Abaixar impostos, que és la guerra! (i sinó, també)

Publicat originalment a dBalears (27-03-2022)

D'ençà que vam llegir el llibret "No pensis en un elefant" de George Lakoff, sabem què són els marcs mentals. En poques paraules, un marc mental és la suma d'un conjunt d'expressions i de llenguatges ben barrejats amb conceptes ideològics que, mitjançant la seva popularització, a còpia de repetir-lo, constitueix un espai ideològic que impregna, condiciona, i influeix a una determinada societat. Però per a que un determinat marc mental tingui veritablement èxit cal que la societat es trobi en una determinada situació. Per exemple, els marcs mentals sobre abaixar els impostos tenen més èxit en situacions, com l'actual, de pujada dels preus, d'inflació desbocada, de pèrdua de capacitat adquisitiva, d'empobriment generalitzat de la majoria de la ciutadania.

Val a dir que aquesta situació ve d'abans de la invasió russa d'Ucraïna -ve del robatori a mà armada -"beneficis caiguts del cel", en diuen- de les multinacionals energètiques, de l'escassetat de materials i d'energies fòssils (llegiu l'imprescindible llibre d'Antonio Turiel intitulat Petrocapilsis), de la fal·làcia de la mà innocent que bressola el bressol del mercat-, però, evidentment, la guerra ha agreujat força la situació.

El cas és que no cal desaprofitar l'ocasió per crear -o reforçar- el marc mental de l'abaixada d'impostats com a solució: Feijóo acusa el Govern de "folrar-se" amb els impostos de la llum i la gasolina; i el govern espanyol sembla que compra la (mala) idea d'abaixar els impostos a la gasolina, el gas i l’ electricitat per lluitar contra la inflació. A casa nostra es replica el marc mental fins al punt que el portaveu de PP ha destacat que “entre les mesures ja anunciades [pel GOIB] s'incloguin algunes de les que venia proposant el Partit Popular, però ha exigit anar més enllà amb baixades d'imposts a la llum i la benzina, el tram autonòmic de l'IRPF, o l'aprovació urgent del Règim Fiscal de Balears"...

Val a dir que tot plegat és un despropòsit. Sembla que no han après res de la història. Algú recorda el gran error que el 1973 cometeren els polítics franquistes amb la guerra del Yom Kippur? Per intentar frenar l'escalada de preus, van abaixar els impostos, mentre que la resta de països europeus van decidir aparcar el cotxe i anar en bicicleta. Els que practicaren el decreixement en l'ús d'energies guanyaren la batalla contra la inflació, els que abaixaren els imposts no.

Acabaré com he començat, amb elefants. Els anglosaxons tenen l'expressió "Elephant in the room" (Elefant a la sala) per referir-se a una veritat evident que és ignorada, o a un problema o risc obvi que ningú no vol discutir. El nostre "Elephant in the room" sobre fiscalitat és la monumental injustícia fiscal. Mentre s'imposa el marc mental d'abaixar impostos sense cap mesura de justícia fiscal, la UE fracassa en el primer intent de ratificar el 15% de l'impost mínim de societats, la promesa del govern espanyol de reforma fiscal s'ajorna in illo tempore. Tanta sort que cada vegada, en paraules de Raimon "en som molts més dels que ells volen i diuen" que prenem part de l'Aliança Global per a la Justícia Fiscal.

 

No tot començà amb "Les Kellys"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-03-2022)

El temps vola! Aviat farà set anys de la primera edició del llibre "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral" d'Ernest Cañada. El que va fer l'autor va ser contar-nos històries de vides viscudes en precarietat laboral i vital per donar-li visibilitat a una problemàtica estructural que afectava –afecta encara ara- a un col·lectiu laboral absolutament feminitzat, i bàsic per a la indústria d'hoteleria. El context sociolaboral de 2015 venia caracteritzat per aquells divendres què en cada referència oficial del Consell de Ministres hi trobàvem una retallada als drets socials de les classes subalternes. No és estrany, doncs, que, en un "país de drets laborals i socials rebaixats", Cañada escrivís: "Miedo es una de las palabras que más he escuchado a lo largo de las entrevistas, reuniones, y grupos de discusión que he sostenido con camareras de pisos en distintos lugares de España".

