OCUPACIÓ + SALARI = PENSIONS SEGURES

El debat sobre les pensions és cada dia més intens. Sembla que la socialdemocràcia despistada s’ha rendit davant la dictadura dels mercats i -si no ho impedim- seran el proper botí de la pirateria neoliberal.

Alguns elements per a la batalla dialèctica:

a). Malgrat la crisi, el sistema de pensions espanyol té superàvit. Aquesta relativa bona salut financera és conseqüència del nombre de persones que cotitzem i a la quantia de les cotitzacions –la situació anterior a la crisi d’ocupació va permetre estalviar–.
L’autèntic rics del sistema públic de pensions no és la prolongació de l’esperança de vida, es a dir, que la població cobri la pensió durant més anys. Això és una fal•làcia molt ben instrumentalitzada pels agents promotors dels sistemes privats de pensions.
Per mantenir –i millorar, si s’escau– les pensions el que s’ha de fer és mantenir i millorar el nombre de contribuents (més ocupació) i millorar els salaris per augmentar les cotitzacions. Un exemple que corrobora aquesta correlació entre el sou i la sostenibilitat de la Seguretat Social seria: amb un salari de 35.000 € bruts anuals, es cotitza 4 vegades i mitja més que amb el salari mínim que és de 8.860 € l'any.

b) Les Illes Balears són un cas paradigmàtic de com un mercat de treball precari i inestable i un model econòmic estacional provoca que la iniquitat es prolongui una vegada les persones surten definitivament del mercat laboral. A tall de exemple del que acabo de dir, observant les dades del mes d’octubre, la Seguretat Social ha pagat un total de 167.110 pensions (d'incapacitat, de jubilació, de viduitat, d'orfandat i a favor de les famílies). La quantia mitjana ha estat de 713,42 €, amb una avaluació positiva del +3,7% en relació a fa un any, però aquesta pensió encara representa el 90,9% de l'estatal.
El nombre més gran de persones que reben una pensió és el col•lectiu de jubilats amb un total de 99.834 perceptors i una prestació de 808,64 € de mitjana. Aquesta prestació econòmica –que és la més important de la Seguretat Social per el nombre de persones que la perceben, però perquè és la percepció econòmica substitutiva del salari– és a Balears més de deu punts inferior a la pensió de jubilació del conjunt de l'Estat.

c) No hi ha cap raó tècnica per retallar pensions ni per retardar l'edat de jubilació. El que sí que hi ha és molta ideologia neoliberal i molts d’interessos dels poderosos de sempre.

FOTO: Una pensionista?
Carrers San Magí –Santa Catalina
rafaborràs, estiu 2010

Sobre la conveniència de fer canvis a la formació per a l'ocupació (I)

Quadre “Les Sabates” de Van Gogh
Metropolitan Museum of Art ( Met) de New York

Una de els disposicions addicionals de la Llei 35/2010, de 17 de setembre, de mesures urgents per la reforma del mercat de treball (la reforma laboral de ZP), més sorprenent és la quinta. Diu així: "Implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional: El Gobierno completará el desarrollo de la Ley Orgánica 5/2002, de 19 de junio, de las cualificaciones y de la formación profesional, en el plazo de seis meses mediante un Real Decreto que regule la implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional, adecuando las ofertas formativas a los requerimientos de la producción y del empleo, a través de acciones formativas evaluables y certificables." Ni s'entén la necessitat de fer un Decret per desplegar el Sistema Nacional de les Qualificacions i l’FP ja que la Llei Orgànica no contempla aquest desplegament normatiu indeterminat, ni molt manco s'entenen les preses de voler fer no se sap ben bé què, en sis mesos.

La Llei 5/2002 s'ha desenvolupat mitjançant deu Reials Decrets (alguns ja s'han derogat) la qual cosa vol dir, al meu parer, que molt poc a poc, amb moltes dificultats i algunes incoherències, la norma va progressant en el disseny dels instruments per dur a terme els objectius del Sistema de Qualificacions i l’FP que la norma ha establert.

