Una de feixistes i una altra de neocolonialistes verds

Publicat originalment a dBalears (23-06-2024)

Un feixista que fa feixistades. A les hores prèvies a la sessió en què el Parlament de les Illes Balears debatia la presa en consideració de la derogació de la Llei 2/2018, de 13 d'abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears no em vaig poder estar de recordar el llibre de Rob Riemen "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme" on l'assagista neerlandès ens advertia que "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". La literalitat de la proposició de llei, finalment aprovada amb els vots del PPVOX, n'és la constatació que, efectivament, el (neo)feixisme ha tornat. És ben hora d’ esbrinar serenament, però amb veritable voluntat d'anar a les causes estructurals, els possibles perquès no hem evitat el retorn del renovat feixisme.

Le Senne -que presideix formalment el Parlament, però que, dit sigui de passada, a mi no em representa en absolut- és un feixista que, amb la complicitat de la presidenta Prohens, fa feixistades. I pus! Basta visualitzar el vídeo de l'estripada de la fotografia d'Aurora Picornell i de les formes en què expulsa a les diputades del PSOE membres de la mesa, per poder sostenir que l'escena és de fatxenderia, violència, i odi. Incapaços com són la part més desacomplexada de l'artefacte PPVOX, de construir, de fer, de crear res, proven sempre de rebentar qualsevol institucionalitat democràtica amb l'objectiu de rompre la inestable cohesió social.

Idò això, la notícia de la setmana passada no és altra cosa que una història d'un feixista que exerceix de feixista. Com no hi ha precedents històrics que un feixista dimiteixi Le Senne en farà més de feixistades. La responsabilitat, no ens enganyem, serà de la presidenta del govern per no fer costat a la revocació que han postulat els grups demòcrates. Al temps.

Una de neocolonialisme. Ei, però verd! Dels mateixos de l'apropiació, per part del sistema de tot mercat, de la inicialment contrahegemònica economia circular; de la conversió de l'alternativa transició energètica com a estratègia de decreixement de consum energètic i d'autonomia i autoorganització dels consumidors i consumidores; de la conversió del concepte sostenibilitat com a limitador del creixement en el molt neoliberal greenwashing (rentada d'imatge verda per a vendre més sense canviar els seus impactes) ara es presenta el neocolonialisme verd.

Es fa amb Marca Espanya, i s'explica en l'informe recentment publicat per l'Observatori de Drets Humans i empreses a la Mediterrània (ODHE) sota el títol "Neocolonialisme verd en el Territori Ocupat del Sàhara Occidental", que documenta com les empreses espanyoles Acciona, Grupo TSK, Siemens Gamesa, i Grupo Lasarte desenvolupen importants projectes d'energies renovables al Sàhara Occidental ocupat pel Regne del Marroc. Paga la pena llegir l'informe per conèixer amb ets i uts els interessos marroquins en el negoci de les renovables, i, sobretot, per assabentar-se del paper del govern espanyol en uns "projectes d'energia renovable [que] estan sent utilitzats per a consolidar l'ocupació mitjançant l'afiançament de la dependència del poble sahrauí de les infraestructures marroquines, amb la connivència d'empreses, capital estranger, i en certa manera, de la Unió Europea i l'Estat espanyol, donat que aquesta política econòmica s'alinea amb les seves estratègies de transició energètica verda". Un altre dels paràgrafs claus de l'informe de l'ODHE és el següent: "En l'àmbit de l'Estat espanyol, fòrums, acords de cooperació, trobades empresarials d'alt nivell España-Marroc i agències de promoció econòmica com el ICEX fomenten l'entrada al mercat energètic marroquí d'empreses renovables espanyoles, sense informar el teixit empresarial espanyol sobre l'estatus legal del Sàhara Occidental com a Estat No Autònom pendent de descolonització i les possibles vulneracions de drets humans en les quals poden incórrer". Comença a entendre's la traïció del president espanyol Pedro Sánchez al poble sahrauí. I en van tres de traïcions socialistes, una per cada inquilí socialista que ha tingut La Moncloa.

 

"100 anys de l'inici de la desturistificació de Mallorca"

Publicat originalment a dBalears (16-06-2024)

En el marc del seu 20è aniversari, Es Baluard Museu, a més de l'excepcional exposició "En diàleg: Museu i Col·lecció", a principis de 2024 va presentar dues noves obres d'art en forma de publicació. L'exposició esmentada va estar a l'abast del públic fins a finals del passat mes de maig, però les dues creacions artístiques editades expressament per a l'aniversari desconec, en el moment descriure aquestes ratlles, si estan encara a disposició del públic.

La primera de les publicacions inclou 20 dibuixos originals de Pere Joan que ens presenta la seva genial visió del museu, el seu entorn, les activitats educatives i formatives que s'hi desenvolupen, d'algunes de les peces de la col·lecció, i màgia a balquena... Una preciositat! "EL CENTENNI" és la segona de les publicacions -un projecte de Sergio Monje- que, com s'indica a la capçalera, és "El diari que surt cada 100 anys" i a la que em vull referir més extensament.

Comencem parant atenció en el seu gran titular de portada; "Avui: Les notícies de l'any 2124". I, partir d'aquí, a la secció d'economia, sota el títol de "Adiós al turismo masivo ", s'informa de la celebració en el Parlament Balear d'un acte commemoratiu de la fi de l'espoli del nostre paradís insular". Endemés, s'hi inclouen dos titulars potents: "Se cedeix sòl rústic per a cultivar" i "En Mallorca ya se produce todo el alimento que se consume". De la secció de "societat" ressaltaria els següents titulars. "Seixanta anys sense violència de gènere" i "Una mallorquina fa la volta al món en caravana", tot explicant que el vehicle, de més de cent anys, va pertànyer a la seva repadrina i de les dificultats d'aconseguir gasolina, "perquè ja no s'utilitza".

