar el Hammam Ezzedine) i els carrers que l'envolten amb abundant venda ambulant i la Torre del Rellotge que sembla vigilar-ho tot. Sense sortir-ne del tot de la bullícia hi ha una parada obligatòria: La pastisseria i confiteria Abdul Rahman Hallab 1881, amb la millor baklava del país i una deliciosa lahm bil ajeem.

I el Mont Líban, de què parla?

Cedre a Shouf Cedar Nature Reserve

Del Castell de Beaufort i de vistes panoràmiques de tota la serralada: al sud s'albira la frontera amb la Palestina Ocupada, al nord la frontera amb Síria. De l'elegant hotel Mir Amin Palace, ideal per fer un te. D'un sorprenent Palau de Bteddin (especialment sorprenent per als que, com nosaltres, no som de visitar palaus). En aquest cas la bellesa de l'arquitectura i la fantàstica col·lecció de mosaics va superar amb escreix les baixes expectatives.

El Mont Líban parla d'un poble encantador: Deir el Qamar on vàrem poder compartir una bona part de l'horabaixa a casa –veritablement habitaven una part d'església reconvertida en habitatge- d'un matrimoni major. Compartirem anècdotes, vi artesà de la casa, compràrem espècies, i ens férem fotos. A Deir el Qamar hi ha un hotel que, a més d'estar fatalment comunicat amb el centre del poble, es va constituir en l'únic mal servei d'hostalatge del viatge: Fred a l'habitació, el desdejuni més mal organitzat que he vist mai, falta de puntualitat... i, a sobre, una poca pipella que em va escandalitzar: No havíem acabat de fer el check-in i ja ens oferien un sopar-festa al preu de, sinó record malament, 35 dòlars USA per persona. Que ens l'oferissin a nosaltres em va semblar normal, però és que l'oferiren també a Salim (el xofer) que, segons ens va comptar més tard, la seva contestació a la recepcionista, entre escandalitzat i fent befa, va ser: "El preu del sopar que m'ofereix és el meu sou del mes!". En vàrem fer unes rialles, mentre sopàvem a Country Gate, un restaurant popular de cuina tradicional libanesa molt recomanable, acompanyada d'una fresca cervesa local Beirut (l'altra cervesa libanesa és l'Almaza). Personalment em qued amb la primera.

Cedres al "Bosc dels cedres de Déu"

Sobretot, el Mont Líban  parla de cedres. La primera visita a aquests supervivents dels immensos boscos de cedres que cobrien antigament els vessants del Mont Líban va ser a la Shouf Cedar Nature Reserve. Aquí ens acompanyà la boira que no ens va dificultar en absolut la visita, ans al contrari, la va fer més interessant. Compràrem, als guardes de la reserva, una mel de cedre exquisida. La segona de les visites als cedres va ser més al nord, al "Bosc dels cedres de Déu" on la companyia fou la neu. És impressionant contemplar aquests mil·lenaris arbres i la, després d'estar en greu perill d'extinció, lenta recuperació d'aquests símbols del Líban (no debades són presents a la bandera libanesa)

 Quina és la parla la Vall de Bekaa?

Temple de Baco a Baalbek

La vall que sempre ha sigut i continua sent-ho el graner del Líban, el nom de la vall que evoca la conflictivitat amb Israel, la presencia en territori libanès de l'OLP, que recorda els campaments de refugiats palestins i sirians... és una vall profunda, d'un bell paisatge, amb vinyes, hortes... que parla, sobretot, de dos llocs arqueològics el d'Aanjar i el de Baalbek, la visita dels quals justifica per si sola un viatge al Líban.

A la ciutat d'Aanjar hi viu una important comunitat armènia, per això no és estrany que a l'entrada del jaciment arqueològic –situat als voltants de la ciutat- hi hagi un cartell explicatiu del genocidi que l'Imperi Otomà va cometre l'any 1915 contra ells. El cas és que una vegada hi entres no sortiries. A cada racó l'entretindries!

A Baalbek, només arribar a la pedrera anomenada La pedra de la dona embarassada (Hadjar el Hibla‎) o pedra del sud (Hadjar el Gouble‎), ja t'adones que s'apropa quelcom excepcional. No és una exageració que la ciutat de Baalbek sigui considerada com "la ciutat dels temples més esplèndida del món". No debades és –millor dit, va ser -perquè ara fora del recinte arqueològic mana Alá- la morada de la triada dels grans deus romans Júpiter, Venus i Mercuri. Amb altres deïtats de menor rang, com ara Baco (el seu temple és la gran joia de Baalbek), allà encara regnen els déus. Per molts d'anys!

Per acabar, de què parla Uadi Qadisha (el Vall Sagrat)?

Panoràmica del Vall Sagrat

Clama de religiositat -cristiana maronita, és clar-; de monestirs, car Qadisha és un dels primers i més importants assentaments monàstics cristians del món amb el monestir de Qozhaya que és considerat el més antic del vall i, per tant, un dels més antics del món. La vall parla també de poblets amb encant; d'esglésies i de sants –el més venerat, amb diferència, és San Chárbel Makhlouf-; però sobretot parla de paisatges i vegetació espectaculars. D'anades i vingudes, d'altes muntanyes, de neu, d'aire pur... Del Vall Sagrat és molt nomenat el Museu Gibran, a parer meu no n'hi ha per a tant, preferesc l'art de la natura... No vull acabar sense fer referència a l'experiència, d'haver passat, mentre trescàvem pel Vall Sagrat, dues nits a les a altures del Mont Líban, a Cedars, allotjats a Le Notre Hotel & Ski Resort. Com érem els únics clients, la sensació de soledat i comunió amb la natura era total.

De tornada a casa, no me'n vaig poder estar de pensar amb la raó, com no podia ser d'una altra manera parlant del Líban, que té Tomás Alcoverro quan al citat La noria de Beirut escriu: "Quizás lo más sorprendente de Líbano es que, en un pequeño espacio geográfico de sólo diez mil kilómetros cuadrados, se hayan acumulado, desde la antigüedad, tantas historias y mitos que han conmovido al mundo". Efectivament, el Líban és sorprenent!