#OnSónLesBretxesDeGènere

Publicat originalment a dBalears (26-11-2018)

Cada any, a mitjans de novembre, l'Agència Tributària publica les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any precedent. És una informació obtinguda a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol percepció salarial o pensió. És, per tant, un element cabdal per analitzar polièdricament la situació laboral a casa nostra. Entre altres coses, ens permet una aproximació a les bretxes de gènere en matèria de salaris i de pensions.

Així, podem constatar que en 2017 el salari anual mitjà va ser de 18.256€, amb una bretxa de gènere a favor dels homes del 21% (el salari mitjà dels homes va ser de 19.793€, mentre que el de les dones es va situar en 15.784€). La bretxa de gènere és molt major entre la població assalariada de nacionalitat espanyola (23%) que entre les persones assalariades amb nacionalitat estrangera (17%), a causa d'uns salaris extraordinàriament baixos per a tots dos sexes en aquest col·lectiu. El gap salarial de gènere entre la població molt jove (menor de 18 anys) és d’un 43%. Aquesta dada ens pot estar indicant que el fenomen de les males experiències laborals primerenques és molt més intens en el col·lectiu femení. En l'únic aspecte en el qual ha desaparegut la bretxa de gènere és en el que fa referència a la pobresa laboral, car la població femenina amb salari inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2017 va ser de 9.906,40€/any, és pràcticament idèntica a la masculina (entorn de les 10.000 persones).

Les dades de l'Agència Tributària ens permeten també calcular la bretxa de gènere de les pensions que, en termes de mitjana, es va situar en 2017 en un 37,6%. Val a dir que la pensió mitjana anual dels homes es va situar en 15.803€, mentre que la de les dones només arribà als 11.482€. Per acabar d'arrodonir-ho, anotem que el gap entre població pensionista masculina i femenina que va cobrar les pensions més baixes –les que estan per sota del SMI- és d'un 20% a favor de les dones; en canvi el gap de gènere de la població que cobra les pensions més altes (173.317 € de mitjana anual) és d’un 300% a favor dels homes.

Com massa sovint les anàlisis de la conjuntura laboral s'obliden l'existència d'aquestes bretxes de gènere, suggeresc prendre com a exemple la campanya #OnSónLesDones, i, davant qualsevol informe de mercat laboral sense perspectiva de gènere, interpel·lar als autors amb un #OnSónLesBretxesDeGènere. Què tal si comencem amb l'informe de resultats del "Pla de lluita contra la precarietat en el treball de 2018"?

Precarietat salarial segons l'Agència Tributària

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-11-2018)

Massa sovint s'emfatitza que la millora quantitativa del mercat laboral de les Illes Balears és tal que el nombre de persones ocupades ja supera el d'abans de l'inici de l'última crisi. Amb les dades de "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", corresponents a 2017, que acaba de publicar l'Agència Tributària, caldria concloure que, pel que fa a la població assalariada, és una millora força relativa. Resulta que l'any dels rècords turístics, de la "bona temporada" del sector de la construcció, del manteniment del creixement -encara que amb una certa desacceleració- del PIB, les persones assalariades van ser 518.580. Aquest resultat, si el comparam amb el que l'Agència Tributària registrà l'any 2008 -el darrer any en el qual els efectes del terratrèmol financer que provocà la crisi-estafa àdhuc no eren del tot perceptibles-, ens mostra que la pregonada millora quantitativa tot just arriba a un 4,5%. Tanmateix, allò que em sembla més important és interrogar-se sobre el preu que s'ha pagat per aconseguir aquest minso resultat.

Seguint amb les dades de l'Agència Tributària, i prenent com a referència l'any 2010, en què es va iniciar l'aplicació dels programes de càstig social (retallades salarials i socials, Reforma Laboral del Govern de Zapatero, etc.), la resposta, si més no a tall d'hipòtesi, sembla clara: disminució de la capacitat adquisitiva dels salaris, pauperització de les persones joves assalariades, augment del nombre de treballadors i treballadores pobres, i augment de la desigualtat salarial.

