Grècia, Syriza, l’herbeta i el marduix

Feia falta. I els amics de SinPermiso, com sol ser habitual, han estat a l'aguait. Ahir remetien un imprescindible especial sobre Syriza, la negociació en l'Eurogrup i la llista de reformes proposades per Varoufakis. És un material (disponible aquí) amb informació  útil  per a tapar moltes boques de tertulians i tertulianes que fa dies pontifiquen sobre una suposada conversió d'Alexis Tsipras al neoliberalisme més convencional. És un desmentiment a moltes informacions a mitges i  desinformacions publicades i radiades en gairebé tots els mitjans de comunicació, incloent-hi els suposadament progressistes. (Vegeu un exemple aquí.) Hi ha massa ganes de donar a entendre que el Govern de Syriza ha abdicat del seu programa electoral. Volen fer-nos creure que tots són iguals, que només hi ha una política econòmica i social aplicable. Que no hi ha alternativa a la política depredadora de la dignitat humana.

Aquest comentari d’avui podria acabar aquí, tot i que reiterant el suggeriment perquè llegeixin la informació que ens ha subministrat SinPermiso, però no em puc estar de referir-me a la inclusió en la llista de reformes proposades per Varoufakis -i acceptades per l'Eurogrup!-, d'un esquema de Renda Bàsica. En concret la proposta diu literalment:

“Establir un vincle més estret entre les cotitzacions a la seguretat social i els ingressos, racionalitzar les ajudes i prestacions, reforçar els incentius per a la declaració del treball assalariat, i proporcionar assistència dirigida als empleats d'entre 50 i 65 anys, a través d'un esquema de renda bàsica garantida, a fi d'eliminar la pressió social i política de la jubilació anticipada, que sobrecarrega els fons de pensions".

Des de la perspectiva dels que defensem la total i plena implantació de la Renda Bàsica,  aquesta proposta potser una petita passa, però una passa molt positiva. Veurem com evolucionen els esdeveniments a Grècia i com es van consolidant les accions del Govern grec de Syriza. De moment em permetran que els digui el que la meva padrina solia dir: “Ja et conec, herbeta, que et dius marduix”. Es digui el que es digui per aquestes contrades, a Grècia el canvi ha començat. Els turbo-neoliberals seguiran  dient que és herbeta però, veritablement, és marduix. 

Publicat  origialment a  El Periscopi (27-02-2015) 

Grècia, Europa, el savi, la lluna i el dit

Amb cada notícia sobre la reunió de l' Eurogrup que ha acordat la pròrroga per quatre mesos del rescat de Grècia, no he pogut estar de recordar el famós proverbi xinès que diu: “Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, l'idiota mira el dit”.

Si hom llegeix la lletra petita dels acords, entendrà perquè el cap del govern grec, Tsipras, ha d'advertir als seus conciutadans i conciutadanes  que se'ls acosten greus dificultats. Recordin que avui mateix el govern hel·lè  ha de presentar el programa de reformes a la troica, dita ara “les institucions” (pens que la nova denominació del trio format per CE, BCE, i FMI, hauria de ser “les institucions de les forces dels privilegis”). Veurem si aquestes reformes -que no tenen per què ser únicament més austeritat que provoqui més benestaricidi (fi del benestar)-, satisfan l'insensat vici de l'austeritat sense pietat per als no rics d'aquestes institucions i especialment de Berlín.

Val a dir que d'allò més impresentable que he llegit aquest cap de setmana han estat, sens dubte, les declaracions del ministre de finances alemany, Wolfgang Shscäuble, dient que Tsipras "tindrà dificultats per explicar l’acord al poble grec" (sic), i entre el més sensat caldria citar l'article de Sami Naïr en què afirma que: "S'ha demostrat no només que la majoria de l'Eurogrup no vol canviar la política d'austeritat sinó, més encara, rebutja l'expressió de la sobirania popular nacional quan aquesta topa amb l'estratègia monetarista vigent."

