Indult a la tortura

El meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

Els patiments que ens provoquen les polítiques de retallades, tan insaciables com inútils per a superar la crisi, no haurien de fer-nos perdre de vista altres crisis que pateix el Regne d'Espanya. Aquests dies ha sortit a la llum amb tota la cruesa la crisi dels Drets Humans: Restriccions sanitària als immigrants, retrocessos en la lluita contra la xacra de la violència de gènere... i ara l' indult a uns funcionaris policials condemnant per ser torturadors.

La política d'indults del Govern de Rajoy és un escàndol des del principi. Igualment va ser escandalós l'indult concedit pel Govern de Zapatero al banquer del Banco Santander, Alfredo Sáenz. M'atreveixo a dir que aquestes pràctiques generen desafecció per un tub envers la política, els polítics i les institucions representatives. Fa la impressió que els Governs indulten els amics, els que poden pagar aquesta mesura de gràcia o, senzillament, es passen la divisió de poders pel forro i indulten a les persones condemnades per sentències que no els hi agraden. S'ha arribat a un punt en que qualsevol programa de regeneració democràtica hauria d'incloure la revisió a fons de la llei que permet indultar al personal condemnat judicialment.

Mentrestant haurem d'aguantar la vergonya que provoca el cas de l'indult dels quatre mossos d'esquadra i que, tan de bo, ha provocat una contundent protesta de un grapat de jutges. Cal recordar que aquests quatre mossos, ara indultats, van ser sentenciats l'any 2008 com autors d'un delicte de tortures, condemna que va ser confirmada en allò substancial pel Tribunal Suprem. El febrer passat, el Govern del PP va aprovar un primer indult rebaixant la pena a dos anys de presó i canviant la d'inhabilitació per la suspensió. Amb aquesta decisió s'aconseguien dos objectius: primer que no ingressessin a la presó, i segon que poguessin tornar al cos policial amb tota normalitat i cap retret.

Em semblen molt assenyades totes i cada una de les paraules del manifest dels jutges. Particularment quan afirmen que l'acció del Govern “supone una actuación contra la dignidad humana”, que “la tortura es uno de los peores actos realizables contra la dignidad de la persona”, o que “la decisión del Gobierno es impropia de un sistema democrático de derecho, ilegítima y éticamente inasumible”.

Orgullós estic de ser d'Amnesty International!

Els perdedors de la crisi

Article publicat avui a Diario de Mallorca

 

És evident que hi ha alternatives a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder?  En qualsevol cas i arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics "perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.

És clar que els perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es "precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 13 de la nostra revista digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos. Ho hem fet a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.

És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la crisi.

 

Hi ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de la mitjana espanyola) i les llars illenques un 5,61% (un 1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen retards en pagaments d’hipoteques o lloguers, rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.

L'augment de la pobresa i de la precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la qual cosa suposa deixar sense futur

a una gran part de la població. Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat “Augmenten les condicions precàries de vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de la societat civil en la construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat del Benestar.

 

En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple: o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.

Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt rics.

Canvi de model econòmic o demagògia

Avui he publicat a digital www.elperiscopi.com aquest comentari:

El President José Ramon Bauzá, en el llarg discurs que obrí  el debat de política general   de la Comunitat Autònoma d’ abans-d’ahir, va parlar de canvi de model econòmic. Uep! De què parla? De R+D+i?. De sostenibilitat ambiental?  De desestacionalització  del nostre  producte turístic? De potenciar les exportacions? De diversificació productiva? D’augmentar el talent  i millorar el capital humà? ... Idò no, el President parlà d’un canvi  inajornable de model econòmic que passa única i exclusivament, per “deixar enrere l’economia de la subvenció, la cultura de la subvenció, per apostar fermament per l’economia productiva”. Ja ho sabeu: Així de senzill, i l’empresari que hagi tingut una subvenció -ja sigui, posem per cas,  per engegar projectes de biotecnologia, modernitzar el comerç familiar o  introduir  energies renovables en el seus processos de producció-  pertany a una guarda de subvencionats a extingir. Això funciona així i el JR Bauzá ho sap.  La subvenció és una forma jurídica –que existeix a tot  arreu- mitjançant la qual l'administració reverteix part del que ha recaptat del impostos  a la ciutadania, al teixit empresarial, al sector cultural ...  a la Església Catòlica!, etc.  Una altra cosa és que la política de subvencions sigui una o una altra.  A mi em  semblen   impresentable les subvencions que rep la Duquesa de Alba  i, per contra,  em semblarien molt bé que les rebessin els companys i companyes  de Sánchez Gondillo.  Sospito que el Sr JR Bauzá això de  subvencionar a la noblesa no ho considera part de la  detestable “cultura de la subvenció”.

No obstant, el súmmum és quan -amb la solemnitat del discurs i amb les Cariàtides de testimoni , el President diu que “El 2010 es van concedir subvencions per valor de 10,8 milions d’euros només a sindicats, patronals i mitjans de comunicació”. Ho diu com un exemple del que no s’ha de fer. És coneguda l’al·lèrgia que el sindicats provoquen al President balear. Animadversió que el du a fer ridículs institucionals com el de posar una demanda contra Lorenzo Bravo i, és clar, perdre-la. Comencen a ser freqüents els seus desencontres  amb determinades patronals que no diuen amén. La seva dèria contra la llengua pròpia d’aquesta terra és memorable. Aquesta és la realitat. El que demagògicament no diu  el President  és que amb aquetes subvencions es mantenien serveis essencials per a una societat copejada per la crisi i amb perill de descohesió.  No es tracta de fer un inventari extens, però el que ha volgut dir JR Bauzá és que està orgullós d' haver tancat  serveis d’orientació laboral per a treballadors en atur i en actiu; que ha paralitzat qualsevol procés de reconeixement de l'experiència laboral; que ha liquidat els serveis d'orientació per a nous emprenedors; que se’n fot que Balears estigui a la cua del rànquing autonòmic en participació de la població adulta en l’ensenyament no reglat  i, per això, elimina quantitat de programes formatius que gestionaven els sindicals i les patronals i aconsegueix  que el dret a la formació al llarg de la vida sigui impracticable. En aquest inventari no hi podia faltar la celebració del Presiper  haver dificultat la viabilitat de la premsa en català. Negar que hi ha molta retallada ideològica és fer demagògia i mantenir el mateix model econòmic que ens ha portat  a l’actual crisi!