Propines

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-09-2025)

La notícia (Diario de Mallorca, 25-08-2025) que un restaurant ubicat en la zona turística mallorquina afegeix un 10% de propina directament al compte no pot considerar-se una "serp d'estiu". És un assumpte d'entitat suficient per ser comentat des d'una perspectiva crítica. Avanç que no em sembla una iniciativa original ni d'emprenedoria empresarial moderna. Ara bé, posats que el nostre present, en bona part, el podem definir amb el terme "Retrotopia", encunyat per Zygmunt Bauman, potser sí que ho sigui una modernitat. Recordem que en la contraportada de l'edició d'Arcàdia de l'assaig pòstum del teòric de la "modernitat liquida" es llegia: "Quan s'ha perdut la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, la tendència és recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades".

Efectivament, la pràctica de les propines és una idea del passat. Té les seves arrels a l'Europa del segle XVI, quan l'aristocràcia va començar a donar diners extres als servents per assegurar-se un servei més ràpid o de millor qualitat. I, certament, era una idea -mai m'ha semblat una gran idea- abandonada en la mesura que les societats europees avançaven en drets laborals que pretenien convertir, mitjançant la negociació col·lectiva i la legislació laboral, el treball remunerat en garantia d'integració social, i, fins i tot, d'entrada a l'ascensor social i al club de la mítica classe mitjana.

Per raons d'espai, no és el lloc per entretenir-se en els orígens històrics de la negociació dels convenis col·lectius i la relació entre salari mínim o de conveni i les propines, però deixem dit que, a l'Estat espanyol, va ser una qüestió subjecta a aferrissades discussions i protagonista d'episodis de conflictivitat social a principis dels anys trenta. En aquells anys va haver-hi no pocs col·lectius obrers lligats a sectors de serveis (carters, cambrers, etc.) que van lluitar per la prohibició de les propines, tot reivindicant un sou fix i no dependre de la caritat del consumidor. En 1931 el Govern de la Segona República les va acabar prohibint.

Durant el franquisme van reviure les propines, i, amb la "solució turisme" per fer un poc menys impresentable el règim de la dictadura davant Europa, la pràctica de la propina va revifar. Qui no recorda el "botones" protagonista de "Cròniques d'un mig estiu", de Maria Antònia Oliver, dient: "-Avui he fet denou pessetes. ¡Ben bones que són, mecagondena! -Es conserge diu que demà se'n va una tongada de clients i que és quan donen més propines. És una bona cosa, ben mirat, això de les propines".

Amb el fi de la dictadura, a casa nostra la, diguem-ho així, semi abolició de les propines va ser un procés lent. De fet, ben avançada la dècada dels anys vuitanta del segle passat, amb informacions com ara "no firmes el finiquito sin consultar con el sindicato”, encara hi convivia la de "¡No aceptes propinas, lucha por un salario digno!”. En qualsevol cas, al món de l'hoteleria i la restauració, les propines van començar a volar baix, els sorolls de campanes i altres estris que proclamaven l'alegria i gratitud d'una propina, a poc a poc van emmudir. Certament, la generalització del pagament amb targeta bancària hi va contribuir força a aquest procés de reculada de les propines. Posteriorment -amb l'expansió de la turistització socioeconòmica, cultural i lingüística- van començar a ser habituals uns recipients amb la inscripció "TIPs" (per les seves sigles en anglès "To Insure Promptitude"). Són encara ara col·locats, en general, amb certa discreció, reforçant la idea de voluntarietat de les propines. Pel que fa a les propines a les habitacions d'hotel, encara són un autèntic angle mort, com tantes altres coses que succeeixen en aquests singulars llocs de treball.

La situació legal actual de la propina és complexa. En l'àmbit laboral ha plogut molt d'ençà que l'any 1991 l'Organització Internacional del Treball (OIT) aprovés el Conveni núm. 172 sobre les condicions de treball en hotels i restaurants, que en l'article 6 estableix que "1. El terme propina significa els diners que el client dona voluntàriament al treballador, a més del qual ha de pagar pels serveis rebuts. 2. Independentment de les propines, els treballadors interessats hauran de rebre una remuneració bàsica que serà abonada amb regularitat". Els grans convenis col·lectius d'aplicació a la restauració i a l'hostalatge regulen poca cosa sobre propines. En el cas del de les Illes Balears, és un aspecte totalment absent. La normativa que regula els sectors, excepte la de casinos, no en diu res de tot plegat. Tanmateix, la problemàtica existeix, hi ha jurisprudència no prou esclaridora sobre temes conflictius com ara, en quins casos les propines es consideren part del salari? Quines són les conseqüències fiscals? És, laboralment i fiscalment, igual que les propines les recapti l'empresa o els treballadors i treballadores? L'empresa ho ha d'autoritzar? Com es reparteixen? Com s'ha d'actuar si l'empresa es queda amb una part de les propines? Etc. Potser ha arribat el bon punt de posar normativament un poc d'ordre en aquest batibull. Tanmateix, a parer meu, hi ha una qüestió essencial a aclarir: Quins són els drets dels consumidors en aquests casos?

Acab, amb una propina: La veritable qüestió de fons, poden prohibir-se les propines? Si no es pot fer, s'hauria de poder fer. I, si es pot fer, s'hauria de fer ja, abans que prengui mal la tendència a imposar la (in)cultura ianqui en les nostres relacions socials i de consum.