Si hom vol escriure
de conculcació dels drets humans, de deshumanització global, de
necro-geoestratègia, del complex militar-industrial del segle XXI, de l'actual
règim de guerra, de colonització, ocupació i règims d'apartheid, d'absoluta
manca de llibertat de premsa i d'expressió, en definitiva, de la, en paraules
de Kapuscinski, globalització del mal, és molt, però molt mal de fer moure els
focus de l'atroç genocidi que pateix Palestina a mans de l'Estat sionista i el
seu aliat USA. I, no obstant això, no queda més remei que diversificar la
direcció del focus.
Evidentment, cal
posar els focus sobre la guerra d'Ucraïna. Però enfocats vers l'angle que toca:
els fronts de guerra, les víctimes, els econòmicament beneficiats per aquesta
guerra, i no tant en les reunions de tahúrs -Trump, Putin- que, al capdavall,
són negociacions de negocis i no de pau. Així i tot, del que en vull fer esment
és del robust mur de silenci que planeja sobre la majoria dels conflictes
bèl·lics.
Posem pel cas un que
em continua semblant particularment brutal: L'ocultat genocidi
a la República Democràtica del Congo. Val a dir que ACNUR
manté les alarmes sobre aquest conflicte del qual se'n parla tan poc.
Afeixem-ne, entre d'altres, la situació a Darfur, Sudan o Iemen. El règim
global de guerra s'acarnissa amb el continent africà. D'aquí els guanys dels
accionistes i directius de les empreses de la indústria armamentística, de part de les pasteres que arriben a les
nostres costes, i del Mare Nostrum
convertit en una grandíssima fossa comuna.
Ara bé, el
conflicte de colonització, ocupació militar i apartheid sobre el qual té
responsabilitat directa l'Estat espanyol és el del Sàhara Occidental. Recordem
que, en aplicació de la legalitat internacional, Espanya és la potència
administradora d'aquest territori pendent de descolonització. El problema és
que el govern espanyol, en lloc de ser, d'acord amb el Dret Internacional,
factor de solució d'aquest conflicte, és tot el contrari. Encara més, el govern de Pedro Sánchez, està sent fidel a
la tradició del PSOE en els governs d'Espanya (Felipe González en 1982,
Rodríguez Zapatero en 2007, Pedro Sánchez en 2019) de trair el Poble Sahrauí i
convertir-se en entusiasta i interessat aliat de la dictadura marroquina.
En aquesta indigna
aliança necessita dificultar, tant com
pugui, la repercussió mediàtica de l'atroç conculcació dels drets humans
de la població sahrauí que viu en un règim d'apartheid en els territoris
il·legalment ocupats pel Marroc. Per això té tanta importància que una oenegé
com Reporters Sense Fronteres (RSF) denunciï
la política d'expulsió sistemàtica de periodistes estrangers i les abominables
condicions dels reporters sahrauís empresonats.
Paga la pena llegir
i difondre el document de RSF titulat "Sàhara
Occidental: Un desert per al Periodisme". És un treball ben documentat
i esclaridor, amb unes conclusions contundents: S'insta el Govern del Marroc a
garantir a tots els periodistes del Sàhara Occidental presos processos justos
en totes les instàncies judicials, amb totes les garanties, i a facilitar la
presència d'observadors internacionals que així ho certifiquin. S'urgeix al
Govern del Marroc a complir amb totes les exigències de l'ONU relatives a
l'alliberament de periodistes sahrauís empresonats. Es demana al Govern del
Marroc que compleixi amb la Convenció contra la Tortura de Nacions Unides i
respecti en tot moment la integritat física i psicològica dels periodistes
sahrauís. S'exigeix al Govern del Marroc que, llevant totes les traves per a
l'entrada de periodistes al Sàhara Occidental, respecti la llibertat de
moviments de la premsa en el territori i posi fi a l'expulsió i deportació de
periodistes. Es reclama al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara
Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no
sols el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el
dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. I,
finalment, s'insta la Unió Europea, i, molt especialment, als Governs d'Espanya
i França, a trencar el seu habitual silenciï còmplice amb el Marroc i condemnin
la repressió dels periodistes sahrauís.
I, mentrestant, el govern espanyol calla. Hi ha silencis eixordadors de tanta indignitat que els acompanya. El Sàhara Occidental és un desert per al periodisme. Ho és perquè el que va ser autoanomenat "el Gobierno más progresista de la historia" consent que aquest mur del silenci es mantingui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada