divendres, 22 de febrer del 2019

Ocupació indefinida: No hi ha motius per bravejar


Publicat originalment a dBalears (18-02-2019)

El Govern de les Illes Balears no s'està de bravejar d'una millora quantitativa i qualitativa de la situació laboral de casa nostra. A tall d'exemple, en la presentació del resum de dades anuals de 2018, referides a atur registrat i afiliacions a la Seguretat Social, sobre la qualitat de l'ocupació s'afirma: "... per primera vegada es viu un procés de creixement econòmic sostingut només en creació neta d'ocupació de tipus indefinit", o "2018 és el primer any en què tota la nova ocupació és indefinida i a temps complet".
Segurament, em moc per ambients ben diferents als que freqüenten  els membres del govern, i, per això, no atur d'escoltar cometaris com ara: "aquest any el treball a l'aeroport ha sigut  més precari que mai"; "la temporada estiuenca de 2018 a l'hotel han fet fixes discontínues algunes cambreres de pis, però han treballat menys temps que els anys anteriors"; "enguany em fan contracte els mateixos dies que l'any passat, és a dir, quan hi ha creuers a Palma, però per menys hores". Em preocupa molt que els missatges governamentals difereixin tant de bona part de les percepcions ciutadanes, i de les realitats que viuen i sofreixen les persones. És, a parer meu, un incentiu al creixement del neofeixisme, car la precarietat laboral és, alhora, precarietat vital, i un dels orígens de les grans desigualtats.
Aquesta retòrica discursiva del Govern envers la qualitat de l'ocupació és extraordinàriament problemàtica per, almenys, tres motius: i) Per la manca d'empatia amb el sofriment de la gent que, al cap i a la fi, és el que  més hauria de preocupar. ii) És extraordinàriament contradictòria amb el corrent més progressista de la doctrina sobre les actuals relacions laboral, que sosté que, sense derogació de les darreres contrareformes laborals de 2010 i 2012, és a dir, les imposades en el marc de les polítiques del sofriment i la vulnerabilitat per a les persones no estrictament riques, parlar de qualitat de l'ocupació és una cosa delirant. iii) Oblida la complexitat de la realitat de la normativa laboral actual, que ha aconseguit que,  en paraules del professor i la professora de la Universitat de València, Raúl Lorente Camós i Adoración Guamán Hernández, "la figura del 'contracte indefinit' es presenta com un 'camaleó normatiu' que cada vegada es mimetitza més amb el contracte temporal".
Per a entendre'ns vet aquí tres exemples d'aquest camaleó normatiu: En primer lloc, la facilitació i abaratiment de l'acomiadament ha deixat gairebé despullat de protecció el contracte indefinit. Per una altra banda, cal tenir en compte que un dels trets distintius de la situació laboral illenca és l'extraordinària presència de contractes fixos discontinus. Aquests contractes són normativament i estadísticament indefinits, però, convindran amb mi que la "indefinitud" d'un contracte de fix discontinu de, posem per cas, quatre mesos a l'any, és bastant camaleònica. I, per acabar amb els exemples, vegem el que em sembla conceptualment més cridaner: la contrareforma laboral del PP (la del 2012) va instaurar una modalitat contractual anomenada "contracte indefinit per a emprenedors", que poden emprar les empreses de fins a 50 persones de plantilla, és a dir, la majoria de les que hi ha a les Illes Balears. A més de les bonificacions a la Seguretat Social i els incentius fiscals, aquest contracte té la peculiaritat de tenir un període de prova d'un any, durant el qual l'acomiadament és absolutament lliure i gratuït. Torna-m'hi torna-hi amb el camaleonisme: parlar de contracte indefinit, amb acomiadament lliure i gratuït és un oxímoron! Idò el nombre d'aquests contractes no ha deixat de créixer. Concretament, a les Illes Balears ha tingut l'evolució que indica el gràfic que acompanya aquest article, és a dir un creixement des del 2012 fins a l'any passat d'un 1.179%, i d'un 237% durant els anys d'aquesta legislatura.
Tot plegat indica que, potser,  no convé bravejar massa de millora substancial pel que fa a ocupació indefinida. Encara que només sigui per empatia envers la gent que sofreix la precarietat laboral realment existent.

divendres, 15 de febrer del 2019

Corvus


Publicat originalment a dBalears (11-02-2019)