La principal notícia política que ens ofereix "EL CENTENNI" fa referència a la gratuïtat per a tothom de tots els serveis (medicaments, medicina bucodental, oftalmologia ...). Dos són els titulars de l'àmbit local que val la pena posar en relleu: "Torna a la part forana l'estil de vida comunal" i "Casas Populares para todo el mundo". Pel que fa a la qüestió internacional, els temes, al meu entendre, més cridaners són els que informen dels 55 anys d'ençà que es deixaren de fabricar armes i de l'agermanament de Palma amb Palestina "per commemorar el centenari de l'alliberació del poble Palestí". En esports el gran assumpte és que "El tir de fona serà esport olímpic" i en cultura que la cultura és la gran notícia.

Podria pensar-se que aquest reguitzell de “noticies” futuristes no són altra cosa que un acudit i     acabar amb les paraules que, poc abans de morir assassinat pels nazis el 1944, va dir el jove poeta francès Marco Ménégoz: "L'humor és el somriure de la revolució". Però, hi ha una altra lectura,  aquesta primera edició de "EL CENTENNI" és quelcom més que un projecte que ens provoqui algun somriure revolucionari. És un catàleg de futures victòries!

Per a fer-les realitat s'escau citar els mots de Vicent Andrés Estellés: "No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, / baixa al carrer i participa. / No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu". I, ben segur, en publicar-se la segona edició de "EL CENTENNI", la notícia vertadera serà, a conseqüència de la mobilització en marxa entorn de “Menys Turisme, Més Vida”, la commemoració dels 100 anys de l'inici de la desturistificació de Mallorca.

No hem après res

Publicat originalment a dBalears (09-06-2024)

Va haver-hi molta literatura sobre la pandèmia de la covid-19. Tanta que va ser inabastable i no quedà més remei que seleccionar-la. Una possible selecció ben bé podria ser: "Pandèmia" de Slavoj Žižek, "El virus como filosofía. La filosofía como virus" d'Andityas Soares de Moura i Francis García Collado, "Pandemocracia. Una filosofía de la crisis del coronavirus" de Daniel Innerarity -tots ells publicats el 2020-, i “¿Quina mena de món és aquest?”, de Judith Butler, publicat el 2022.

Žižek l'encertà en pronosticar que "el desenllaç més probable de l'epidèmia és que s'imposi un nou capitalisme bàrbar". "... la pandemia aparece como una oportunidad -quizá la última- para que repensemos la configuración de nuestras elecciones e instituciones políticas", afirmaren Soares de Moura i García Collado. Contundent va ser Innerarity quan ens advertia que "puede ocurrir que sea más fácil encontrar una vacuna que aprender de una crisis como esta". Butler formula la pregunta clau en el mateix títol del llibre.

Ha passat la pandèmia de la covid-19 i, efectivament, el capitalisme és més bàrbar, s'ha desaprofitat l'oportunitat de fer canvis estructurals i democratitzar la democràcia, la humanitat ha trobat la vacuna contra el maleït virus, però sembla que no hem après res. Per què  escric avui d’això?

Idò perquè l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha celebrat, del 27 de maig a l'1 de juny de 2024, la seva 77a assemblea. El lema de la reunió d'enguany ha estat "Tots per la salut, salut per a tots". Més enllà de lemes i qüestions de tràmits propis d'aquestes agències de L'ONU, aquesta assemblea de l'OMS tenia un punt clau: L'Acord sobre prevenció, preparació i resposta enfront de pandèmies. El desembre de 2021 els membres de l'OMS es van donar un termini, que ha finalitzat l'1 de juny passat, per a consensuar un instrument internacional que, en les seves pròpies paraules, eviti els errors comesos durant la covid-19. Cal recordar que, segons l'informe anual d'estadístiques de l'OMS, fet públic recentment, la passada pandèmia  "va eliminar una dècada de progrés en el nivell global d'esperança de vida".

Ningú -excepte terroristes irredempts- dubte que les pandèmies es repetiran. Encara més, la comunitat científica ens adverteix que crisi climàtica i de biodiversitat són acceleradors de noves pandèmies. Havent-se incomplert el termini per a aconseguir un acord i, existint, pel que sembla, moltes dificultats perquè l’esmentat acord sigui realitat abans que n'acabi 2024, augmenta força la preocupació i s'estén la certesa de no tenir a mitjà termini el tan necessari instrument per fer front a les pròximes pandèmies. La possibilitat que Donald Trump guanyi la presidència dels Estats Units és una certesa de dilació in illo tempore.

Fins on es coneix, en les discussions sobre reforçar la coordinació de la resposta internacional per a l’accés als equips de protecció personal, les vacunes, els tractaments terapèutics i els diagnòstics, la transferència de tecnologia, de coneixements, de personal d'emergències sanitàries, etc., no és on han aparegut els grans problemes entre les parts  negociadores. Allò que ha impedit l'acord -i el posa en perill en un futur immediat- és el grau d'equitat d'aquest accés. La confrontació és sobre un món més equitatiu o amb menys equitat! Indignant, tot plegat!

Judith Butler, al llibre citat a l'inici, escriu "No sé si es pot dir que compartim un 'món comú', perquè, per més que vulguem viure en un món comú, no estic segura que avui dia sigui així. Encara no hem assolit el que és comú, Potser és més escaient dir que hi ha molts 'mons' que se superposen, perquè bona part dels principals recursos del món no són compartits de forma equitativa, i ja hi ha a qui li ha tocat una part petita del món o cap ni una". Així seguim després de la pandèmia de la covid-19. No hem après res.