Hem après alguna lliçó de la pandèmia?

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-10-2021)

Just abans de la pandèmia de la covid-19, en cada vegada més amplis sectors acadèmics i de l'activisme revifava el record d'aquella cèlebre frase de "l'autoregulació per a resoldre tots els problemes s'ha acabat: le laissez-faire c'est fini. Cal refundar el capitalisme (...) perquè hem passat a dos dits de la catàstrofe", pronunciada el 2008 per l'aleshores president de la república francesa –i avui condemnat per corrupció- Nicolas Sarkozy. No van ser res més que paraules vanes d'un presumptuós president dretà, i el capitalisme, lluny de refundar-se, va accentuar les seves característiques estructurals de les primeres dècades del segle XXI: 1. Redistribució negativa de la renda i la riquesa a la inversa, és a dir, d'allò que en sociologia es coneix com a Efecte Mateu, i que, resumidament, consisteix en aquella construcció social en la qual "el ric es fa més ric, i el pobre es fa més pobre". 2. La seva intrínseca dinàmica de creixement sense límits. Recordem que en el Sisè Informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) s'assenyala que l'única manera d'evitar el col·lapse climàtic és apartar-se de qualsevol model basat en el creixement perpetu. Doncs, mala peça al teler si, com sembla, la "nova normalitat" és només reverdir, i fer un poc, només un poc, més compassives aquestes dinàmiques prepandèmiques. El punt assenyat, com fa, per exemple, Andreu Missé en el seu article editorial del número d'octubre de la revista Alternativas Económicas, és proposar-se com a nova normalitat "Superar el capitalisme".

Potser és arriscat qualificar la pandèmia com "la" catàstrofe, però, parafrasejant Sarkozy, si el 2008 vam estar a dos dits, a les Balears de monocultiu turístic el 2020 segur que hem estat a menys d'un dit de la catàstrofe. Tot plegat em fa pensar en aquell extraordinari text intitulat "Mesurar les nostres vides: les limitacions del PIB com a indicador de progrés" subscrit pels Premis Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz i Amartya Sen, i pel destacat economista francès Jean-Paul Fitoussi. Aquell informe recollia les conclusions d'un encàrrec formulat, precisament, pel mateix president de França que no va fer cas ni a les seves pròpies paraules sobre la refundació del capitalisme, ni a les conclusions i propostes d'aquests experts. El cas és que, en la presentació del citat informe, Stiglitz va pronunciar una frase molt potent: "El que mesuram afecta a les decisions que prenem". Fa tretze anys això era crucial, ara, en plena emergència climàtica i social, és una qüestió vital. Altrament dit: Per a imaginar una normalitat diferent de l’anormalitat prepandèmica, hauríem d'incorporar nous indicadors de mesurament.

En matèria d'ocupació laboral, continuam privilegiant les dades quantitatives de registres administratius pensats per a funcions diferents de les estadístiques (atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social), i de productes estadístics com ara l'Enquesta de Població Activa (EPA) amb una metodologia que fa gairebé impossible distingir entre població ocupada i població subocupada, o entre població assalariada i/o autònoma i població precaritzada. I tanmateix, una realitat laboral tan complexa, i que genera profundes desigualtats com la insular requereix, a parer meu, mesurar el grau d'integració social del treball remunerat. És a dir, tant com la taxa d'ocupació o d'atur, hauria de preocupar-nos la taxa de pobresa laboral.

Vet aquí un altre exemple: Urgeix una nova mirada sobre l'eficàcia de les polítiques socials públiques. En aquest sentit, la prestigiosa Fundació ISEAK (Initiative for Socio-Economic Analysis and Knowledge) acaba de publicar un informe sobre "l'impacte de l'Ingrés Mínim Vital per Comunitat Autònoma". Pel que fa referència a casa nostra, la conclusió més cridanera és que "l'IMV a les Illes Balears no compleix el seu objectiu fonamental d'erradicació de l'extrema pobresa". La pregunta escaient és: No ha arribat l'hora de tenir un indicador d'efectivitat de les polítiques contra l'empobriment pròpiament autonòmiques, com, per exemple, la Renda Social Garantida (RESOGA)?

En qualsevol cas, les esfereïdores últimes dades de l'informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN), com ara que una de cada dues persones de les Illes té dificultats per a arribar a final de mes, i un 22% es troba en una situació de risc de pobresa, ens interpel·len, si més no per decència, a avaluar els "èxits" econòmics d'una altra manera a la mainstream d'abans de la pandèmia.

