Dignitat i resistència del poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears 18-05-20025)

Maig és un mes clau en la història de la llarga lluita del poble sahrauí per la seva llibertat, és a dir, per la finalització del procés inconclús de descolonització del Sàhara Occidental. Aquesta és la situació jurídica d’ençà que el 1970 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar l’anomenada “Resolució 2711 (XXV) sobre la Qüestió del Sàhara Espanyol” en què l'ONU exigeix al Govern espanyol que, conforme a les seves obligacions i a la seva responsabilitat com a Potència administradora, “prengui mesures eficaces per a aconseguir la disminució de les tensions”, necessària, segons la institució internacional, per a poder dur a terme satisfactòriament la celebració del referèndum d’autodeterminació, d'acord amb els processos de descolonització.

Una qüestió sobre aquest molt abreujat resum de la citada resolució de l’ONU que , per cert, ve a tomb de la reflexió que vull fer en acabar aquestes línies: La referència a la “disminució de les tensions” es refereix als fets ocorreguts el 17 de juny de 1970 a la revolta de Zemla, també coneguda com a “Intifada de Zemla”, que és la primera mobilització documentada del poble sahrauí contra el colonialisme espanyol. Zemla és un barri d’Al-Aaiun (avui ocupat il·legalment pel Marroc), i la mobilització sahrauí es va produir arran de la convocatòria del Govern espanyol per celebrar l'estatus de la colònia com a nova província espanyola. Per tant, aquest veritable alçament anticolonial, inspirat pel dirigent sahrauí Mohamed Sidi Brahim Basir -des del dia de la mobilització, i, encara ara, desaparegut després de la seva detenció, i, amb tota seguretat, assassinat per la policia espanyola-, va ser, en bona part, el començament d’una llarga i persistent lluita per la independència del Sàhara Occidental. Honor i glòria, idò, al gran Basir!

Reprenguem el fil per on he començat, maig és un mes molt transcendent per a la causa sahrauí perquè el 10 de maig de 1973 és la data de conclusió del congrés fundacional del Front POLISARIO (Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro). El POLISARIO és el successor polític del Moviment per a l'Alliberament del Sàhara, organització anticolonial fundada durant els anys 1960, que va ser dirigida pel ja citat líder independentista. Sent un moviment polític i militar d’alliberament nacional és, segons la legalitat internacional i europea, l’únic representant legítim del poble sahrauí. Afegim-hi que uns pocs dies després de la fundació del POLISARIO, el 20 d’aquell mateix mes i any, l'Exèrcit Popular d'Alliberament Sahrauí va dur a terme la seva primera acció armada per a lliurar al Sàhara Occidental del colonialisme espanyol.

La reflexió final anunciada és la següent: Hi ha un corrent, com a mínim, de pensament acadèmic-molt lligat a les dretes, africanistes paternalistes i nostàlgiques de l’espanyolitat del Sàhara- que, amb més o menys entusiasme i vehemència, sosté que el colonialisme espanyol en el Sàhara Occidental va ser tou, amable, gairebé innocu. La realitat és ben bé una altra. Com tot colonialisme, el del Sàhara Occidental va ser violent, carregat de dominació, despossessió, racisme, marginació… Duríssim apartheid, al cap i a la fi. Algú amb un mínim de sentit democràtic pot imaginar una cosa distinta en la dictadura franquista? La dictadura a les “províncies africanes” va ser una, diguem-ho d’alguna manera, dictadura plus.

Esqueia parlar avui de tot això car diumenge que ve, 25 de maig, se celebra el Dia d'Àfrica, tot commemorant la creació, el 25 de maig de 1963, de la OUA (Organització per a la Unitat Africana), de la qual la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) n’és membre fundador. Val a dir que la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme, així com la cooperació i coordinació política entre els països africans, van ser la base per a la fundació de la OUA. Tocava, idò, lloar la dignitat i resistència del poble sahrauí per descolonitzar l’última colònia africana: El Sàhara Occidental.