Estabilitat laboral com a bé social

L'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2017 no pot, en rigor, analitzar-se únicament comparant-la amb l'any anterior. És imprescindible prendre en consideració que el calendari de l'any 2016 va situar les festes de Pasqua al març i el d'enguany les ha retardades fins a l’abril. Hi ha, per tant, uns efectes estacionals que no es poden menysprear i que, a l'hora d’analitzar l’evolució dels trets més rellevants de la situació laboral, aconsellen posar una major perspectiva temporal.

En aquest sentit, cal anotar, per una banda, que la xifra estimada de 98.500 persones aturades està molt lluny de les estimacions de població aturada d'abans de l'inici de la ‘Gran Recessió’. Recordi's que en el mateix trimestre del 2008 aquesta estimació se situava en 60.000 persones, i que, en termes de taxa d'atur, la comparativa és del 16,76% el 2017 versus el 10,98% d’aquell any. I, tanmateix, en relació amb aquesta població aturada hi ha algunes dades especialment preocupants: mantenim una taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys) del 41,77% i d'atur de majors (majors de 55 anys) del 15,11%, mentre que a l'inici de la crisi aquestes taxes se situaven entorn del 20 i el 6%, respectivament.

Per una altra banda, encara que la taxa estimada d'ocupació sigui ara, amb un 51,42%, inferior a la de l'hivern del 2008 (55,95%), en termes absoluts, la població ocupada creix lleugerament (486.600 persones el 2008 vs. 489.500 el 2017). La valoració d'aquestes dades d'ocupació, com he explicat en altres ocasions en aquest mateix espai, ha de fer-se tenint en compte que la metodologia de l’EPA considera que una persona és ocupada si durant la setmana en la qual se l’enquesta ha treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. En un context de gran precarietat, aquesta metodologia minimitza les estimacions d'atur i maximitza les d'ocupació.

Però, quina ha estat la situació de precarietat en els tres primers mesos d'aquest any? Molt resumidament aquestes són les xifres clau: 1.- S'ha batut el rècord, amb 63.800 persones, en un primer trimestre de persones ocupades en la categoria d’“empresari sense assalariats o treballador independent” –que en un gran percentatge són, veritablement, falsos autònoms o autònoms forçats a autoprecaritzar-se. 2.- Es manté un alt percentatge (13,1%) de població ocupada a temps parcial, una parcialitat majoritàriament no desitjada, sent especialment alarmant la feminització d'aquesta parcialitat, que supera el 20%. 3.- Una temporalitat que, afectant una de cada quatre persones assalariades, és la més alta en els anys de crisi (per trobar un percentatge superior cal retrocedir als anys de ‘boom’ de la construcció quan el contracte per obra era el ‘top’ de la contractació).

Sens dubte, ha arribat el moment de recordar, amb el sempre enyorat sociòleg, antropòleg i filòsof francès Pierre Bourdieu, que els processos de formació de qualsevol ordre que pren forma de cohesió social són sempre processos conflictius de lluita per tot tipus de capitals (econòmics, culturals i simbòlics). En aquest sentit, cal advertir que, per a una part majoritària de la població illenca, la condició de ciutadania es pot exercir de debò –en absència d'una Renda Bàsica incondicional i universal– a partir d'una posició laboral estable. Una estabilitat que, si ens atenim a bona part de la sociologia del treball, és un bé social que, en paraules de Luis Enrique Alonso, “els grups dominants tracten de controlar i bloquejar en el seu ascens”. Per tant, hom pot dir que arreu, i a les Illes Balears en particular, el veritable i polièdric conflicte entorn del grau de cohesió social està en la qualitat de l'ocupació realment existent i no tant en la seva quantitat. Determinades dades quantitatives de l’EPA del primer trimestre del 2017 no ens haurien d'encegar fins a l'extrem de no veure que la persistència de la pobresa laboral i un irrefrenable estirabot del fenomen dels i de les ‘working poor’ (persones treballadores pobres) és una realitat absolutament conflictiva amb els democràtics anhels d’un ordre de cohesió social. Concloc amb una afirmació i una pregunta: l'estabilitat laboral ha esdevingut un bé social no garantit; per tant, està garantida de debò la condició de ciutadania per a tothom? Aquest és, al meu entendre, un veritable i greu conflicte que, ara mateix, tenim plantejat com a societat.