I, per a acabar: Per què no innovam en matèria social posant, com està fent Catalunya, en marxa un pla pilot per a implementar la Renda Bàsica Universal? Sens dubte, els seus resultats constituirien un potent indicador  per avançar vers una normalitat en que es noti que alguna lliçó hem après de la pandèmia.

Ocupació [del Sàhara Occidental] S.A.

Publicat originalment a dBalears (17-10-2021)

Dissabte d'aquesta setmana, 23 d'octubre, a les 11.00 hores al Cine Ciutat de Palma, hi ha un acte important: L'Associació d'Amics del Poble Saharaui de les Illes Balears (AAPSIB) ha organitzat una presentació d' "Ocupación S.A.". El documental, dirigit per Laura Daudén i Sebastià Ruiz Cabrera, és un molt bon producte cinematogràfic que paga la pena veure a la pantalla gran, i envoltat de la màgia sempre present a una sala de cine.

Però "Ocupación S.A." –un projecte de l'ONG basca Mundubat- és, sobretot, una denúncia –excel·lentment documentada- de la il·legal explotació econòmica i de l'espoli silenciat del Sàhara Occidental. En paraules extretes de la presentació oficial del documental, "Ocupación S.A. és el retrat d'una traïció. Amb un enfocament minuciós i inèdit, el documental exposa els noms i cognoms dels empresaris i polítics espanyols involucrats en l'explotació econòmica del Sàhara Occidental, l'última colònia d'Àfrica, i un dels territoris més violents, militaritzats i censurats del món. Els testimoniatges recollits en aquest documental també revelen la cadena de silencis i mentides, que comença en els centres de poder europeus, i acaba a les ciutats ocupades pel Marroc, on homes i dones sahrauís resisteixen al robatori i a la negació dels seus drets". De tot plegat en xerràrem amb la directora i el director del documental al programa "Bon dia sahrauí", emès el proppassat 23 de març a Ona Mediterrània. Podeu recuperar l'entrevista (aquí a partir del minut 10).

Aquesta presentació d' "Ocupación S.A." –que comptarà amb la presència de la seva codirectora, Laura Daudén, i de Fernando Vaquerizo de Mundubat- es fa en un context especialment intens pel que fa al conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental: Som a tocar l'any de la represa de la guerra entre l'exèrcit marroquí i el sahrauí, a conseqüència de la violació pel Marroc de l'alto-el-foc; hi ha una brutal revifada de la conculcació dels Drets Humans i de la repressió de les i els activistes sahrauís (el cas de Sultana Jaya i de la seua família és el més simbòlic, però, ni de bon tros, l'únic); es produeix algun moviment diplomàtic, com ara el nomenament de Staffan de Mistura, nou "enviat personal" del secretari general de l'ONU, António Guterres, pel Sàhara Occidental...

Tanmateix, hi ha dos assumptes que fan ara especialment interessant la visualització d' "Ocupación S.A": Òbviament, la gran victòria de la causa saharaui i del Front POLISARIO que significa la sentència del Tribunal General de la Unión Europea que anul·la els darrers acords de pesca i aranzels entre la UE i el Regne del Marroc, que inclouen el Sàhara Occidental, i reafirma al POLISARIO com a únic representant legítim del poble saharaui, conferint-li expressament capacitat processal davant els òrgans jurisdiccionals de la UE. Per una altra banda, però absolutament relacionat amb aquest il·legal espoli de recursos naturals, una prova que no tot són flors i violes en la qüestió de l'anomenada "transició energètica", ni hi ha d'energies "verdes" que veritablement són "energies criminals". Valgui, a tall d'exemple, aquesta notícia segons la qual gairebé el 50% de la producció d'energia renovable projectada pel règim alauita per a 2030 es generarà en plantes eòliques assentades en territori ocupat del Sàhara Occidental. De tot plegat en podrem debatre, després de la projecció d'"Ocupación S.A.", amb Laura Daudén i Fernando Vaquerizo.

Idò, ja ho sabeu, aquest dissabte abans del vermut, a més de veure de franc un extraordinari documental al Cine Ciutat, teniu l'ocasió de participar en un acte de compromís i solidaritat amb la causa sahraui.

 

Aeroport i democràcia

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-10-2021)

L'aeroport de Palma està en disputa. Ho posaven de manifest els centenars de persones que el passat 19 de setembre ens concentràrem a les escales de la Seu. En aquesta disputa ve a tomb recordar un llibre de 2015 del professor Vicenç Navarro intitulat "Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante". L'associació entre la instal·lació aeroportuària de Son Sant Joan i els processos de, en paraules de l'historiador i politòleg Charles Tilly, "desdemocratització" del sistema polític resulta força escaient, car una gran infraestructura sistèmica per al present i futur de les vides de la gent que vivim -i de la que hi viurà- a Mallorca es gestiona amb exclusius paràmetres empresarials. L'ens gestor AENA és clarament un exemple paradigmàtic de transformació del sector públic estratègic que, fins i tot, en els casos de mantenir una majoria de capital públic, com és el cas d'AENA, actua amb criteris de negoci privat.