Tanmateix els acords de l'Eurogrup sobre Grècia, els seus continguts i reaccions no deixen de ser el dit del savi que apunta a la lluna. I la lluna? El fet veritablement important d'aquest assumpte és l'informe de Càritas Europa que, amb el títol "Pobresa i desigualtats a l'alça: L'única solució que es necessita són sistemes socials", es va donar a conèixer divendres de la setmana passada. Malauradament el text complet de l'informe només està disponible en anglès, però aquí tenen el resum executiu perquè es facin càrrec de la contundència d'anàlisi de l'ONG catòlica. Em sembla un encert posar al centre d'atenció l'avaluació de l'Estratègia europea 2020. El contrast entre l'objectiu d'Europa 2020 com a estratègia de creixement i la realitat de l’austericidi és brutal. De la proclama que "en un món en transformació, volem que la UE tingui una economia intel·ligent, sostenible i integradora. Aquestes tres prioritats, que es reforcen mútuament, contribuiran que la UE i els seus Estats membres generin alts nivells d'ocupació, productivitat i cohesió social”, hem passat a un panorama desolador d'empobriment, descohesió social i pobresa laboral, especialment en els set països de la UE més durament colpejats per la crisi econòmica: Xipre, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania, Espanya i, lògicament, Grècia.

En definitiva, mentre el savi apunta a la dramàtica situació de les víctimes europees de la crisi i als dèficits democràtics de la UE, el neci mira com posar-ho difícil al nou govern grec. Una cruel mesquinesa!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23-02-2015)

PS: Cit amb molta freqüència informis de Càritas. És cert que és una ONG cristiana, catòlica i romana molt allunyada en el meu laïcisme militant (sóc d'Europa Laica), però és igualment cert que és difícil discrepar de les seves anàlisis sobre pobresa. 

El perill de passar d’aturat major de 45 anys a inocupable

No deixa de ser paradoxal que els mateixos que van provocar la crisi econòmica de 2007 insisteixin a perllongar la crisi social. Els mateixos assessors de, posem per cas, Lehman Brothers o de l’FMI són els que ens recepten el retard de l’edat de jubilació i la prolongació de la vida laboral.

Però, lluny d’‘allargar la vida laboral’, el que ha succeït és que, per una banda, cada vegada costa més iniciar qualsevol trajectòria laboral i/o professional, per la qual cosa s’ha provocat un alarmant atur juvenil. I, per un altre costat, a molts dels que, en millors èpoques, van iniciar les seves carreres ocupacionals, se’ls ha abocat a una dinàmica de precarietat i de múltiples interrupcions. Quan la interrupció es produeix a una edat relativament avançada –posem per cas la convencional de 45 anys– es plantegen, almenys, dos problemes:

El primer consisteix en una important pèrdua del que la teoria del capital humà identifica com el que s’ha invertit en formació d’aquest capital. Val a dir que, com sabem almenys des de 1963 per les recerques empíriques realitzades per economistes com Theodore W. Schultz, aquesta formació (i experiència) té un valor econòmic monetari de retorn a la societat.

El segon és que creix exponencialment el risc d’‘inocupabilitat’ entre el col·lectiu de població desocupada –sobretot si és de llarga durada– d’aquestes edats que, pel que sigui, no té ni formació ni habilitats suficients per reinserir-se en un mercat de treball més exigent i competitiu. La categoria de persona inocupable es va començar a utilitzar a Llatinoamèrica per analitzar les conseqüències dels plans d’ajustament neoliberal aplicats precisament per l’FMI. Des de llavors, sabem que una atenció de baixa intensitat a la població desocupada major de 45 anys no fa altra cosa sinó incrementar la inocupabilitat. Precisament això és el que s’ha fet. Les Polítiques Actives d’Ocupació ni hi han estat ni se les espera, s’ha eliminat el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys i s’ha retallat el de persones aturades majors de 52 anys. Una autèntica desinversió social!

Article publicat a l’AraBalears (22-02-2015)