Voler la Renda Bàsica ens cal...

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-08-2020)

La crisi de la covid-19 i les seves derivades en crisi sanitària, econòmica, laboral, social, política, ecològica, humanitària, educativa, geopolítica (pel que fa a la vacuna), democràtica... provoquen una situació sociològica de gravíssima incertesa. Aquesta percepció social d’un incert futur té bases objectives, com ara les inseguretats sociolaborals d’una bona part de la societat.

I, tanmateix, malgrat les incerteses, hi ha també certeses corroborades per la ciència, l’expertesa i l’experiència empírica. Una d’aquestes certeses és el fracàs dels subsidis condicionats per a erradicar la pobresa, foragitar de les societats el risc de pobresa o impulsar la reducció de les desigualtats. La majoria de la literatura científica així ho corrobora. Però, més enllà del que diguin l’acadèmia i el pensament crític d’arreu sobre les anomenades rendes mínimes condicionades o 4P (Pobres Programes per a Persones Pobres), crida l’atenció l’absència de dades de quantes persones beneficiàries de qualsevol modalitat de 4P han superat la situació de pobresa, de risc d’exclusió social, els ha significat, en definitiva, una segona oportunitat per a engegar un projecte de vida que, en absència de mancances materials greus, valgui la pena ser viscuda. La proclamada transparència no arriba a tant com per presentar aquesta informació que, de segur, certificaria unes polítiques benintencionades i caritatives, però estructuralment fracassades en termes de justícia i cohesió social. Les coses són com són i, a vegades, la sinceritat política ho ha reconegut. A tall d’exemple, la consellera Fina Santiago, en una compareixença parlamentària del 8 de novembre de 2017 en contestació als grups de l’oposició, afirmava: “Vostès mai no ens hauran sentit ni a mi ni a cap membre de l’equip de la Conselleria de Serveis Socials que la renda social [la Renda Social Garantida (Resoga) de Balears] servirà per no ser pobre ...”.

No cal sorprendre’s, doncs, del fracàs de l’Ingrés Mínim Vital (només un 19% de les sol·licituds s’han analitzat – ARA Balears de 22-08-2020–). L’IMV és una pobra i insuficient -462€/al mes prestació estatal (d’un disseny similar –i complementària– a la nostrada Resoga); amb un pressupost minso per atendre la magnitud de la tragèdia social ocasionada per la pandèmia coronavírica; i en temps de simplificacions administratives i “declaracions de responsabilitats” pel capital, amb un caramull de condicionants i dificultats de tramitació que aborronen. S’imposà la màxima neoliberal segons la qual “ser pobre és sospitós de ser amant del frau i, fins i tot, del delicte”.

En definitiva, parafrasejant el vers del gran Marià Villangómez, voler la Renda Bàsica (una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, universal, incondicional, suficient, individual, i complementària dels altres instruments de l’estat del benestar) ens cal, i no que mori el desig d’una societat de persones que, en tenir el dret a l’existència material garantit, són de debò lliures.

"Dones valentes"

Publicat originalment a dBalears (24-08-2020)

Les lectures, en moltes ocasions, les he de reposar. "Dones valentes", de Txell Feixas Torras, és un d'aquests llibres que he hagut de reposar un temps per acabar-lo de pair. És una de les meves lectures de començament d'estiu, de gairebé tot just després del confinament, que em va acompanyar en les primeres estades a unes platges insòlitament lliures de saturació. Dit sia de passada, que això de la saturació turística s'ha palesat quelcom més que una sensació.

El cas és que les notícies de principi d'agost sobre la catàstrofe ocasionada per l'explosió de 2.750 tones de nitrat d'amoni al port de Beirut, i les seves repercussions humanitàries, polítiques, socials, i de tota classe en el convuls règim sectari i corrupte libanès, em varen recordar aquelles pàgines llegides unes setmanes abans, i, en fullejar-les, acabar-les de pair, i assaborir-les encara més.

És sobradament coneguda l'excel·lent feina de Txell Feixas com a corresponsal a Beirut per Catalunya Ràdio i TV3, però ha sigut tot una sorpresa el seu vessant d'escriptora d'unes històries -totes de dones de l'Orient Mitjà- tan dures, de tanta dignitat, valentia, i rebel·lia (el llibre acaba amb la història de Malak, sota el títol de "Quan cada dia és un 8M"), i, alhora, tan ben escrites.

