Democratitzar l'ús del temps

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-02-2023)

Sembla que el Ministeri de Treball i Economia Social vol aprovar "una Llei d'usos del temps i racionalització dels horaris". Aquest és un dels compromisos inclosos en el capítol "Conciliació de la vida laboral, familiar i personal i coresponsabilitat en el temps de treball" de l'acord de Coalició Progressista, és a dir del programa pactat entre PSOE i UP amb el que es va iniciar la present legislatura espanyola.

Per posar fil a l'agulla a aquest assumpte, fa algun temps que el ministeri liderat per la vicepresidenta segona del govern d'Espanya, Yolanda Díaz, va encarregar a un grup d'experts i expertes un informe per esbossar una proposta de llei. Segons ha transcendit a la premsa, l'esmentat informe es presentarà durant aquest primer trimestre de 2023... i començarà el debat per a, més endavant, concretar en una llei, mesures per a teòricament "democratitzar el temps i els seus usos". Em temo que, malauradament, per raons de calendari, la legislatura acabarà sense veure la llei aprovada, però, en qualsevol cas, no serà balder iniciar el debat sobre la conveniència d'una legislació sobre una matèria que, segons els continguts concrets, pot ser d'allò més transformadora.

L'assumpte suscita d'antuvi dues qüestions: Sense garantia de disposar incondicionalment de temps per exercir la llibertat, de quina llibertat estem parlant? Com podem tenir temps per a ser veritablement lliures sense tenir garantida incondicionalment l'existència material mitjançant, posem pel cas, una Renda Bàsica? Aquí rau el tuàutem de present -i de futur immediat- sobre la disponibilitat i usos del temps. Per afrontar els dilemes de les societats d'aquest incert segle XXI, sempre és bona cosa recórrer als clàssics. En aquest sentit, Jorge Moruno ens recorda (Dossier Crític núm. 9) que Aristòtil "identificava els règims polítics en funció de com distribuïen el temps, i la democràcia es corresponia amb la llibertat: aquesta s'associava al temps lliure dels pobres que, en alliberar-se de la dependència d'un tercer, podien tenir temps per acudir a les assemblees".

Ara bé, més enllà de filosofar, i de discutir la simplificació que fa el sociòleg madrileny quan sosté que "l'emancipació és la lluita pel temps lliure", convé apamar els continguts del debat. L'objectiu de la democratització de l'ús del temps hauria de ser, a parer meu, oferir dispositius legals per a la igualtat d'oportunitats per desterrar la "pobresa de temps lliure". Ras i curt, la conveniència de legislar sobre aquesta matèria, és òbvia, com ho és que l'ús del temps és una qüestió política, no individual. I diària més: L'ús del temps és, també, una qüestió de lluita de classes (les persones riques i molt riques rarament es queixen d'escassedat de temps per a la cerca de la felicitat) i d’establir un contracte social no patriarcal entre homes i dones.

El cas és que les dimensions del debat són inabastables amb les ratlles que sóc capaç de fer encabir en un article que no s'allargui en excés. N'apunto, doncs, les que segons les meves cavil·lacions són les més rellevants:

a) La del treball remunerat: Aquí cal discutir -i qüestionar- la, d'alguna manera elitista, proposta de setmana laboral de quatre dies. En l'actual fase del capitalisme, la democratització de l'ús del temps implica reapropiar-nos de temps per a la vida, és a dir, la reducció de la duració de la jornada laboral, independent de com es distribueixi setmanalment. Òbviament, la reducció de la pobresa de temps vital no ha de dur associat un empobriment salarial. Un altre aspecte crucial és el de la democratització del temps laboral. Per a això cal, si o si, enfortir la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores en el si de l'empresa. Només així serà possible una flexibilitat pactada de jornades laborals, de "borses d'hores", etc.

b) Les aportacions del feminisme: En aquest debat pot ser força interessant recuperar algunes discussions que en 1989 provocà la proposta de llei "Les dones canvien el temps" que van redactar les dones del Partit Comunista Italià (PCI). En qualsevol cas, allò que em sembla que no necessita cap discussió, perquè és una obvietat, és el punt de partida de les italianes que, ja fa gairebé 35 anys, afirmaven que la manera com ens organitzem temporalment és una construcció social. Per tant, en una organització social patriarcal, l'ús del temps és bàsicament patriarcal. Una llei d'usos del temps emancipadora ha d'incorporar dispositius legals de despatriarcalització. Aquesta lògica és la que hauria d'orientar la millora i la creació de nous drets de ciutadania que impulsin la corresponsabilització en el temps dedicat a les cures i a les tasques de la llar.

c) Dret de ciutadania al temps propi: Per garantir el dret a la salut física i mental (acabant amb, entre d'altres, la pandèmia de l'estrès, la del maldormir i la de la medicalització com a remei a la falta de temps). Per garantir una nova dimensió al dret de ciutat -a casa nostra podríem dir "dret d'illa"- amb les polítiques anomenades de ciutats de 15 minuts. Per a que tothom pugui viure vides desitjades. Per a, si ens ve de gust, gaudir vitalment d'acord amb la proposta artística de l'Instituto del Tiempo Suspendido.

Conquerir un ús del temps no alienable és, directament o indirectament, una lluita antiga, però constant. Ja en 1844 Karl Marx als "Manuscrits econòmics i filosòfics" escrivia: "Com menys mengis, beguis i compris llibres; com menys vagis al teatre, al saló de ball, a la taverna; com menys pensis, estimis, teoritzis, cantis, pintis, practiquis esgrima, etc. [...] com menys ets, menys expressis la teva pròpia vida, més tens, és a dir, com més gran és la teva vida alienada, major és el tresor del teu ser alienat".

Tant de bo que el debat que sembla proposar el Ministeri de Treball i Economia Social entorn d'una futura "Llei d'usos del temps i racionalització dels horaris" sigui l'avantsala de la incorporació del dret al temps per a les classes subalternes com a element essencial d'un nou contracte social per afrontar els reptes i malestars dels nostres dies.