Escric aquestes reflexions i només conec allò que han publicat els mitjans de comunicació i l’ informació posterior a la reunió del Consell de Ministres de divendres 29 de gener. Potser –una vegada pugui estudiar amb més atenció i documentació la lletra petita de la reforma- hagi de fer alguna matisació o ampliació. De moment vet aquí les meves primeres impressions:
1.- Els sindicats han fet una bona feina: Han aconseguit que a molts de treballadors i treballadores no se'ls retardi la edat de jubilació ni tinguin una pensió de menor quantia.
2.- Els sindicats han impedit, si en el futur governa el PP, una reforma molt més radical i en la direcció de debilitar el model de repartiment i anar cap a un model de capitalització del sistema de pensions.
3.- Els sindicats han aprofitat bé la força acumulada per la Vaga General del 29-S. Sense aquella mobilització hagués estat impossible un acord amb aquest contingut. Aquella vaga haurà servit, al menys, per aturar el peus als turboliberals agrupats sota el “Manifiesto de los cien”.
4.- L’acord està, no obstant, en la lògica del manteniment del sistema de repartiment i de la seva sostenibilitat a base de retallar la despesa i no d’augmentar els ingressos. Els compromisos d’integració i convergència de règims i els de separació de les fonts per a el finançament del sistema són molt inconcrets.
5.- La reforma pot –a mig termini- crear situacions de desigualtats entre beneficiaris. (vegeu un comentari anterior).
6.- Hi ha dues mancances que em criden l’atenció: la primera és que no s’estableix cap mecanisme per igualar les vides laborals a temps parcial i/o fixes discontínues a les de temps complet. És una mala noticies per els que creiem que és important impulsar la contractació a temps parcial volguda i, encara és pitjor noticia per a economies estructuralment estacionals, com ara les Illes Balears amb forta presencia de fixos discontinus.
La segona mancança és que no s’arregla una injustícia històrica: els períodes de temps del servei militar obligatori seguiran sense ser considerats períodes cotitzats. Al imposar-se ara llargs períodes de temps per tenir dret a la jubilació als 65 anys i al 100 % de la pensió màxima, aquestes llacunes de cotitzacions tindran més repercussions negatives que abans d’aquesta reforma. Cal recordar que parlem d’interrupcions imposades “manu militari” de les vides laborals de molts d’homes.
En definitiva, crec que amb l’actual correlació de forces (fonamentalment en l' àmbit polític) és un acord absolutament defensable per part dels que l’han fet possible. Malauradament hauran de sofrir els insults d’aquells que negaven la utilitat dels sindicats i les incomprensions dels qui exigeixen a CCOO i a UGT allò que ells són incapaços de fer, com ara, tenir força política suficient per aturar els peus al mercat o capacitat suficient per organitzar millor i a més treballadors i treballadores. Insults i retrets tant antics com el fil negre.
2.- Els sindicats han impedit, si en el futur governa el PP, una reforma molt més radical i en la direcció de debilitar el model de repartiment i anar cap a un model de capitalització del sistema de pensions.
3.- Els sindicats han aprofitat bé la força acumulada per la Vaga General del 29-S. Sense aquella mobilització hagués estat impossible un acord amb aquest contingut. Aquella vaga haurà servit, al menys, per aturar el peus als turboliberals agrupats sota el “Manifiesto de los cien”.
4.- L’acord està, no obstant, en la lògica del manteniment del sistema de repartiment i de la seva sostenibilitat a base de retallar la despesa i no d’augmentar els ingressos. Els compromisos d’integració i convergència de règims i els de separació de les fonts per a el finançament del sistema són molt inconcrets.
5.- La reforma pot –a mig termini- crear situacions de desigualtats entre beneficiaris. (vegeu un comentari anterior).
6.- Hi ha dues mancances que em criden l’atenció: la primera és que no s’estableix cap mecanisme per igualar les vides laborals a temps parcial i/o fixes discontínues a les de temps complet. És una mala noticies per els que creiem que és important impulsar la contractació a temps parcial volguda i, encara és pitjor noticia per a economies estructuralment estacionals, com ara les Illes Balears amb forta presencia de fixos discontinus.
La segona mancança és que no s’arregla una injustícia històrica: els períodes de temps del servei militar obligatori seguiran sense ser considerats períodes cotitzats. Al imposar-se ara llargs períodes de temps per tenir dret a la jubilació als 65 anys i al 100 % de la pensió màxima, aquestes llacunes de cotitzacions tindran més repercussions negatives que abans d’aquesta reforma. Cal recordar que parlem d’interrupcions imposades “manu militari” de les vides laborals de molts d’homes.
En definitiva, crec que amb l’actual correlació de forces (fonamentalment en l' àmbit polític) és un acord absolutament defensable per part dels que l’han fet possible. Malauradament hauran de sofrir els insults d’aquells que negaven la utilitat dels sindicats i les incomprensions dels qui exigeixen a CCOO i a UGT allò que ells són incapaços de fer, com ara, tenir força política suficient per aturar els peus al mercat o capacitat suficient per organitzar millor i a més treballadors i treballadores. Insults i retrets tant antics com el fil negre.
