Fer mamballetes als turistes

Publicat originalment a dBalears (22-06-2020)

Hi ha moltes imatges icòniques de la història del turisme a les Illes Balears. Una de les meves preferides és la d'una portada de 1960 de la publicació Merian, una revista de viatges alemanya fundada el 1948. A aquesta portada es refereix Alicia Fuentes Vega, en el seu llibre "Bienvenido, Mr. Turismo. Cultura visual del boom en España", afirmant que "sorprende constatar que en el imaginario turístico de la isla [Mallorca] no todo eran playas, palmeras y cubos de sangría". La foto és la instantània d'una dona d'espatlles contemplant una cala des de la Serra de Tramuntana. Em resulta particularment icònica aquesta imatge per la seva "amoralitat" en una època en la qual les fotografies habituals de la promoció turística de Mallorca eren les de platges ben poblades de turistes prenent el sol.

Des de la setmana passada, n'hauré d'incorporar una altra d'imatge icònica de la nostrada història del turisme: La dels treballadors i treballadores aplaudint als primers clients participants en el pla pilot de turisme en arribar a un dels hotels de la Platja de Palma.

Sembla –pels comentaris que han circulat per xarxes socials i mitjans de comunicació- molt evident que és una imatge potentíssima del grau, gairebé total, de dependència del turisme que pateix gran part de la gent d'aquesta terra que per a viure –o mal viure- ha de treballar. Però, s'ha comentat menys una qüestió també força evident: Que en una època de precarietat laboral estructural -i en moments de màxima precarietat vital-, aquesta fotografia ens interpel·la a, si més no, pensar com serà la "nova normalitat sociolaboral".

Grosso modo, se m'ocorren dos models de nova normalitat sociolaboral post covid-19: La basada en un escreix d’incertesa i inestabilitat, provocant un efecte disciplinant mai vist del factor treball, o, per contra, una renovació de certeses i estabilitats consubstancials amb un dret laboral de debò tuïtiu, és a dir, protector de la part més feble en qualsevol relació laboral. Per a la primera de les possibilitats no cal moure cap peça clau de l'arquitectura de l'austericidi. Basta deixar les coses com estan: sense derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, sense avançar cap a una Renda Bàsica incondicional i universal... La segona de les possibilitats passa, si o si, per fer exactament el contrari. Per exemple, no hi haurà estabilitat laboral sense retornar i augmentar les proteccions al contracte indefinit. Per això, és imprescindible acabar amb la "revolució neoconservadora" en matèria d'acomiadament que es va plasmar en les mencionades Reformes Laborals.

A més a més, no hi haurà "nova normalitat sociolaboral" sense una real i efectiva participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions a l'empresa, i sense drets incondicionals a l'existència material. En aquest sentit, s'escau interrogar-se sobre qui va decidir fer la benvinguda amb mamballetes a la porta de l'hotel a la vista, a dretcient, de les càmeres audiovisuals dels mitjans de comunicació. No bastava un check-in un poquet especial?

El cas és que mai no sabrem quants dels treballadors i de les treballades que aplaudien ho feien perquè combreguen en allò d' "un turista, un amigo", o perquè, parafrasejant Richard Sennett, la necessitat vital d’arribar a fi de mes -i l'angoixa de passat d’un ERTO a un ERO- en el nou capitalisme, corroeix el caràcter. El que sí sabem del cert, és que, legalment, el poder de direcció i control de l'activitat laboral és exclusiu de l'empresari o empresària. I, alhora, és sensat sospitar que Francis García i Andityas Soares (que acaben de publicar un assaig que sembla força interessant intitulat "El virus como filosofia, la filosofia como virus") tenen molta raó en afirmar que "s'estan explotant la precarietat i la por en favor d'una nova volta de rosca capitalista".

En fi, quins temps aquells en els que eren els clients els que aplaudien (amb propina, però, encara millor, sense) als treballadors i treballadores en agraïment a una feina dura, com ho és la d'hoteleria, mentre ells –la majoria classe treballadora europea- havien passat unes bones vacances! 

Autopista, mentides i indecència política

Publicat originalment a dBalears (15-06-2020)

Més enllà de l'impacte visual –i emocional per a la gent que allò de "Qui estima Mallorca no la destrueix" n'ha sigut sempre quelcom més que una consigna fast food-, les noves imatges aèries de l'autopista Llucmajor-Campos, que la setmana passada va difondre la Plataforma Antiautopista, evidencien la persistència d'un conflicte d'indecència política. Altrament dit, de la indecència de les mentides dels i de les que, a la legislatura passada, governaven el Consell de Mallorca, i posaren en marxa aquestes obres de la vergonya, i dels que ara governen per no haver-les aturat. És a dir, sembla clar que PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS segueixen sense fer valdre l'impuls democratitzador i transformador de, en paraules del títol d'un llibre de Michael P. Lynch, "la importància de la veritat per a una cultura pública decent".

Durant l’anterior, i en aquesta legislatura, el de l'autopista Llucmajor-Campos ha sigut un procés farcit de mentides a dretcient. N'hi ha hagut de mentides, diguem-ne, fàctiques. Per exemple: Com que no es "redimensionà" de debò el projecte del PP, era mentida que amb la seva construcció es donava compliment als Acords pel Canvi; la compra a la dreta illenca més caciquil del fals argumentari sobre la sinistralitat; la suposada minva d'impacte, solemnitzada en el Plenari del Consell de Mallorca per la llavors responsable del Departament de Carretes, Mercedes Garrido; les mitges veritats -que són les pitjors mentides- sobre el finançament de les obres; o el missatge que no impactava negativament el patrimoni.

Però, també n'hi ha hagut a dojo de les que podríem anomenar "mentides polítiques", com ara la negació que, amb la irresponsable construcció d'aquesta infraestructura, s'esperona el desenvolupament urbanístic d'aquella zona de Mallorca; el no voler reconèixer l'oxímoron que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, i, alhora, aprovar declaracions d'emergència climàtica, o seguir amb la retòrica sobre sostenibilitat; o que, amb aquesta política de carreteres, el Pla Director Sectorial de Mobilitat de les Illes Balears esdevé en pura  mentida.

Tot plegat, constitueix un poti-poti de "populisme mentider" força preocupant. Malauradament, en el llenguatge polític dels sectors no estrictament neoliberals -socioliberals (sic), i acompanyants- s'ha incorporat el "no-concepte", estrictament neoconservador, de "polítiques valentes". Però, ja que han fet aquesta incorporació en el seu "marc mental-retòric", seria bona cosa que prenguessin en consideració que, en paraules del ja mencionat Michael P. Lynch, "no preocupar-se per la veritat és un tipus de covardia".

I, tanmateix, la gran mentida d'ara mateix és que, en la situació postpandèmica de la covid-19, i d'acceleració de la crisi ecològica, aquesta barbaritat que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, no sigui reversible, i el mal causat a la terra no pugui ser reparat. No vull dir que sigui una cosa fàcil. Però, com encertadament planteja Jorge Riechmann en el seu darrer llibre intitulat  Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, "no tot allò que s'afronta es pot canviar, però res es pot canviar fins que s'afronti". La qüestió clau rau a saber perquè no afronten la restauració de confiança, coherència, i decència enterrada sota asfalt i escòries!

Encarar la crisi mirant a l'esquerra

Publicat originalment a dBalears (08-06-2020)

El "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" va tenir un ensopec -sens dubte, el més important fins ara d'aquesta legislatura autonòmica- en el Parlament de les Illes Balears. Els vots del diputat i la diputada de Més per Menorca i del membre d'Esquerra Unida que forma part del Grup Parlamentari d'Unides Podem, en unir-se als de l'oposició, han fet possible que, malgrat que el "Decret llei a mida de voltors" es validés, s'haurà de tramitar com a projecte de llei.

Mala pesa al taler que la majoria "progressista" que va investir a Francina Armengol presidenta mostri aquesta tendència a no tenir en compte les veus més esquerranes i sobiranistes del Parlament. El cas és que, la decisió parlamentària de la setmana passada entorn del decretàs Yllanes&Negueruela ha estat una molt bona notícia en tant que esdevé en una oportunitat per canviar, a més a més de coses concretes, l'orientació general de la política, en allò que depengui del Govern de les Illes Balears (GOIB), per a encarar la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19. Certament, és una oportunitat per encarar la crisi a l'ofensiva, amb la convicció que hi ha alternativa al model de la dreta d'un escreix de desigualtats, acceleració de la crisi climàtica, i menyspreu a l'economia social i solidària i a la vida. Aquest és, a parer meu, el repte. Això o ensopegar una altra vegada amb els errors històrics de, en paraules de l'enyorada Patrícia Gabancho, "una esquerra, que, més que plantar cara a la realitat, s'ha deixat transformar fins a la impotència".

I, tanmateix, qui no vulgui aprofitar aquesta monumental crisi social que ens ve a sobre per a consolidar, fins que peti del tot, el model balear de "tot turisme, totxo, i desigualtat a l'engròs", val més que no tingui pressa ni tremolor a les cames. Abans d'actuar, pensem! Evitem un "ja està fet" en la línia de la bogeria desreguladora i de rebaixa d'exigència ambiental que sembla haver desencadenat el coronavirus. Ara mateix el punt urgent és garantir que s'atura el cop, amb la millora i modulació segons necessitats dels ERTOs, i la prestació per cessament d'activitat dels autònoms, en definitiva, mantenir teixit empresarial i ocupacions...

Mentrestant, sense presses innecessàries –sembla que a la UE no en tenen de presses per concretar l'anomenat "fons de reconstrucció" post confinament-, seria bo que s'aprofités la tramitació parlamentària del Decret llei 8/2020 per teixir una veritable aliança en el món no neoliberal ni neofeixista illenc sobre què fer en els pròxims anys que, ben segur, estaran marcats per la crisi sobrevinguda amb la pandèmia.

Sense embuts: El món ha canviat. La triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), i la minva de la potencialitat integradora de l'ocupació assalariada o autònoma, en són alguns dels exemples d'aquest canvi. L'anomenada "democràcia consensual", que ha estat una idea central en les democràcies de les darreres dècades (d'aquí la constitucionalització dels instruments de diàleg social tripartit [govern, patronal i sindicat], o la "bona premsa" dels consensos parlamentaris) ha entrat, també, en crisi. Calen nous instruments per a que la política d'avui resolgui els problemes d'avui. Un diàleg social reforçat, amb la participació del moviment ecologista i feminista, seria, sens dubte, una de les innovacions polítiques absolutament necessàries, però el que és fonamental és assumir que "les democràcies modernes, madures i sòlides no tenen por de l'expressió de la dissidència, ni tan sols quan impugna radicalment l'statu quo", Xavier Antich dixit.

En aquest sentit el GOIB, especialment la Presidenta Francina Armengol, ha de triar si prefereix, entorn del reiteradament mencionat Decret llei 8/2020, la dissidència dels escons del trifaxito i del PI o dels més sobiranistes i esquerrans del Parlament. Es tracta, ni més ni manco, d'encarar aquesta nova crisi mirant a la dreta o a l'esquerra. Mirar a la dreta és garantir la perpetuïtat de l'statu quo, mirar a l'esquerra és obrir la possibilitat d'alguns canvis. És una oportunitat que seria imperdonable desaprofitar-la!