Publicat originalment a dBalears (08-10-2023)
La
setmana passada, com cada primera setmana del mes, es publicaren les dades
d'atur registrat. Val a dir que aquestes dades tenen més trampes
que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És un registre administratiu en què, a tall
d'exemple, no es registra la cohort de persones fixes discontínues que estan en
atur. Malgrat tot, les dades corresponents al proppassat mes de setembre han
estat celebrades, pel que fa als aspectes quantitatius, a bombo i plateret per
sindicats, patronals, i govern autonòmic.
És
cert que els sindicats han posat bastant èmfasi en els aspectes qualitatius.
Estan en el seu paper d'apuntar allò que és obvi: que hi hagi una xifra
relativament baixa –i amb tendència descendent- d'homes i dones inscrits i
inscrites en el registre de persones aturades no és un indicador de bona
situació laboral. En aquest sentit, CCOO posà en relleu que les empreses han de tenir en
compte que un excés de càrrega de feina és perjudicial per a la salut dels
treballadors i treballadores. Per altra banda, el salari que perceben no basta
per assumir el cost de la vida a les Illes, i UGT lamentava que amb la bona marxa
de l'economia no n'hi ha prou perquè les famílies "visquin desfogades". Dit sia de passada que la
portaveu ugetista insisteix a dir que "la temporada turística es prolongui
el màxim possible" (sic). Sorprèn que a hores d'ara UGT aposti per més i
més turisme, és a dir per més i més pressió humana.
Ara
bé, del que realment volia reflexionar és sobre una dada en la que sembla no
reparar ningú i que em sembla socialment molt rellevant. Vegem: Setembre acabà
amb un total de persones inscrites en el registre d'atur de 30.154. D'aquest
total, 16.803 eren majors de 45 anys. És a dir, el 55,7% -gairebé sis de cada
deu- eren persones majors. En el moment d'escriure aquestes ratlles no tinc la
dada de quantes d'aquestes persones són majors de 55 anys. No obstant això, no
és gens arriscat afirmar que, molt probablement, en el mercat laboral illenc hi
ha símptomes d'edatisme.
L'edatisme
(o vellisme) és la discriminació vers una persona per la seva edat a través
d'estereotips socials i prejudicis. El terme edatisme (ageism, en anglès) es va
començar a emprar l'any 1969 pel metge, gerontòleg, psiquiatre, autor
nord-americà, i primer director de l'Institut Nacional d'Envelliment dels EUA,
Robert N. Butler. Des de llavors es fa servir per referir-se a la discriminació
contra les persones grans. Està àmpliament demostrada
l'existència de
processos i polítiques institucionals i empresarials que, directament o
indirectament, discriminen laboralment a aquest col·lectiu. La qüestió està en
esbrinar l'abast que té a l'àmbit laboral a les Illes Balears.
PS.
Disculpin les meves curolles de pur meliquisme privilegiat. Avui hauria d'haver
mirat cap a Palestina. No sabria què dir de nou. Passo d'anàlisis geoestratègiques.
D'ençà que Eduardo Galeano va escriure "Si yo fuera Palestino", res a
afegir:
“Desde
1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni
respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad,
su todo.
Ya
poca Palestina queda.
Paso
a paso, Israel la está borrando del mapa.
Los
colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera.
Las
balas sacralizan el despojo, en legítima defensa.
No
hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva.
Hitler
invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania.
Bush
invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo.
En
cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de
Palestina, y los almuerzos siguen”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada