El mai aconseguit 0,7% per a cooperació internacional

Publicat originalment a dBalears (22-10-2023)

Recordem-ho: L'any 1972 Nacions Unides va establir que la cooperació internacional hauria d'assolir el 0,7 del PIB en tots els països occidentals. Ha passat més de mig segle i l'objectiu mai s'ha aconseguit.

Posats a recordar, recordem també que va ser el moviment social entorn del 0,7% qui va popularitzar aquest objectiu. De fet, davant el clamorós incompliment de les administracions, va esdevenir en reivindicació i motiu de mobilització. L'any 1994 el clam a favor del 0,7% per a cooperació internacional surt al carrer. És l'any de les grans acampades arreu de l'Estat espanyol, i, sobretot, a Barcelona i a Madrid. Tot i que, personalment, vaig viure més intensament l'acampada del madrileny Paseo de la Castellana, a Palma també n'hi va haver –si no recordo malament en el Parc de la Mar- d'acampada pel 0,7%. El cas és que, si fa no fa, tres dècades després d'iniciar-se la lluita de carrer, el 0,7% per a cooperació internacional continua sent més una promesa electoral que no pas una realitat.

Els números canten: En 2023 el percentatge del PIB en ajuda oficial al desenvolupament (AOD) del Regne d'Espanya, segons dades oficials, només aconsegueix el 0,28%. Més allunyat del 0,7% està el de les Illes Balears que la Coordinadora d'Organitzacions per al Desenvolupament  a l’informe “Análisis de los presupuestos autonómicos 2023” avalua en un 0,11%.

Malgrat tot, és evident que ha valgut la pena la lluita. Si més no pel que, al seu llibre pòstum -Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar-, explica Arcadi Oliveres: "Penso que totes les lluites i reivindicacions tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va encara que no s'aconsegueixin tots els objectius. En el cas de la campanya del 0,7%, que jo vaig viure ben intensament, i que m'agrada explicar com a exemple de bona coordinació entre moviments socials, no vam aconseguir l'objectiu, ni ara, vint-i-cinc anys després! Però es va saber més sobre cooperació, sobre relacions nord-sud, sobre deute i altres elements que abans semblaven reservats només a algunes ONG o a experts, i que després de la gran campanya del 0,7% es van fer més populars i massius. Va ser 'escola' i iniciació en els moviments socials per a molta gent".

L'Arcadi, com sempre, l’encertava. No debades, el 0,7% per a cooperació internacional encara és un objectiu de la comunitat internacional inclòs en la meta 17.2 de l'Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. No es pot menystenir la importància d'aquella 'escola' en aquest manteniment del 0,7% a l'agenda internacional. Tal vegada convindria desinstitucionalitzar l'exigència (internacional, estatal, i local) d'acceleració de l'acompliment del 0,7%. En temps tenebrosos de guerres, cal hissar més que mai la bandera de la cooperació internacional, i, òbviament, alçar com mai un potentíssim moviment pacifista.

I, sens dubte, convé preparant-nos per a fer front a qualsevol retrocés a casa nostra. Vet aquí un tercer recordatori: Ni al "Acuerdo conjunto de PP y VOX para el Gobierno de las Islas Baleares" ni al discurs d'investidura de la Sra. Prohens no hi ha cap compromís en matèria de cooperació internacional. Com ens governen els bàrbars contraris fins i tot a la moderada Agenda 2030, tot és possible. Vius i ungles!

 

Quan plou sobre mullat

Publicat originalment a dBalears (15-10-2023)

Aquestes ratlles van d'aniversaris, de llibres llegits, i de la gosadia de comentar llibres encara no llegits. Comencem pels aniversaris: L'11 de setembre d'enguany s'han complit cinquanta anys d'un terrible fet històric. El del cop d'estat de Pinochet (amb l'estratègica col·laboració de Henry Kissinger) contra el president xilè Salvador Allende. L'enderrocament violent del govern de la Unidad Popular i l'assassinat del Compañero Presidente va ser l'inici de l'aplicació a gran escala d'un dels primers programes neoliberals. Enguany és, idò, també el cinquantè aniversari de la bogeria turbo capitalista aplicada a Xile de la mà dels Chicago Boys.

A parer meu, el llibre que millor explica la gènesi, desenvolupament, i esdeveniment en ideologia ecumènica del neoliberalisme, és, encara ara, "Breve historia del neoliberalismo" de David Harvey. Un llibre publicat en castellà (crec que, malauradament, no s'ha fet cap edició en català) per Editorial Akal l'any 2015, i que va tenir força difusió en els àmbits acadèmics i de l'activisme. Record haver comentat el llibre de Harvey a una no gaire concorreguda assemblea del 15-M a la palmesana plaça d'Espanya. Discutia amb un jove activista molt crític amb el moviment sindical en general, i molt radical en el qüestionament de qualsevol paper del factor treball –de la classe obrera- en la construcció d'un nou subjecte de canvi. Em record intentant temperar, amb poca fortuna, el furor del jove activista amb arguments de David Harvey que definia el neoliberalisme "com un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en dels setanta. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". El jove activista es va quedar amb el seu rotllo sobre la "nova política" (sic) i el caràcter transformador de l'emprenedoria (sic doble).