L'associació de precarietats, incerteses, estrès, pobresa, i malalties laborals, amb el treball té, com demostrà el sociòleg Richard Sennett, afectació en la forma de socialització de les persones. La por en el lloc de treball és una d'aquestes conseqüències que provoca, si més no, una situació de mala salut psicosocial. Endemés, patir por durant la jornada laboral és sinònim d'absència de democràcia durant llargs períodes de la vida. És, parafrasejant Karl Marx, viure demanant permís. Val a dir que Sennett ens parla en la "La corrosió del caràcter" (2000) de "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", i, el turisme i l'hoteleria en són peça clau d'aquest capitalisme financer i de despossessió de les primeres dècades del segle XXI. En aquest sentit, la via turística d'acumulació –que no va patir, ans al contrari, la crisi del 2008- aconsegueix ser refugi del capital, i beneficiar-se de processos de precarització sociolaboral. En aquest context neix el moviment de "Les Kellys".

És un moviment exitós pel que fa a la visibilització mediàtica de la peculiar precarietat de les que netegen els hotels. "Les kellys" assoleixen fer socialment visibles fenòmens, com ara, el de la medicalització a dojo, la feminització de la pobresa laboral, les malalties laborals no reconegudes, les pèssimes condicions de feina, unes càrregues laborals insuportables, o la manca de reconeixement social d'una feina essencial en el negoci hoteler... Tanmateix, l'èxit més gran fou la sororitat assolida entre elles, i, conseqüentment, l'inici d'un procés de pèrdua de la por a denunciar l'intolerable, i a reivindicar el que lis pertoca per justícia social. No és poca cosa en temps de desmobilització en el món del treball, conseqüència de l'efecte disciplinari de les polítiques laborals imposades durant l'etapa del austericidi, com ara, la reforma laboral de 2012.

Ara bé, cal recordar que el plural moviment de les kellys (pluralitat, si més no, de camisetes blanques i camisetes verdes) ha posat damunt la taula reivindicacions materials urgents: Regulació de la càrrega de treball, reconeixement de totes les malalties professionals, jubilació anticipada, eliminació de la subcontractació de la seva feina, etc. En aquest àmbit, si prenem en consideració l'accepció d'èxit que ens ofereix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, com "bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.", malda afirmar que l'èxit de "Les Kellys" ha sigut bastant més modest. Hom diria que resta gairebé tot per conquerit!

Per això, em preocupa la –intencionadament o no- banalització institucional de la càrrega reivindicativa del moviment de les kellys, altrament dit, la consideració “bonista” del que és una disputa entorn a unes relacions laborals justes de debò. El darrer exemple de tot plegat és el fet que, amb motiu del proppassat 8 de març –Dia Internacional de les Dones-, el Govern de les Illes Balears, per mitjà de l'Institut Balear de la Dona, lliurà un dels reconeixements de l'IBDONA 2022 a –cit literalment la nota oficial- "les kellys, per la defensa d'una ocupació de qualitat per a les dones".

Estem en presència, a parer meu, d’una literatura governamental força inadequada per dues raons: Substituir en el relat els mots "lluita" o "reivindicació" pel de "defensa" [d'una ocupació de qualitat] remet a una concepció -diguem-ho així- absent de disputa en la consecució de les millores laborals. No és aquest un assumpte balder perquè és obvi que el llenguatge crea pensament. Per una altra banda –d'aquí el títol d'aquestes línies-, segur que s'hagués pogut associar al reconeixement a les kellys un caràcter de continuïtat amb les dones que feren possibles conquestes com, a tall d'exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears fos pioner –quan recentment estrenada l'actual etapa democràtica, xerrar de coresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura era, gairebé, una extravagància- en la regulació dels dos dies lliures setmanals i consecutius, o, poca broma!, que, pel que  jo conec, sigui encara ara l'únic on, des de fa bastants anys, el salari de les cambreres de pisos i el de les cambreres i les cambreres de bar i menjador sigui el mateix.