Perquè s'entengui el que vull dir, posaré un exemple: La llei 5/2002 estableix com a objectiu del sistema que els treballadors i treballadores tenen dret a què l'administració els certifiqui les competències adquirides amb la seva experiència laboral. Idò bé, el que el Govern central ha fet és un Reial Decret que regula el com es porta a la pràctica aquest objectiu de certificació de competències. El mateix s’ha fet amb tots els objectius i instruments, incloses l’esmentada Llei orgànica de les qualificacions i l’FP. Aquests desplegaments tracten, entre d'altres, de centres de referència, de centres integrals, de certificats de professionalitat, del Catàleg Nacional de les Qualificacions Professionals, i en queda un d’importància cabdal, el Dispositiu d’Orientació Professional.

Per tant, l’esmentada disposició cinquena de la Reforma Laboral i la menció que fa a la intenció d'adequació a les ofertes formatives als requeriments de la producció i de l'ocupació, a través d'accions formatives avaluables i certificables, em fa témer que el que es pretén és un canvi radical de l’actual sistema de formació per a l'ocupació. Aquest temor s'agreuja pels comentaris, notícies i documents que comencen a circular sobre l’anunciada reforma de les Polítiques Actives d'Ocupació i l’anomenada Nova Agenda Social del Govern d’Espanya.

D'aquests assumptes en seguirem parlant, però deixeu-me que quedi dit, que és mala cosa anunciar un decret i un termini de sis mesos si, de debò, es vol el consens. Quedi també dit que no hi ha sistema de qualificacions professionals a cap país europeu que no sigui –d’una manera o d’una altra- el resultat de l’acord amb els agents econòmics i socials.

Abans de revisar l'actual sistema de les qualificacions i la formació per a l'ocupació, cal fer un rigorós balanç de què s'ha fet en aquests darrers anys i per identificar els punts febles i les fortaleses per seguir progressant. Hi ha coses que s'haurien d'analitzar, com ara el paper del sector privat en el sistema, les mancances del sector públic (poc desplegament dels centres integrats, a tall d’exemple), les competències de les Comunitats Autònomes o el rol dels Sindicats i de les Patronals, bé val un debat seriós i reposat.

Les necessitats formatives per donar possibilitats reals i ràpides d'ocupació a les persones en atur, i també la constatació que un 40% dels nous llocs de treball tindran una gran exigència de coneixements i autonomia professional a l'any 2020, aconsella fer feina a curtíssim i a mitjà termini. Per això el millor, en la meva opinió, seria ser molt diligents en l'aplicació de la llei abans de voler fer grans canvis. És a dir, el que s'hauria de fer és acabar el desplegament reglamentari de la Llei 5/2002 i no obrir noves incerteses sobre el sistema de formació per a l'ocupació.

No està bé que un esquerranós com jo citi sant Ignacio de Loyola, però la veritat és que en aquest cas li escau allò que "en temps de tribulacions, no fer mudances". No és aquesta una posició conservadora, ans el contrari, el que és veritablement progressista és fer els canvis i millores per estabilitzar el sistema i fer-ho amb els acords socials i polítics que els facin perdurables. La millora del capital humà de qualsevol societat és una estratègia de país o no és res.

Foto. rafelborràs, 201o

Historias de aquí y de allá

“Los inversionistas estaban furiosos y era menester guardar las apariencias de perjudicado por Madoff. Convenía olvidar temporalmente su mansión de Chelsa, esa bella casa de cuatro pisos, i tampoco debía pensar en Son Simonet, la casa de Palma de Mallorca decorada con obras Botero y provista de un encantador bar estilo marroquí en el que se sentía tan a gusto el príncipe Pablo de Grecia, entre otros ilustres invitados. Sí, la vida se tornaba dura para el afectado multimillonario” (Pág. 62)

Malgrat la confusió entre Palma de Mallorca i Mallorca (Son Simonet es d’Esporlas no de Palma), el llibre Luis Sepúlveda m'ha semblat fantàstic Molt recomanable