El cas és que Icaria Editorial acaba de publicar el llibre intitulat "Quan plou sobre mullat. 50 anys de neoliberalisme, crisi rere crisi". És un d'aquests llibres no llegits encara (però encarregat a la llibreria). No obstant això, goso esmentar-lo donada la solvència de la seva autoria corporativa, l'Observatori DESC, la expertesa  dels autors i autores que hi participen, i la importància dels temes tractats.  Com podeu comprovar aquí, sembla un volum de recomanada lectura. Calia recordar que aquest 2023 ja són, tal com Clara Rivera i Ernest Gutiérrez titulen la introducció del volum, "cinc dècades d'ofensiva neoliberal contra els drets socials, la democràcia i la vida".

Per un altre costat, s'anuncia nou llibre de Yanis Varoufakis. En castellà es publicarà el febrer del 2024 però ja està disponible en  anglès. El títol serà "Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo", i segurament serà polèmic. Varoufakis ha començat la promoció del llibre  afirmant que "el capitalisme està mort i que el nou ordre és una economia tecno-feudal". És, òbviament, un llibre no llegit, i, per tant, fa mal opinar del seu contingut. Però la solvència intel·lectual de Yanis Varoufakis, especialment, en matèria econòmica i de capacitat d'anticipació d'anàlisi de les dinàmiques del capitalisme realment existent, està fora de tot dubte. El títol del llibre i el comentari abans transcrit pot fer arrufar el nas. Però recordo que vaig arrufar el nas quan el 2012 Varoufakis anuncià el seu llibre intitulat "El minotauro global", i, una vegada llegit, esdevingué en un text imprescindible per entendre les dinàmiques del neoliberalisme global.

Sigui com sigui, ja va bé que, després de cinquanta anys de ploure sobre banyat, de viure en societats d'aclaparadora ideologia neoliberal, hi hagi llibres que combatin, en expressió de Mark Fisher a Realisme capitalista, "la impotència reflexiva", que ens siguin útils en la recerca d'altres formes de resistència que tan encertadament ens suggereix Silvia Federici a Reencantar el mundo. El feminismo y la política de los comunes.

Per cert, reencantem Mallorca fent que la Contracimera Social del Turisme i la manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida” sigui un rotund èxit. Fem que no segueixi plovent neoliberalisme turístic sobre mullat!

 

Edatisme laboral

Publicat originalment a dBalears (08-10-2023)

La setmana passada, com cada primera setmana del mes, es publicaren les dades d'atur registrat. Val a dir que aquestes dades tenen més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És un registre administratiu en què, a tall d'exemple, no es registra la cohort de persones fixes discontínues que estan en atur. Malgrat tot, les dades corresponents al proppassat mes de setembre han estat celebrades, pel que fa als aspectes quantitatius, a bombo i plateret per sindicats, patronals, i govern autonòmic.

És cert que els sindicats han posat bastant èmfasi en els aspectes qualitatius. Estan en el seu paper d'apuntar allò que és obvi: que hi hagi una xifra relativament baixa –i amb tendència descendent- d'homes i dones inscrits i inscrites en el registre de persones aturades no és un indicador de bona situació laboral. En aquest sentit, CCOO posà en relleu que les empreses han de tenir en compte que un excés de càrrega de feina és perjudicial per a la salut dels treballadors i treballadores. Per altra banda, el salari que perceben no basta per assumir el cost de la vida a les Illes, i UGT lamentava que amb la bona marxa de l'economia no n'hi ha prou perquè les famílies "visquin desfogades". Dit sia de passada que la portaveu ugetista insisteix a dir que "la temporada turística es prolongui el màxim possible" (sic). Sorprèn que a hores d'ara UGT aposti per més i més turisme, és a dir per més i més pressió humana.

Ara bé, del que realment volia reflexionar és sobre una dada en la que sembla no reparar ningú i que em sembla socialment molt rellevant. Vegem: Setembre acabà amb un total de persones inscrites en el registre d'atur de 30.154. D'aquest total, 16.803 eren majors de 45 anys. És a dir, el 55,7% -gairebé sis de cada deu- eren persones majors. En el moment d'escriure aquestes ratlles no tinc la dada de quantes d'aquestes persones són majors de 55 anys. No obstant això, no és gens arriscat afirmar que, molt probablement, en el mercat laboral illenc hi ha símptomes d'edatisme.

L'edatisme (o vellisme) és la discriminació vers una persona per la seva edat a través d'estereotips socials i prejudicis. El terme edatisme (ageism, en anglès) es va començar a emprar l'any 1969 pel metge, gerontòleg, psiquiatre, autor nord-americà, i primer director de l'Institut Nacional d'Envelliment dels EUA, Robert N. Butler. Des de llavors es fa servir per referir-se a la discriminació contra les persones grans. Està àmpliament demostrada l'existència de processos i polítiques institucionals i empresarials que, directament o indirectament, discriminen laboralment a aquest col·lectiu. La qüestió està en esbrinar l'abast que té a l'àmbit laboral a les Illes Balears.

PS. Disculpin les meves curolles de pur meliquisme privilegiat. Avui hauria d'haver mirat cap a Palestina. No sabria què dir de nou. Passo d'anàlisis geoestratègiques. D'ençà que Eduardo Galeano va escriure "Si yo fuera Palestino", res a afegir:

 “Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo.

Ya poca Palestina queda.

Paso a paso, Israel la está borrando del mapa.

Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera.

Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa.

No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva.

Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania.

Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo.

En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen”.