Visca la terra, mori el mal govern!

L'INE va publicar el passat 15 de desembre una d'aquestes estadístiques a les quals –supòs que excepte en àmbits estrictament lligats al sector agrícola i ramader– se sol prestar poca atenció. I, no obstant això, sense que tingui (ni hagi tingut) cap relació professional amb el sector primari insular, és una de les informacions estadístiques que, des de fa alguns anys, seguesc amb especial interès. Hi ha molts debats (entre d'altres, els de sobirania alimentària, alimentació saludable i ecològica, propietat de la terra, preservació del territori, manteniment d'oficis i tradicions, generació d'ocupació, els mal anomenats acords de lliure comerç, com el CETA o el TTIP, etc.) associats a la situació de les nostres explotacions agrícoles. Paga, idò, la pena fer un esforç per analitzar la informació, almenys la més rellevant, que ofereix l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles.

Però, abans d'avançar, convé tenir en compte tres qüestions: a) Les dades de l'esmentada enquesta de l'INE es refereixen a l'any agrícola 2016, és a dir, a la campanya compresa entre l'1 d'octubre del 2015 i el 30 de setembre del 2016, excepte per a la ramaderia, per a la qual la data de referència és el dia 30 de setembre del 2016; b) S'entén que una explotació agrícola és "una unitat tècnica econòmica de la qual s'obtenen productes agraris i/o ramaders sota la responsabilitat d'un titular. Aquesta unitat es caracteritza per la utilització en comú de la mà d'obra i dels mitjans de producció: maquinària, terres, edificis, abonament, etc."; c) L'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles és una enquesta estructural, que es publica de manera no periòdica.

Val a dir que, tot i que pel que fa a l'ocupació assalariada és millor, en la meva opinió, consultar altres fonts, com ara l'EPA, l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles ofereix molta informació, per la qual cosa no queda més remei que fer-ne fer una tria. La meva és la següent:

I) El nombre d'explotacions amb superfície agrícola utilitzada (SAU) el 2016 va ser de 10.037, amb un total de 240.426 d'hectàrees, mentre que deu anys abans el nombre d'aquestes explotacions havia estat de 13.170, amb una superfície de total 314.278 hectàrees. És a dir, en un decenni s'ha perdut un 24% d'explotacions, i més d'un 23% de superfície agrícola utilitzada.

II) El 2016, el total de titulars (persones físiques i caps d'explotació) d'explotacions amb SAU van ser 17.007. Una dècada abans havien estat 22.558, és a dir, un 24,6% més. Continua augmentant l'envelliment d'aquestes persones, car en el 2007 les majors de 60 anys eren un 58% del total, i el 2016 ja en representaven el 64%. Tot i que es manté una gran masculinització, s'observa un cert augment de la presència femenina (28% el 2007, i 32% el 2016).

III) Una de les poques dades positives és la que fa referència a la producció ecològica: En el període 2007-2016 el nombre d'explotacions creix un 164% (de 128 a 338), i el nombre d'hectàrees dedicades a aquesta producció ecològica ho fa un 74% (de 5.898 a 10.284). Però el seu pes continua sent molt petit sobre el total del sector.

Aquestes tres dades –insistesc que a l'enquesta de l'INE n'hi ha moltíssimes més– em permeten acabar el darrer article de l'any a l'Ara Balears amb l'esbós d'algunes idees per, si més no, discutir-ne: Es pot parlar de modernitat i de país cohesionat i sostenible sense major i millor ús agrícola i ramader de la terra? Cal (o no?) qüestionar de debò que el xaleterisme i la turistització del camp és qualsevol cosa manco progrés? Com que aquestes coses de la terra tenen a veure amb el model de país, i som a tocar la Diada de Mallorca del 31 de desembre: Visca la terra, mori el mal govern!

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-XII-2017)

1917- 2017: "-I, tanmateix, la lluita"

Aquest serà l'últim article que publiqui al dBalears en 2017. Acaba un any que, per raons personals, i per esdeveniments polítics, socials, i culturals, ha esdevingut inoblidable. En la cinquantena d'articles que he publicat aquí he escrit sobre multitud de temes de més o menys actualitat. En aquest opinar sobre el món i la bolla he tingut, com sempre, la total i absoluta llibertat de dir el que m'ha vingut de gust. Per això, i per tantes coses més, amics i amigues que feu l'estimat dBalears: Gràcies!

Ara que acaba 2017, m'adon que, si no record malament, no he escrit res sobre el centenari de la Revolució Russa. Potser no ho he fet perquè, sobre aquest esdeveniment històric que marcà l'esdevenir del segle XX, m'ha interessat més llegir i aprendre, que no escriure i opinar.

He après molt llegint al professor Josep Fontana, tant en el seu monumental llibre "El segle de la revolució . Una història del món des de 1914", com a les seves presentacions en dos dels cinc volums d'obres clàssiques de Lenin que l'editorial Tres i Quatre ha publicat aquest any. Uns textos que he pogut llegir per primera vegada en català, i presentats i/o prologats per signatures de luxe. Fontana ens introdueix, i, alhora contextualitza, en dues obres tan emblemàtiques del líder, i màxim ideòleg del primer estat socialista existent a la història, com són "L'imperialisme, fase superior del capitalisme", i "L'estat i la revolució". Els altres títols de la col·lecció són "El dret d'autodeterminació de les nacions", presentat per Pelai Pagès i Blanch, "Marx i Engels", la presentació del qual va a càrrec d'Anna Sallés, i, un títol que no podia faltar completa aquesta encertada selecció: "Què fer?", que inclou un bon i combatiu text introductori de David Fernández. Vet aquí un tast: "Què fer, avui, ara, aquí? Un clàssic, pensar abans d'actuar, resguardant-nos de distorsions –aprendre d'errors i horrors- de les temptacions hiperavantguardistes, dirigistes i buròcrates i optar –en les nostres condicions concretes- per fórmules enxarxades més autònomes, autoorganitzades i assembleàries ...". Bons consells per a la gent que pensam “que no es es tracta de fer més còmode la gàbia, sinó de sortir-ne”.