Publicat originalment a l’Ara Balears (30-IV-2017)

Primer de maig 2017: Perdre la por als debats

Estem a tocar d'un altre 1 de maig. Un any més celebrarem el Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores. Un altre mes de maig que s'inicia amb els actes sindicals als carrers en reivindicació de la memòria, i en homenatge als Màrtirs de Chicago; però també amb el cabàs de reivindicacions actuals, que es podrien resumir en un enèrgic: Que ens tornin ja els drets i salaris robats amb l'excusa de la crisi estafa!

Però, més enllà d'aquesta devolució del deute social (o és que, segons el pensament únic neoliberal, s'han de pagar tots els deutes, excepte el social, i seguir indefinidament amb l'estafa?), suggeresc que aquest primer de maig sigui el de la pèrdua de la por a abordar, almenys, dos debats que em semblen fonamentals.

El primer fa referència al futur del treball (el de mercat i el reproductiu). És un debat crucial en el qual cal aprofundir en la línia del que els passats dies 6 i 7 d'abril va fer l'Organització Internacional del Treball (OIT) amb la iniciativa "El futur del treball que volem: un diàleg global". És evident que els avanços tecnològics de la nova revolució industrial, en la qual estem immersos, canvia inexorablement -encara que no de forma disruptiva- el paper dels treballs en les societats del segle XXI.

Un segon debat seminal d'aquesta època és el que gira entorn de la implantació de la Renda Bàsica (RB) universal i incondicional. És un debat associat a l'anterior, i, per això, seria desitjable que ho liderés el moviment sindical, entre altres coses, per barrar d'arrel propostes de RB absolutament neoconservadores i substitutives a la baixa dels actuals sistemes de benestar. En aquest sentit, em sembla una bona notícia que, en el procés congressual de CCOO que finalitzarà el propvinent 1 de juliol, siguem cada vegada més afiliats i afiliades que defensem que el congrés aprovi el següent text:

"En defensa d'una renda bàsica incondicional (RB)”

A més de la defensa de la "garantia de rendes" condicionada, CCOO defensa una renda bàsica incondicional (RB), és a dir, una assignació monetària i pública a tota la població sense condicions. Les principals raons són:

1) La pèrdua de l'ocupació provoca una situació de gran inseguretat econòmica i vital. Perdre el lloc de treball, però disposar d'una RB suposaria afrontar la situació de forma menys angoixant. En una situació com l'actual, on a causa de les polítiques econòmiques austericides, la desocupació és immensa, i les condicions de vida i treball de la gran majoria de la societat no rica són cada vegada pitjors, l'accés a una renda bàsica cobra major importància social.

2) La RB podria complir un paper molt important en la recomposició de l'interès col·lectiu de la classe treballadora, i en les lluites de resistència. La RB no és una alternativa substitutiva del salari, i no afebleix la defensa dels interessos dels treballadors i les treballadores, sinó que apareix com un instrument que enforteix la posició de tota la força de treball, tant en el mateix lloc de treball, com en la mateixa recerca d'ocupació. A més, la RB suposaria, en cas d'haver d'afrontar vagues, una espècie de caixa de resistència incondicional, i un augment del poder de negociació de la classe treballadora. La disponibilitat d'una RB permetria afrontar el conflicte laboral d'una forma molt menys insegura: ara com ara, depenent dels dies de vaga, els salaris poden arribar a reduir-se de forma difícilment suportable si, com sol ocórrer per a la immensa majoria de la classe treballadora, no es disposa d'altres recursos.

3) Una de les conseqüències més assenyalades de la RB seria la gran mitigació de la pobresa. Inclús permetria, de manera realista, plantejar la seva efectiva eradicació. No només possibilitaria treure a milions de persones de la pobresa, sinó que construiria un suport de protecció per no recaure en ella.

4) La RB es presenta com un instrument imprescindible per la minoració dels "costos de transició" en l'imprescindible canvi de l'actual model productiu cap a un social i ecològicament sostenible.

5) La defensa de la RB no contradiu la tradicional defensa del sindicat dels subsidis condicionats (SC) a la pobresa, o a no arribar a determinat nivell de renda. Per a molts, un SC apareix com més just que una RB. No és així.

La RB es garanteix ex-ante, el SC, en cas de poder tenir accés a ell, ex-post. Aquesta característica converteix a la RB en una mesura essencialment preventiva de l'exclusió. Sobre el SC, per raons evidents, no pot afirmar-se el mateix.

La RB permet eludir els anomenats paranys de la pobresa i de l'atur. Aquests paranys apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats, com és el cas del SC, no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent, i fins a un llindar establert). D'aquí la inexistència d'estímuls molt elevats per acceptar ocupacions que suposin la pèrdua del SC. A diferència del SC, la RB no constitueix un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del qual les persones poden acumular qualsevol altre ingrés. A més, la RB podria ser, en molts casos, un estímul per desenvolupar treballs remunerats, mentre que els subsidis condicionats no només no suposen aquest incentiu, sinó que representen tot el contrari.

6) La RB com que no està condicionada, la rebria tota la població, com queda dit. Aquesta característica tan distintiva d'aquesta proposta ha suposat que algunes persones hagin expressat el seu desacord amb què també la rebin els rics. Si s'entén totalment que tan important és la quantitat de la RB com la forma de finançar-la (i hi ha més d'una i de dues formes de fer-ho), pot desfer-se alguna confusió. Que tothom rebi la RB no vol dir que tothom guanyi. Els rics perden si les propostes de finançament de la RB se sostenen en una profunda justícia social i una fiscalitat radicalment progressiva i equitativa" (Aquí poden llegir un exemple de possible finançament de la RB en la qual els rics no guanyen).

En definitiva, aquest Primer de Maig ha de ser, com deia més amunt, el de la fi de la por a aquests debats, encara que sigui només perquè, en paraules d'Eduardo Galeano "la por és una presó molt avorrida".

Publicat originalment a dBalears.cat (24-IV-2017)

Massa risc d’exclusió social per parlar de superació de la crisi social

Ahir es va publicar una d'aquestes estadístiques que no es poden menystenir. Em referesc a l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2016. Personalment pens que l'ECV hauria de ser analitzada amb la màxima atenció per part dels agents econòmics i socials i, sobretot, hauria de merèixer el màxim interès del Govern. L'interès governamental sobre el risc de pobresa i/o exclusió social i les carències materials de la població illenca hauria de ser molt més gran que, posem per cas, l'interès que demostra per l'evolució del PIB o de l'atur registrat. Val a dir que mala peça al teler si el creixement del PIB o la reducció de l'atur registrat no és sinònim de més i millor cohesió social i de reducció de desigualtats socials.

Les dades que ahir vam conèixer ens informen que el llindar de risc de pobresa es situa en uns ingressos anuals de 8.011 € en llars d'una persona i de 16.823 € per a llars de dues persones adultes i dues menors. A partir d'aquest indicador es descriuen les següents situacions que consider especialment rellevants:

1. El 15,5% de la població està en risc de pobresa, és a dir, tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. 2. El 19,1% de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació). 3. El 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 4. El 7,1% de llars no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 5. El 28,6% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia). 6. El 12,1% de llars han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc. 7. El 38,9% no pot permetre's anar de vacances ni una setmana a l'any. 8. Gairebé l'1% no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

En definitiva, l'ECV de 2016 ens mostra que la de les Illes Balears és una societat en la qual encara hi ha massa riscs de pobresa i/o exclusió social (massa gent buscant en els contenidors d'escombraries alguna cosa per a mal viure) i excessives carències materials per a parlar de superació de la crisi social. Afirmar el contrari seria tant com acceptar que la nostrada governant esquerra moderada, més que plantar cara a la realitat social, s'ha deixat transformar a un "neoliberalisme progre" fins a la impotència per a fer de la democràcia un veritable impuls de reducció de les desigualtats.

Publicat originalment  a elperiscopi.com