No em puc estar. Alhora que m'emociona, m'indign cada vegada que escolt la cançó "Corvus", inclosa en el disc "SOM", el darrer d'Els Pets. "Corvus" és una peça escrita per Joan Reig en la que fa referència als abusos sexuals d'un capellà que el músic i poeta va patir als anys setanta.
M'emociona la forma poètica amb que Joan Reig fa públic el cas. S'ha de tenir molta sensibilitat, i una valentia fora mida per a escriure això: “Tenia son i els ulls oberts com a pomes, / des d’aquella nit només dormia a estones. / Una figura en la foscor, estava mort de por. / ‘Abriga’t minyó, que a la nit fa frescor.’ / Com un àngel caigut que regnava en les tenebres, / cap al tard sortí de dins d’un cel de pedres / lluint les ales del pecat damunt la negra vall, / restant amagat, silent en el brancall. / Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu / d’olor de préssecs i bicicletes prop del riu, / ball a la pista, tardes al tros i avellaners, / érem nens empaitant la vida pels carrers./ ‘Perdona’ls que no saben el que fan’, / va dir Jesús a la creu agonitzant, / un gran tro els núvols va esquinçar / l’esguard d’un infant es va trencar. / On era el teu Déu quan la meva pell tocaves / i on era el meu quan jo espantat callava, / encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç, / sotanes, sermons, creus cobertes de pols. / Una esquela al diari em fa tornar / a un vell refugi de muntanya anys enllà, / la teva màcula al taüt per sempre més, / si també els records el vent se’ls endugués / ‘Perdona’ls que no saben el que fan’ / va dir Jesús a la creu agonitzant, / un gran tro els núvols va esquinçar, / l’esguard d’un infant es va trencar.”
M'indign a cop de notícia relacionada amb els abusos sexuals a l'església catòlica arreu, de casos de pederàstia, de capellans, monjos, membres de les jerarquies de l'Església Catòlica Romana i Apostòlica. M'indigna la manca d'empatia de la jerarquia eclesiàstica amb les víctimes, la seva hipòcrita -i inútil- petició de perdó. M'indigna que el "poder judicial" no hagi engegat una investigació com cal davant l'alarma social que provoquen la proliferació de casos de pederàstia a l'Església catòlica espanyola. M'indigna que el Gobierno de España i el Congreso de los Diputados no allarguin els terminis  per a la prescripció d'aquests delictes i, sobretot, no acabin d'una vegada amb el vergonyós concordat entre l'Estat espanyol i el Vaticà. M'indigna que no hi hagi cap resolució -PNL o com es digui- sobre aquest assumpte a algun parlament ...
I, tanmateix, el que més m'indigna és el silenci que hi ha a casa nostra. Potser l'escàs suport social, mediàtic, judicial, i, sobretot, humà, a les víctimes d'alguns casos coneguts fa algun temps, faci pensar a alguns i algunes que, de moment, estem aïllats d'aquesta plaga gens bíblica. Però crec que s'equivoquen. És qüestió de temps! Mentrestant, gairebé amb tota seguretat, "Corvus" sonarà el dissabte vinent al Teatre de Lloseta, i, un altre pic, caldrà dir: Indignar-se no basta!

dimecres, 13 de febrer del 2019

Treball i llar

Publicat originalment a Diario de Mallorca (13-02-2019)