Durant aquest any del centenari de la Revolució Russa he gaudit, també, d'algunes relectures relacionades amb  aquest esdeveniment històric que va estremir al món: lògicament, la novel·la de Jonn Reed "Deu dies que van estremir al món", i un llibre editat en 1992, just després de la implosió de l'URSS, una altra vegada del Professor Josep Fontana. Em referesc a "La història després de la fi de la història". En aquest text he (re)trobat el paràgraf que potser millor sintetitza la meva posició sobre els fets i conseqüències d'aquella revolució: "... convé que quedi clar que hi ha quelcom que vam sostenir en el passat del que no ens avergonyim ni hem renegat: el propòsit de seguir lluitant per un món on hi hagi la igualtat més gran possible dins de la llibertat més gran. En aquest combat no importa perdre una batalla, perquè sabem que uns altres prosseguiran el combat. I fins i tot si sabéssim per endavant que és inútil, perquè totes les batalles han de perdre's, hauria valgut la pena lliurar-ho".

Altrament dit, en paraules de Maria-Mercè Marçal al poema Sextina Revolta, "-I, tanmateix, la lluita".

Publicat originalment a dBalears (25-XII-2017)

Contra la corrupció: També, salari màxim

La corrupció política i econòmica és un gravíssim tumor cancerós per a la democràcia. Un càncer amb una metàstasi molt estesa i complexa que, entre altres, autors i autores com Roberto Velasco o Loretta Napoleoni expliquen en els seus respectius llibres, 'Les clavegueres de l'economia', i 'La mordassa. Les veritables raons de la crisi econòmica'. Són, per a mi, dos textos fonamentals per entendre, sense apriorismes ideològics, la golafreria de l'actual capitalisme globalitzat.

Per tant, benvinguda sigui qualsevol iniciativa per fer front a aquesta xacra de la corrupció, i de les altres manifestacions d'aquesta golafreria, que van des de qualsevol manifestació de corrupció fins a l'oligopolitització de les agències mundials de qualificació financera, passant, entre d'altres, per fenòmens com els que Velasco desgrana en el seu llibre, abans esmentat: economia submergida (font de força casos d'explotació laboral), economia del narcotràfic, blanqueig de capitals, economia de la prostitució, finançament del terrorisme (del que Loretta Napoleoni té una àmplia i imprescindible bibliografia), comerç infame (tràfic de persones, tràfic d'òrgans i tràfic il·legal d'armes), evasió fiscal, estafes, paradisos fiscals i casos d'opacitat en els mercats de valors.

Dit això, una de les decisions a aplaudir d'aquests més de dos anys i mig de legislatura dels Acords pel Canvi ha estat l'aprovació de la Llei 16/2016, de 9 de desembre, de creació de l'Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció a les Illes Balears. Encara que crec que és un nanoinstrument per lluitar contra el megafenomen del capitalisme de la corrupció, insistesc, 'chapeau' per la iniciativa. Però –ai els perons, malauradament tan freqüents en aquesta legislatura!–, no tinc per segur que la seva posada en funcionament no burocratitzi més la persecució de la corrupció. I, la segona cosa, i més important, però: sense embuts, una de les decisions, per dir-ho suaument, més incomprensibles, de les forces polítiques que donen suport als Acords pel Canvi ha estat, sens dubte, l'assignació d'un salari de 95.000 euros anuals al director d'aquesta oficina. Aquesta és una mala decisió que pot restar potencialitat al nou organisme autonòmic. Per què? Doncs perquè "les accions que pretenen lluitar contra la corrupció han de tenir també en compte la percepció que la societat té respecte a la seva major o menor gravetat, perquè el judici moral pot canviar..." (Roberto Velasco, ja citat).

En aquest sentit, no és gens exemplaritzant aquesta assignació salarial. Més que ajudar a una positiva percepció de la societat illenca envers les nostres institucions en la lluita contra la corrupció, pot tenir l'efecte contrari. Personalment, pens que ajuda a generar indignació social davant les diferències abismals que denunciava Oxfam Intermón en el seu últim informe publicat, i en el qual es constata que "s'amplia la bretxa [de la població assalariada] entre el 10% que més guanya i el 10% que guanya menys". És cert que aquest informe d'Oxfam Intermón fa referència a les empreses de l'IBEX-35, però, tanmateix, són unes diferències que, si fa no fa, són extrapolables a la resta de persones assalariades. I, en qualsevol cas, quina serà la diferència salarial entre el director de l'Oficina Anticorrupció i la persona que menys cobri d'aquesta oficina? Pot ser d'escàndol, fins i tot més gran que la que hi ha a les empreses de l'IBEX-35!

Diuen que no hi ha mal que per bé no véngui. Tant de bo aquest cas serveixi per estendre socialment i políticament el debat sobre la conveniència d'una regulació sobre el salari màxim. Aquest debat sobre un topall legal de la retribució que pot percebre algú pel seu treball remunerat, ja sigui un CEO, un executiu, inversor, buròcrata o representant polític, és absolutament necessari i urgent, entre altres coses perquè la persona que ha de dirigir un organisme autonòmic de lluita contra la corrupció no hauria de poder cobrar un salari de més de nou vegades el Salari Mínim establert legalment per als seus conciutadans. O és que hi ha por de parlar de debò de les desigualtats? Sense por: lluitar contra les descomunals desigualtats és també lluitar contra la corrupció.

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-XII-2017)