Vegem succintament les dades que corroboren aquesta hipòtesi: a) El salari anual mitjà de 2010 va ser de 17.927 €, mentre que el de 2017 es va situar en els 18.286 €, la variació a l'alça de, amb prou feines, un 2%, contrasta amb la variació, també a l'alça, d’un 8,6% de l'IPC en aquest mateix període. La pèrdua de capacitat adquisitiva és, doncs, més que evident. b) Els salaris mitjans anuals de les persones menors de 18 anys, i de 18 a 25 anys eren en 2010 de 4.038€ i 8.459€, respectivament. En 2017 caigueren a 2.325€ i 7.576€, és a dir, aquests dos grups d’edat han perdut gairebé un 34% i un 12% dels seus salaris, respectivament. Les pèssimes experiències laborals primerenques, i la impossibilitat d'emancipació són part important de la precarietat vital, i de les vides no desitges de bona part de la joventut illenca. c) El nombre de persones amb un salari anual que no arriba al Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 11,7%, passant de 143.513 en 2010, a 160.385 en 2017. d) El selecte grup de 3.061 persones que en 2010 cobraven el salari anual mitjà més elevat (139.267 €), ha minvat en 2017 en nombre, en passar a ser 2.365, el seu salari mitjà ha passat a ser de 162.826€. En un període d’empobriment generalitzat de la majoria de la població, un augment de gairebé un 17% no està gens malament! Que la crisi ha tingut components d'estafa queda corroborat si prenem en consideració que aquest augment dels mega salaris, contrasta amb un augment molt menor –no arriba a un 10%- dels salaris més baixos.

Acabaré aquestes línies recordant que en 2010 es va editar un llibret que recollia el "Manifest d'economistes aterrits". Era una severa impugnació a les polítiques d'austeritat sense pietat imposades per la UE per a, teòricament, superar la crisi. És, a parer meu, urgent canviar "el sentit comú neoliberal", tot afirmant que estem aterrits dels resultats en matèria de justícia social d'aquelles polítiques. Val a dir, en aquest sentit, que la prolongació de la sobredosi de precarietat laboral ens condueix a passar de conviure amb treballadors i treballadores pobres, a una societat en la qual la població més vulnerable es quedi a la intempèrie. Mantenir el contingut substancial de les reformes laborals de 2010 i 2012, sense restablir l'equilibri en la negociació col·lectiva, la causalitat en la contractació temporal, i la voluntarietat en la parcial és una aposta per situar a molta gent en fall-back position (en posició de caiguda) social. Decentment no ens ho podem permetre!

Salaris de misèria

Publicat originalment a dBalears (19-11-2018)

Fa uns dies, concretament el passat 8 de novembre, l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE) va publicar, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Població Activa (EPA), dades sobre salaris de 2017. Malauradament, no hi ha notícia que l’Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) hagi aprofundit -amb una explotació pròpia- en aquest assumpte que ens permeti una segregació per sexe, edat, tipus de contracte, antiguitat, grandària de l'empresa, o sector d'aquestes dades pel que fa a les Illes Balears. La imprescindible millora dels instruments estadístics autonòmics és cada cop més palesa!

Cal conformar-se, doncs, amb les dades que ens proporciona l'organisme estatal. Vet aquí els que em semblem més rellevants: L'any passat el salari mitjà brut a les Illes Balears va ser de 1.797,30 € al mes. Aquest salari, comparat amb el de l'any d'aprovació de la Reforma Laboral del PP (2012), representa una baixada de gairebé el 7%. Però, el més interessant és observar que el salari mitjà dels assalariats illencs i de les assalariades illenques amb jornada a temps parcial amb prou feines arriba als 771,45 €/mes. I, tanmateix, aquesta mitjana, com totes, pot resultar enganyosa. El que veritablement cal posar en relleu és que el grup de persones que menys cobren (les 24.700 persones que tenen una ocupació a temps parcial, i estan situades en el decil 1) tenen un salari mensual estimat de 472,73 € mensuals. Val a dir que ni el 19,34% del total de persones assalariades amb el salari mitjà de 771,45 €/mes, ni el gairebé 6% amb un salari que no arriba als cinc-cents euros mensuals, no haurien de considerar-se persones ocupades. En propietat, són subocupades, altrament anomenades treballadors i treballadores pobres. I, tanmateix, potser seria millor anomenar-los treballadors empobrits i treballadores empobrides, persones que, abans de la crisi-estafa, pertanyien en molts de casos a la mítica "classe mitjana", i que avui tenen uns salaris de misèria que són, s'ha de dir tantes vegades com calgui, un factor determinant de la baixada en picat de la renda per capità illenca.

Una altra informació que paga la pena destacar és la de l'abismal diferència del 897,18% entre el salari mitjà més baix (479,41 €/mes del decil 1) i el més alt (4.780,65 €/mes del decil 10). Aquesta diferència ha crescut entorn del 70% des de l'any 2010 en què es van començar a aplicar els càstigs socials per gestionar la crisi estafa. Diguem-ho sense embuts: És un escàndol que, en el període 2010-2017, el salari mitjà més baix hagi crescut amb prou feines un 6,9%, mentre que el més alt ho hagi fet més del doble, concretament un 14,10%.

Amb tot plegat, no és difícil concloure, que, en paraules de Josep Manel Busqueta en el llibre "L'hora dels voltors" que es publicà fa alguns anys, "en l'àmbit laboral, la política neoliberal se centra a incrementar els mecanismes de control [mitjançant l‘ultraprecarietat] i l'abaratiment de la força del treball [amb salaris de misèria per la part més feble de la població assalariada]".