Publicat originalment a dBalears (18-02-2024)
Vivim
dies de mobilitzacions pageses i ramaderes. Són setmanes de malestar i
emprenyamenta del camp. N'hi ha molts de camps, de malestars, i
d'emprenyamentes. No és el mateix la mobilització de l'agroindústria neoliberal
i negacionista de l'emergència climàtica accelerada, que la de la Xarxa de Pagesos Ecològics de les
Balears, o la dels signants del Manifest: "Per una Mallorca
agroecològica i pagesa!".
Res tenen a veure les mobilitzacions empresarials agràries i ramaderes contra
els augments dels últims anys del Salari Mínim amb les de, posem pel cas, les
companyes de “Jornaleras de Huelva”. Malestars plurals amb comuns
denominadors en les urgències, i, també, amb disputes estratègiques. Mínims
denominadors i disputes estratègiques que no són exclusivament sectorials. Els
assumptes dels qui ens alimenten problematitza al conjunt de la ciutadania.
És
clar que hi ha problemes urgents a resoldre. Per exemple, desburocratitzar,
fins a on es pugui, per a no transitar envers un parany de descontrol dels
dobles públics, o adoptar mesures per fer front a la sequera ja existent i les
futures, o intervenir els preus dels productes del camp per retallar la
impressionant bretxa entre el que cobren els pagesos, pageses, ramaders i
ramaderes, i allò que paguem els consumidors i consumidores. Dit sigui de
passada, la intermediació especulativa dels productes d'alimentació
(especialment els d'agricultura, ramaderia i pesca) és una autèntica
"falla de mercat", i, com a tal, generadora de problemes. Els teòrics
del liberalisme clàssic es posarien les mans al cap. ¿Recorden que la defensa del "mercat" per
solucionar problemes i mai per a generar-ne
és cosa del liberalisme il·lustrat? El neoliberalisme inculte és una
altra cosa!
Tornant
als problemes urgents, per descomptat que l'ús dels productes fitosanitaris
haurien de tendir a zero, i, mentrestant, mai de mais pot continuar sent un
factor competitiu. Malauradament, la potenciació de debò del producte local -i
del seu consum públic- és encara ara una assignatura pendent. No es poden seguir
turistificant, encimentant, i industrialitzant amb parcs fotovoltaics els
espais agrícoles i ramaders. S'ha d'acabar ja amb els "productes
competitius amb segell de conculcació dels drets humans i tacats de sang",
com ara els que diuen ser d'Israel, i, veritablement, són de la Palestina
ocupada i massacrada, o els que duen etiqueta de procedència del Marroc, però
en veritat tenen procedència del Sàhara Occidental il·legalment ocupat pel
regne alauita. La pagesia i ramaderia de les Illes Balears han de deixar
d'estar maltractades per la UE amb el reconeixement de la insularitat... Són
tantes les urgències que no acabaríem mai.
Ara
bé, entorn dels malestars del camp s'escau tenir presents algunes qüestions en
clau –a parer meu- d'estratègia emancipadora: i) La necessària
(des)privatització de les grans existències globals d'aliment i la radical
revisió dels tractats de lliure comerç. Això és el que reivindica el Moviment
Pagès Internacional, "La Via Campesina" que, justament, convoca del 26 a 29 de febrer una
Setmana de Mobilització contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Afegim-li l'oposició a l'acord UE-MERCOSUR. ii) El risc de mantenir la
connivència en democracia per afrontar els reptes del que queda de segle XXI. L'extrema dreta sap el que vol. Els demòcrates tenim massa
dubtes –i dissensos- entorn la possibilitat de l'alternativa programàtica
agroecològica i del bé comú en matèria alimentària. Convé filar prim car
l'extrema dreta n són solament les astracanades bolsonaristes, trumpistes, o de
Vox. N'hi ha molta d'extrema dreta camuflada. El 2020 Naomi Klein ja apuntava
que "l'única cosa més sinistra que un moviment racista d'extrema dreta que
negui la realitat del canvi climàtic és un altre que no la negui".
Atenció, idò, a les potencialitats involucionistes en termes civilitzatoris
entorn dels malestars dels qui ens alimenten.
En qualsevol cas, a més a més del suport a les justes reivindicacions de la pagesia internacional i local, des de posicions democràtiques emancipadores cal imaginar alternatives a la Lex Mercatoria, és a dir, al molt neoliberal Dret Comercial Global que regeix els assumptes del sector primari. Altrament dit, és urgent articular polítiques aplicables que emfatitzin de debò l'essencialitat dels qui ens alimenten i impulsar transicions per a sostenir la vida. En cas contrari només les elits s'alimentaran com cal i, les classes subalternes, com es diu a una fantàstica fotografia -d’autoria per mi desconeguda- que aquests dies ha circulat força per les xarxes social, "menjarem turistes".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada