Situació laboral: calen noves idees

"La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles". Aquesta frase resumeix a la perfecció, al meu entendre, un excel·lent marc mental per analitzar les dades que l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2017 ens ha proporcionat, i, alhora, per reflexionar de tot plegat una mica més enllà de conjuntures. Val a dir que l'EPA és, encara que amb imperfeccions, el millor instrument estadístic per analitzar el tarannà de l'anomenat mercat de treball. No queda més remei que posar èmfasi en aquesta obvietat, car en aquestes contrades se sol donar la mateixa credibilitat a uns registres administratius, dissenyats per a objectius diferents dels estadístics –atur registrat o afiliacions a la Seguretat Social, a tall d'exemple–, que a les estimacions d'aquesta enquesta que, a més de tenir tots els requisits tècnics, forma part d'EUROSTAT, és a dir, de l'oficina estadística de la UE.

Sobre la inadequació per a les anàlisis serioses d'aquests registres administratius cal recordar, també a tall d'exemple, que, en la pràctica totalitat dels estats membres de l'OCDE, el fet que creixi el nombre de persones inscrites en les oficines públiques d'ocupació –a casa nostra el SOIB– és considerat un símptoma de bona salut del mercat laboral. Per què? Doncs perquè significa que hi ha més gent que, posem per cas, vol participar en accions formatives al llarg de la seva vida laboral, desitja una mobilitat laboral i/o geogràfica o una modificació de la seva jornada laboral –l'ocupació a temps parcial desitjada existeix en mercats laborals que veritablement funcionen com cal–. Un altre exemple que resulta esclaridor: el més o menys recent moviment a l'alça del nombre d'afiliacions –no de persones afiliades– a la Seguretat Social a les Illes Balears, i arreu del Regne d'Espanya, s'ha produït en paral·lel a l'escurament de la guardiola de les pensions. Millorar la utilització d'indicadors laborals és, idò, una d'aquestes noves idees que tenen la dificultat de fugir de les velles.

Però anem per feines per a complir el compromís amb l'ARA Balears, que és comentar les dades que es van fer públiques dijous passat. Recordem, d'entrada, que el trimestre estiuenc és especialment interessant per a una anàlisi de fons del mercat laboral illenc perquè, en un model econòmic tan estacional com el d'aquestes illes, és quan l'activitat econòmica i laboral està al màxim. De fet, en els mesos de juliol, agost i setembre s'aconsegueixen, any rere any, alguns dels màxims registres laborals quantitatius.

Enguany no ha estat una excepció, i la població activa –la que, classificada com a ocupada o aturada, vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral– aconsegueix la xifra de 645.500 persones, que, amb alguns alts i baixos de poca importància, segueix la senda de creixement que no es va veure interrompuda per l'inici de la crisi laboral de la Gran Recessió. No obstant això, com que el context és de creixement de la població major de 16 anys –gairebé un 1,5% més que l'any passat–, això no es reflecteix a la taxa d'activitat, que, amb un 67,35%, és la més baixa dels últims sis trimestres estiuencs. Aquesta dada, és a dir el percentatge de població activa en relació amb el total de les persones en edat de treballar, és rellevant perquè és l'indicador amb el qual millor es copsa el dinamisme i/o atractiu laboral de la societat. En qualsevol cas, la població ocupada, amb un total de 585.800 persones, registra un rècord en la sèrie històrica del tercer trimestre de l'EPA, però, sobretot, cal dir que una taxa d'ocupació –el percentatge de la població activa amb ocupació– del 61,12% és la més alta d'aquests últims anys, però és inferior a la que teníem abans de la crisi –el 2007 era del 63,12%–. Per tant, i a pesar que en aquest tercer trimestre es registra un rècord de població assalariada –473.900 persones–, convindria no bravejar tant que ja estam, quantitativament, millor que abans de la Gran Recessió. O, per ventura, es pot manifestar satisfacció de tenir, en ple estiu, una població aturada de 59.700 persones i una taxa d'atur del 9,25%, que és, per cert, gairebé el doble de la que teníem abans de l'inici de la crisi-estafa –4,64% en el tercer trimestre del 2007.

En qualsevol cas, a aquestes altures de la postrecessió econòmica, però mantenint-se les polítiques de devaluació salarial, i la degradació del factor treball, convindria fugir de les velles idees de mantenir el focus en els aspectes quantitatius i posar-lo –i intensificar-lo– sobre els trets qualitatius. La pregunta clau ara mateix és la següent: com va el procés de precarització laboral ideat a partir de la Reforma Laboral del 2012?

En els mesos estiuencs –en ple hedonisme, o en un lamentable estat etílic dels i les turistes– és, també, quan millor es visualitzen les precarietats del nostre mercat laboral. Vet aquí alguns exemples: 1. L'estimació de l'INE ens diu que les persones ocupades a temps parcial són ja 66.900. Són més que en el mateix període de l'any anterior i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. 2. Entorn del 30% de la població ocupada més susceptible de precarietat legal –els casos d'explotació laboral són figues d'un altre paner–, és a dir, tres de cada deu persones ocupades, hi estan en les categories de "treballadors/es per compte d'altri", "empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent" o com a persones que "ajuden en l'empresa o en el negoci familiar". 3. La temporalitat de la gent assalariada no deixa de créixer i ja afecta un total de 151.100 persones –el 31,9% del total, un 1,5% més que l'estiu passat–. 4. Malgrat l' "èxit turístic sense límit", més del 39% de la població aturada ho és de llarga durada –més d'un any en situació d'atur–, un 4% de les llars illenques tenen a tots els seus membres en atur i, per acabar d'arrodonir-ho, el 74% de les persones en atur no cobren cap prestació.

Tot plegat, em sembla que dibuixa una nova geografia laboral de les desigualtats que, al meu entendre, converteix en estantissa la idea de "prosperitat compartida". Sospit que les noves idees haurien d'anar orientades a esbrinar un horitzó de prosperitat sense precarietats (laboral, social i vital). Dit això, no puc acabar sense aclarir que la frase amb la qual he iniciat aquest article –i ha recorregut les reflexions que en ell he intentat compartir amb els lectors i lectores– no és d'algú radical o antisistema, ans al contrari, la va escriure una persona tan d’ “ordre" com John Maynard Keynes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-X-2017)

Permisos de naixement i adopció iguals i intransferibles, ja!

En acabar setembre es va produir una d'aquestes notícies efímeres a què la política espanyola ens té tan acostumats. En aquella ocasió s'anuncià un acord del PP i C's per augmentar el permís de paternitat a 5 setmanes el 2018, que era pura "pólvora mullada". L’esmentat acord entre les dues marques de la dreta espanyola i espanyolista es produí en el marc de les negociacions dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any vinent, que, donat el canvi de posició del PNB per mor de la actuació del Govern d’Espanya a Catalunya, no sembla que tinguin gaire possibilitats d'esdevenir realitat. Era, idò, una no-notícia.

No obstant això, l’esmentat acord es va presentar amb grans escenificacions propagandístiques, en les quals, especialment C's, parlaven de transcendental pas cap a la igualtat. Encara sort que la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA) va posar els punts sobre les is afirmant que "5 setmanes de permís de paternitat, enfront de les 16 setmanes de maternitat, segueix sent un objectiu obsolet –i també anticonstitucional– per a una societat que reclama igualtat real en el dret a cuidar de les seves criatures: les enquestes indiquen que el 92% dels pares i el 93% de les mares estan d'acord en l'equiparació total dels dos permisos".

He recordat aquesta no-notícia mentre donava una ullada a la informació que avui (26-10-2017) ha publicat el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social relativa a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i excedències per a la cura de fills i filles i familiars, que s'han tramitat durant els primers nous mesos del 2017. Les dades, pel que fa a les Illes Balears –no gaire diferents de les del conjunt del Regne d'Espanya–, són les següents:

En els tres primers trimestres d'enguany s'han tramitat un total de 5.195 prestacions per a permisos de maternitat; la qual cosa representa una variació del ‐4,1% en relació amb el mateix període de l'any anterior. En qualsevol cas, allò que crida més l'atenció és que, del total de permisos per maternitat –descomptats els que són per adopció i acolliment–, només un 0,8% són compartits. La participació dels pares, independentment de la seva voluntat, és extraordinàriament minoritària per mor de les dificultats que imposa, ‘de facto’, la norma legal vigent. Per una altra banda, de permisos de paternitat, se n'han tramitats 4.634, és a dir, s'ha produït un increment del 9,14% interanual. Aquest augment del compromís dels pares envers la cura dels nadons és, sens dubte, molt positiu, però el que és substantiu és que, davant el total de permisos per maternitat, sense tenir en compte els d'adopció i acolliment, gairebé el 5% dels pares no fan ús d'aquest dret al permís paternal.

Ras i curt: el que cal és que PP i Ciutadans deixin de bloquejar al Congrés dels Diputats la reforma que, des de fa temps, proposa la PPIINA per "concedir a cada persona progenitora 16 setmanes de permís intransferible i pagat al 100%. Una reforma acuradament dissenyada perquè cada progenitor/a pugui quedar-se al càrrec del seu nadó durant 14 de les seues 16 setmanes –cada progenitor/a tindria 2 setmanes de permís parental inicial a partir del naixement, més 14 setmanes de permís parental per a la criança a prendre's durant el primer any–".

Aquesta proposta de la PPIINA és absolutament viable i necessària per a, tot seguit, preocupar-nos i ocupar-nos de l'altre focus de desigualat de gènere en aquest àmbit dels ‘permisos laborals’ que comentam: el referit a les excedències per cures de familiars. La dada és prou eloqüent: del total de 1.098 prestacions tramitades a les Illes Balears en els tres primers trimestres del 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones! Sense més comentaris!

Publicat originalment a l’Ara Balears (26-X-2017)

Habitatge: Garantir drets, o, només, millorar oportunitats?

El passat 17 d'octubre, coincidint amb la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, la Xarxa Europea Contra la Pobresa (EAPN) va publicar el seu estudi sobre "L'estat de la pobresa. Seguiment de l'indicador de risc de pobresa i exclusió social a Espanya 2008-2016". Un dels aspectes que, al meu entendre, és més interessant d'aquesta radiografia de l'estat de les víctimes de les polítiques neoliberals és l'anàlisi sobre la intensitat de la pobresa i les condicions d'habitatge. Més enllà de l'avaluació de les preocupants carències materials relacionades amb les condicions en què es viu en els habitatges (pobresa energètica, entre d'altres), l'informe d'EAPN ens adverteix que "existeixen grans diferències en les condicions dels habitatges de la població pobre pel que fa a les de la resta de la població". Per tant, garantir el dret a un habitatge digne no hauria de ser només el "principi rector" d'una política sectorial sempre condicionada per les lleis del mercat i del sacrosant dret a la propietat privada. Una societat que privilegia drets subjectius de les classes propietàries i dels operadors dels mercats, mentre relega a una mera -i gairebé mai avaluable- millora d'oportunitats la necessitat bàsica d'habitatge, és, difícilment, una societat justa i regida per paràmetres d'estat social de debò.

 Al meu entendre, per modificar la cartografia de la pobresa i la desigualtat que ens descriu EAPN, i altres entitats com ara Càritas, i que ens permeti avançar cap a una veritable societat justa, haurien d'implementar-se polítiques públiques d'habitatge que, aplicant la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i d'alguns tribunals d'estats membres de la UE, i del "sentit comú no neoliberal",  s'orientessin cap a la consideració de l'habitatge com un dret subjectiu. Potser, abans de seguir, convé dedicar unes línies per aclarir què és això d'un "dret subjectiu". Fins a on jo sé, hi ha prou teoria jurídica sobre aquest concepte, però, simplificant molt, es pot dir que un dret subjectiu és " el de cada persona", per exemple, el de propietat que un té de la seva casa. Doncs el "dret subjectiu a l'habitatge" és el dret que tothom té a tenir una casa on viure dignament. Com a tals, tots dos drets (a la propietat i a l'habitatge) són susceptibles de ser reclamats davant els tribunals per a que es facin efectius, i no únicament quedin en drets declaratius.

Des d'aquesta perspectiva, el Projecte de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, tot sent un avanç, és una certa decepció. Si no es canvia substancialment, serà una legislació de, en el millor dels casos, millora d'oportunitats en l'accés a l'habitatge (igual lògica tenen els anuncis en aquest àmbit fets en el recent debat de política general de la Comunitat Autònoma per la Presidenta Armengol), però, en cap cas, de garantia de debò d'aquest dret bàsic. És a dir, com en l'exposició de motius s'afirma que "és important que la Llei permeti donar una resposta integral i coherent sobre què cal fer a les Illes Balears per atendre la problemàtica de l'habitatge amb caràcter general", hom pot concloure que en aquesta resposta integral i coherent no hi entra una garantia com la que es regula en el capítol II de la Llei 3/2015, de 18 de juny, d'Habitatge del País Basc. Que aquesta llei basca inclogui un capítol titulat "Dret subjectiu d'accés a l'ocupació legal d'un habitatge digne i adequat" demostra, almenys, dues coses: D'una banda que la desqualificació d'aquest dret subjectiu com un mite o una quimera és una desqualificació interessada i irreal. Clar que sí que es pot! I no val al·legar únicament que el País Basc té un sistema de finançament del seu autogovern que permet aquestes polítiques. Sent això cert, no es pot negligir que les administracions basques han tingut, des de fa temps, unes prioritats pressupostàries (un percentatge del total del pressupost destinat a polítiques d'habitatge) que lis permeten implementar tals polítiques.

D'altra banda, aquest capítol de la llei basca d'habitatge certifica que François Dubet no va mal encaminat  quan planteja que "Una societat no es percep i no actua de la mateixa manera segons s'inclini per igualtat de posicions o per la igualtat d'oportunitats". ( "Repensar la justícia social. Contra el mite de la igualtat d'oportunitats". Siglo XXI, 2011).   Per al cas que ens ocupa, la igualtat de posicions significa que no hi hagi ningú sense un habitatge que li permeti una vida amb una mínima dignitat, i, a partir d'aquesta igualtat de posicions, operaran –o no- altres mecanismes d'igualtat d'oportunitats. Per contra, quan el dret a l'habitatge és una política més d'igualtat d'oportunitats, allò que sol succeir és que els mecanismes tendents a la reducció de desigualtats i a la dispensació d'igualtat d'oportunitats de debò ni tan sols es posen en funcionament.

En fi, en paraules de David Casasses,  en l'actualitat "... la perspectiva dels drets cobra la major de les importàncies. En efecte, els drets -entre ells, els econòmics i socials-, per la seva pròpia naturalesa, aspiren a contradir la dinàmica expropiatòria-desposseïdora del capitalisme". ("Revertir el Guió". Catarata, 2016). Reduir el dret a un habitatge digne a una mera millora de les oportunitats per exercir-ho és una política adaptativa –més decent i humanitària que les que manquen d'elles- a aquesta expropiació desposseïdora de drets. Cal, idò, revertir el guió del Projecte de Llei de l'habitatge de les Illes Balears. Atrevim-nos!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-X-2017)