D'aquella, diguem-li així, "utopia realitzable" d'un aeroport cogestionat (estat-comunitat autònoma), amb una governança democràtica (participació de la societat civil en els termes establerts a l'article 15 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears), i coherent i lleial a una planificació estratègica de model de país expressament acordada per les institucions democràtiques, s'ha passat a una  certa distòpia de gestió aeroportuària al servei dels interessos del grup minoritari d'accionistes privats. Altrament dit, en lloc de prevaler criteris de democràcia i bé comú, allò que veritablement importa és la cotització borsària.

Per a més inri, a l'aeroport palmesà no es cuiden ni les formes. Per no allargar-me més del compte, posaré dos exemples: Abans de la pandèmia –ara les urgències sociolaborals semblen ser unes altres-, el conseller Iago Negueruela assenyalà, en més d'una ocasió, al Govern d'Espanya i a AENA de ser, a conseqüència de la legislació laboral del període de "l'austericidi" –per cert, encara ara no derogada-, i de la cadena de subcontractacions a la baixa en matèria de condicions de treball i salarials, els responsables de l'extremadament precària situació laboral que viuen moltes persones treballadores de Son Sant Joan. El conseller es queixava, amb raó, però, sobretot, es lamentava. El lament venia a col·lació de la impossibilitat d'incloure l'aeroport en els famosos plans estivals d'Inspecció de Treball. És a dir, l'aeroport es presentava com una mena de "paradís per a l'extrema precarietat laboral". Es feia sense complexos, sense un mínim gest d'aparent preocupació envers la pobresa laboral generada per la gestió d'AENA. Si els aeroports han sigut sempre un, en definició de l'antropòleg Marc Augé, "no-lloc”, és a dir, un espai intercanviable on l'ésser humà roman anònim, l'aeroport de Palma esdevingué en un "no-lloc sociolaboral" amb explotació laboral a l'engròs. La qüestió és si la "nova normalitat" postpandèmica, consistent en tornar a la situació d'abans del xoc pandèmic, inclou perpetuar aquestes situacions.

El segon exemple de pèrdua de les formes democràtiques és el missatge prepotent –desdemocratitzat- que s'emet des de l'autoritat competent. A una entrevista al Diario de Mallorca (19-09-2021) el director de l'aeroport de palmesà afirmà que "después de 25 años de su inauguración, el aeropuerto de Palma necesita una reforma integral", tot defensant que "no és necesario aumentar su capacidad, pero sí adaptarlo a la actualidad". Ens venia a dir que això és "un dit i fet". Emperò, la necessitat de reforma integral d'una infraestructura, insistesc, sistèmica pel desenvolupament de Mallorca és un assumpte de tanta transcendència que, a més del debat en l'àmbit institucional, exigeix màxima transparència a l'opinió pública i participació ciutadana reforçada. Mentre això no es doni, és legítim –sensat, diria jo- sospitar que ens donen gat per llebre sobre la inexistència d'ampliació. En qualsevol cas, en aquest debat no es pot negligir que el quart de segle d'ençà de la inauguració han sigut anys de creixement de passatgers sense límits, i, per tant, qualsevol adaptació a l'actualitat [d'emergència climàtica]  hauria de passar  per una reforma integral en clau de decreixement del nombre de passatgers. La disputa és si a l'aeroport es fan només reformes adaptatives a la crisi climàtica, o, per contra, si ha arribat l'hora de reformes de mitigació efectiva.

Abans he esmentat que la política aeroportuària a Mallorca hauria d'estar supedita als poders democràtics, i prendre part d' una planificació estratègica de desenvolupament del país. Hom té la impressió que planificació estratègia, més enllà del "qui dia passa, any empeny" -i les legislatures són quatre empentes!-, no n'hi ha. Tanmateix, el fet més frustrant és la creença  que l'horitzó és tornar a l'(a)normalitat prepandèmica, i posar les bases d'una nova ona expansiva de creixement turístic en un mix quantitatiu i de luxe. En la perspectiva d'aquest horitzó, ja va bé el que fa AENA, i com ho fa. La qüestió és si la ciutadania tolerarem el que és democràticament intolerable.