"Trabajo y hogar" (Treball i llar) és un llibre de recent publicació i de recomanable lectura. La seva autora, Núria Sánchez Mira, ens presenta un estudi (basat en la seva tesi doctoral) sobre la divisió social i sexual del treball a Espanya durant l'últim període històric. Entre altres coses hi explica en quin sentit s'estan produint canvis en la manera en què les llars organitzen la participació laboral (treball remunerat o ocupació) en aquesta època de canvis múltiples, i quines implicacions té tot plegat per a les relacions de gènere en el si de la llar. El text té, a parer meu, especial interès per les pistes que dóna  sobre com organitzen les parelles  l'ocupació i el treball domèstic i de cures (no remunerat), i com aquesta organització difereix segons la classe social.
Seguint el fil del citat treball, pot ser interessant apuntar alguns d'aquests canvis en les llars illenques pel que fa als treballs domèstics i de cures que realitzen les classes treballadores. És clar que s'han produït canvis, però la pregunta és si han estat a millor i/o amb suficient intensitat. A l'espera d'estudis de la realitat especifica de les Illes Balears tan detallats com el de la doctora en sociologia Sánchez Mira, m'atrevesc a avançar que estem molt lluny d'alguna cosa semblança a una situació de coresponsabilitat en aquests treballs no remunerats (ni computats al PIB, ni en els índexs de competitivitat), vitals primer per a la vida de l'ésser humà i, secundàriament, perquè l'economia funcioni.
Tot i que fa dècades que a Balears –fruit, en bona part, de la translació del treball domèstic al treball turístic- es va produir una important incorporació de les dones a l'activitat laboral, continua existint un important gap de gènere en la taxa d'activitat. Sense anar més lluny, en el recentment acabat 2018 el percentatge mitjà d'homes amb capacitat, desig i necessitat de treballar va ser, segons dades de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), d’un 69,87% mentre que el de les dones va ser d’un 59,06%. Un gap de gairebé un 10%, que està estretament associat a una altra dada de l'Enquesta de Població Activa (EPA) de la que se'n xerra massa poc: la mitjana de persones inactives que en 2018 declararen que ho eren perquè es dedicaven a treballs domèstics va ser de 88.400 persones, de les quals un 87% eren dones. Canvis, se n'han produït però no a bastament.
 Un altre dels àmbits en els quals s'han produït canvis és, sens dubte,  el dels permisos per maternitat i maternitat. A les dades corresponents a 2018, que recentment va oferir el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, s'observa que continua augmentant el nombre de permisos de paternitat, que van arribar a la xifra de 6.492 (un 1,15% més que l'any anterior), però continua sent molt inferior als permisos de maternitat, que van ser 7.165. La diferència de més d’un 10% entre tots dos tipus de permisos sembla excessiva per a atribuir-la a situacions de monoparentalitat. Una explicació més versemblant és que hi ha un percentatge important de pares que  segueixen sense coresponsabilitzar-se ni tan sols  en aquest mínim temps al qual tenen dret. Probablement el canvi no es completarà fins que els permisos de maternitat i paternitat siguin iguals, intransferibles i obligatoris. Val a dir que aquest mateix informe ministerial ofereix una dada menys difosa i comentada que la dels permisos de maternitat/paternitat: el d'excedències per cura familiar que, a les Illes Balears, van ser un total de 1.266. Però, el veritablement rellevant és que el 86% van ser per a dones. Poc canvi hi ha hagut en aquest últim aspecte dels treballs de cures.
Un altre aspecte a considerar és que en  l'últim decenni, des que en  l'anomenat mercat laboral es van començar a notar amb força els efectes de la crisi-estafa, s'ha produït un canvi transcendental, però poc estudiat per les institucions que ho poden fer. Em referesc a la pèrdua d'hegemonia de l'home com a sustentador principal de la llar. Primer va ser per la gran pèrdua d'ocupació en sectors extraordinàriament masculinitzats, com ara la construcció i empreses auxiliars, i després la reincorporació laboral amb una ocupació devaluada en salari i condicions de treball. Aquest augment relatiu de les dones com a sustentadores principals de la llar, explica, entre altres coses, que en aquests anys hagin coincidit fenòmens, com ara, la "rebel·lió de les kellys", o una major contestació per part de les dones enfront de la situació de desigualtat en la distribució del treball que és vida, és a dir del domèstic i de cures. Una saludable contestació que és part de la formidable nova ona feminista perquè, malgrat els canvis, el sostre de cristall i el sol enganxós segueixen funcionant com a mecanismes de desigualtat de gènere.
El llibre de Núria Sánchez Mira acaba amb una proposta que, en paraules seves, no és "gens nova, però no per això menys pertinent". Es tracta de la reducció de jornada laboral "no entesa simplement com una mesura de creació d'ocupació, sinó prioritàriament com una manera d'intervenir en la divisió sexual del treball, afavorint una major presència masculina en l'esfera reproductiva".
En un context de precarietat extrema, de prolongacions de jornades laborals no retribuïdes, de treball a temps parcial no desitjat i feminitzat (en 2018, en termes de mitjana, el 78% de persones assalariades a temps parcial a les Illes Balears, van ser dones), d'afebliment del moviment sindical... pot semblar utòpic plantejar la reducció de jornada laboral com "una eina que contribueixi a reordenar les prioritats socials, traslladant el seu focus de l'esfera del mercat a la de la vida". Però el fet cert i segur és que la imatge , que fa uns dies va circular per les xarxes socials, d'una repartidora de "Glovo" -una rider- amb una enorme "motxilla" de repartiment a l'esquena, i alhora  empenyent el carret de nadó, és una perfecta metàfora de la distòpia del turboneoliberalisme.