Les d'aquestes dones valentes –millor dit, molt valentes- són històries que s'havien de contar per entendre millor, entre altres coses, la complexitat sociopolítica de la zona, i com hi incideix a aquesta particular situació el patriarcat universal. En aquest sentit, la Txell Feixas ens ha regalat un treball de boníssim periodisme impagable. El periodisme que s'oblida de la vida del dia a dia, dels mals viures de la gent normal, de la grandesa de les revolucions (guanyades i perdures) quotidianes, de la vida social, artística i cultural, no acaba d’explicar, a parer meu, la realitat de les coses...

Les, en paraules de Txell Feixas, "heroïcitats quotidianes de la Hiyam, la Khadija, la Melisa, l'Alaà, la Fatma, la Gulan, la Lara, la Maya, la Benchymer, la Majd, la Diala, la Joumana, la Samar, la Bushra, la Malak..." no són, diguem-ho sense embuts, a conseqüència d'una tradició, uns costums, una cultura... és l'enfrontament quotidià amb la construcció social del patriarcat!

PS: Alguna història del llibre "Dones Valentes" ajuda a fer que la revolució de Rojava no caigui en el maleït oblit!

Llars pobres que enriqueixen les llars riques

Publicat originalment a dBalears (17-08-2020)

El passat mes de juliol l'Institut Nacional d'Estadista (INE) publicà els resultats de l'Enquesta de Pressupostos Familiars de 2019. A parer meu, és una informació força interessant per copsar la, diguem-ho així, "sociologia de la despesa de les llars", i que no havia tingut ocasió de comentar fins ara.

Pel que fa a les famílies de casa nostra, una de les dades més rellevants és que la despesa anual mitjana de les llars va ser de 33.125,73 €. Aquí s'escau recordar el que tècnicament s'anomena "teorema del valor mitjà", i que té una explicació a base de funcions contínues, derivades, intervals, secants que uneixen els punts extrems dels intervals que, alhora, són paral·lels a la tangent d'un punt. En fi, un embolic que no hi ha qui ho entengui. Hi ha, no obstant això, una alternativa molt més entenedora: el popularment conegut com a "teorema del mig pollastre", que és aquell acudit que explica que, si ens ajuntem dues persones, i jo em menj un pollastre, estadísticament fem la mitjana, i ens surt que hem menjat mig pollastre cadascun, quan veritablement jo m'ho he menjat sencer, i l'altre ni l’ha tastat. És a dir, cal tenir en compte que aquest pressupost de més de trenta tres mil euros -en ser la mitjana, sense altra ponderació, de pressupostos de súper luxe, de les famílies riques, de les no estrictament riques, i de les que acumulen tot un seguit de carències materials, i que arriben a fi de mes amb moltíssimes dificultats- és un miratge estadístic.

I tanmateix, el que em sembla que té més interès, i s'assembla més a la realitat, és la distribució d'aquests pressupostos familiars, altrament dit, en què es gasten els pressuposts disponibles les llars illenques. En alimentació, begudes i tabac se'n va un 15,17%; en vestir un 4,09%; un 4,38% es gasta en mobles, articles de la llar, i pel seu manteniment; en sanitat la despesa suposa un 2,76%; en transport un 14,93%; en comunicacions un 3,36%; en oci i cultura un 4,92%; en ensenyament un 0,84%; en restaurants i hotels un 9,43%; en altres béns i serveis un 7,04%; i, atenció, en habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles un 33,09%!

Que les llars hagin de destinar, de mitjana, una tercera part dels pressupostos familiars a l'habitatge és del tot intolerable. És un indicatiu que l'habitatge és un bé de mercat especulatiu, i no pas un dret incondicional, una especulació que empobreix les llars pobres i que enriqueix les llars riques. Tot plegat, un indicatiu més de la desigualtat realment existent a casa nostra que, si no s'hi posa remei, s'agreujarà amb la coronacrisi social provocada per la covid-19 que, de moment, sembla incontrolada.