Efectivament, tot i reconèixer la seva importància en la modernitat, no tot començà amb les kellys. Abans, en temps de vagues i de lluites, va haver-hi dones que impulsaren i feren possibles conquestes factuals per a una ocupació de qualitat, i, des d’una perspectiva de gènere, menys desigualitària a l'hoteleria illenca. Venim, com canta Raimon, "... d'una lluita / Que és sorda i constant".

Traïció al poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears (20-03-2022)

A l’horabaixa de divendres, de sobte, es va consumar una nova traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. Aquest 18 de març de 2022 passarà a la història com el dia en què el president Pedro Sánchez, en carta dirigida al rei del Marroc Mohamed VI, ve a reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental en declarar que la proposta d'un règim d'autonomia per al Sàhara Occidental -formant part del Marroc que és l'estat ocupant en un procés de descolonització inconclús (sic)- és la proposta "més seriosa, realista i creïble" per a la resolució del conflicte. Val a dir que aquesta proposta és la que el règim alauí manté des de 2007.

Ras i curt, el govern espanyol "més progressista de la història" cedeix així als xantatges del regne del Marroc, trencant amb la legalitat internacional, amb la suposada identificació de la política espanyola amb l'aplicació dels Drets Humans; i amb el sentir majoritari de la població de l'Estat Espanyol que és, sense camp mena de dubte, una població que ha provat la seva llarga, permanent, i profunda solidaritat amb el poble sahrauí en la lluita per la seva independència. De retruc, l’Estat Espanyol es presenta al món com un estat claudicant davant els xantatges. Miserablement, indigne!  

La traïció de Pedro Sánchez, fins i tot, trenca el consens bipartidista PSOE-PP sobre el conflicte del Sàhara Occidental que, més o menys, consistia en el respecte als principis i obligacions de l'ONU,  a les recomanacions de la seva Assemblea General,   i als compromisos internacionals contrets per Espanya, i en la col·laboració en la cerca de fórmules globals d'estabilitat basades en la cooperació i en el respecte dels interessos i drets de totes les parts implicades. Altrament dit: Mantenir una posició de neutralitat, sense complir amb les seves obligacions com a  potencia administradora de l'última colònia d'Àfrica. Ara, amb aquest gir de Pedro Sánchez, la posició espanyola és de suport sense complexos a les posicions del règim ocupant, és a dir, del Regne del Marroc. Una indecència!

Aquest canvi de posició del Govern d'Espanya es produeix en el context d'una societat en estat de xoc per la guerra a conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna, i dels seus efectes humanitaris, econòmics, i socials. La guerra, la maleïda guerra, com a marc mental per a prendre aquesta indecent decisió contra els drets a la llibertat del poble sahrauí. Sense embuts: "Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan", Julio Anguita dixi.

Tanmateix, el poble sahrauí, el Front POLISARIO, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i el moviment solidari amb el Sàhara Occidental no es rendiran. Els empara la legalitat internacional, i tenen una incansable capacitat de resistència. Són –som- irreductibles. En una entrevista a Eduardo Galeano li van preguntar: Quina faceta humana ens destrueix? Ell va contestar: "El conformisme, l'acceptació de la realitat com un destí i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a rebel·lar-nos, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable". La mesquinesa de la decisió del govern de Pedro Sánchez no ens destruirà. Ans al contrari, és un nou desafiament per, ara més que mai,  continuar resistint, rebel·lant-nos, i imaginant un Sàhara Lliure.

PS: Si heu llegit això abans de les 12 hores del diumenge 20 de març, teniu en compte aquesta convocatòria de concentració. Si no, l'aguait de noves convocatòries.