Parlem de pobresa laboral

Publicat originalment a dBalears (20-10-2024)

La publicació, aquesta setmana passada, de l'informe d'Oxfam Intermón intitulat "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" ha tingut una modesta repercussió mediàtica. Si més no, no ha suscitat, a parer meu, un debat públic proporcional a la importància que té l'assumpte. A veure, si resulta que el treball remunerat (assalariat i autònom) continua sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada, i, a sobre, és el mecanisme per excel·lència en el que el sistema delega la garantia de l'existència material de la ciutadania no estrictament rica o molt rica, és una qüestió de gran importància. L'existència de pobresa laboral no només evidencia un mal funcionament de l'anomenat mercat de treball, sinó que palesa una falla del sistema.

L'informe d'Oxfam Intermón esmentat té, entre d'altres, el valor d'intentar posar en el debat públic aquesta qüestió dels treballadors i treballadores pobres. Ja m'agradaria que no fossin tan excepcionals aquests estudis. De fet, per al coneixement de la realitat i dels malestars socials fora bo canviar de marc d'anàlisi de la situació i de les tendències de la qüestió laboral. Ara per ara, pot tenir tant interès polític i sociològic conèixer, cada mes, el nombre de treballadors i treballadores pobres, com el nombre de persones aturades o d'alta a la seguretat social, o conèixer trimestralment les taxes de pobresa laboral al mateix temps que es publiquen les taxes d'activitat, ocupació, i atur.

Per què no es fa? Supòs que el sistema té molt interioritzada la dita segons la qual "hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques". Els agrada l'estadística que informa de reducció de temporalitat, de plena ocupació, etc. que, veritablement, no deixen de ser realitats laborals incompletes. En amagar la progressió de la pobresa laboral, són mentides disfressades d'estadístiques.

Ara bé, l'informe "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" té algunes mancances metodològiques no menyspreables. La més important és la que fa referència als resultats per comunitats autònomes. Expliquem-ho succintament: La metodologia que empra Oxfam Intermón és la de la UE que defineix la pobresa laboral com aquella que sofreixen les persones (amb uns ajusts en funció del nombre de membres de la unitat familiar de convivència) amb treball remunerat els ingressos del qual se situen per sota del llindar de la pobresa. Aquest llindar -això és un punt important- és un indicador estatal (el de referència per a l'informe que comentam és el de 2022, que es va fixar en 10.989,5 € anuals per a una llar d'una sola persona). Afegim-hi que l'esmentat llindar és l'equivalent al 60% de la mitjana dels ingressos anuals per unitat de consum (o renda equivalent) de totes les llars de l'estat. I, per acabar d'arrodonir-ho, sumem-hi que no es tenen en absolut en compte els ingressos mínims imprescindibles per viure dignament.

Amb tot plegat, és, estadísticament, correcta la conclusió de l'informe d'Oxfam Intermón segons la qual l'any 2022 la pobresa laboral a Espanya afectava el 13,7% de la població ocupada? Crec que és una conclusió que es correspon amb la tercera de les mentides de la dita abans citada, és a dir, una mentida estadística. Ara bé, el resultat d'acord amb aquesta metodologia té un valor important: Aproximar-nos a una quantificació de la pobresa laboral extrema espanyola.

I, pel que fa a les Illes Balears? La conclusió del dit informe quantifica la nostra taxa de pobresa laboral en un 9,6%. En aquest cas, sense un llindar de la pobresa i un indicador de necessitat monetària per a una existència material digna ajustats a la realitat autonòmica, és poca cosa més que la constatació de l'existència de treballadors i treballadores pobres i molt pobres. No és poca cosa! Però, la magnitud de la tragèdia, amb seguretat, és bastant més gran.

La pobresa laboral és un fracàs social. És la cara més punyent de la pèrdua estructural i permanent de la capacitat adquisitiva dels salaris. Les conseqüències, mesurades en patiments personals i familiars, frustracions, malestars, malviures..., són greus. No ho hauríem de normalitzar! Tampoc hauríem de fer normal la inexistència d'instruments estadístics que ens permetin conèixer amb cert rigor la realitat de casa nostra. En fi, ens cal una aposta seriosa a favor de l'estadística regional!

 

La promesa trencada de la UE

Publicar originalment a dBalears (13-10-2024)

La promesa "no se sotmet a l'imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjables". Aquesta frase del llibre "El temps de la promesa", de Marina Garcés, resumeix a la perfecció allò que durant molts anys he pensat sobre el projecte de la Unió Europea.

Malgrat l'ultra lliberal Tractat de Maastricht, els foscos anys del mandat i la imposició de la política d'austeritat per als no rics de l'anomenada "Troika comunitària" (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional), les polítiques migratòries comunitàries (cal recordar la fotografia de 2013 d'aquell infant de tres anyets anomenat Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum (Turquia) quan intentava arribar a Europa?, o d'aquella sistemàtica vulneració dels Drets Humans dels migrants a Europa a l'illa  grega de Lesbos?), o del furor militarista de les autoritats de la UE, malgrat tantes coses decebedores, el projecte europeu -a millor dir, el projecte de la UE- em semblava una promesa que, certament, prefigurava un futur desitjable. Un futur sustentat en l'orgull d'hereus conseqüents de la Il·lustració, d'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans en la perspectiva avançar en els Drets Humans Emergents, de democràcies amb pulsió igualitària. Una promesa de futur desitjable on el clam de "feixisme mai més" fos una realitat... Aquesta és una promesa que s'ha anat a norris.

Un bon exemple de tot plegat és la recentment pactada Comissió Europea: Els neofeixistes de Fratelli d'Italia en són membres de la citada CE. Ha desaparegut el comissari o comissària encarregat d'Afers Socials que, convé recordar-lo, existia des de 1967 i que en el passat mandat va ser ocupat pel socialdemòcrata luxemburguès Nicolas Schmit que, per cert, es va destacar per les seves campanyes a favor dels drets dels treballadors de les plataformes tecnològiques i la defensa d'un salari mínim europeu. El fet més fastigós és que el comissariat encarregat dels assumptes socials i d'ocupació s'ha substituït pel batejat com de "Persones, Habilitats i Preparació" (sic) que alhora, i dit sigui de passada, comparteix algunes competències amb altres dos comissaris, encarregats, un de la Mediterrània (competència alhora compartida, òbviament, amb l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) i l'altre de Gestió de Crisi i Igualtat (doble sic). Sembla que les condicions materials de vida de la població europea els importa un rave!

Afegim-li que la nova alt representant de la política exterior de la UE, la molt bel·licista Kaja Kallas, és la garantia d'inserció amb ets i uts i sense complexos al règim global de guerra, i que la nova política europea en matèria mediambiental serà passar del lamentable greenwashing (rentat verd) europeu a la militarització climàtica. Per acabar d'arrodonir-ho la senyora Ursula von der Leyen ha sigut incapaç de verbalitzar el socorregut "respectem les decisions judicials" referint-se a la històrica sentència del Tribunal de Justícia de la UE que confirma la il·legalitat dels acords d'agricultura i pesca UE-Marroc que, sent un gran triomf del poble sahrauí i del Front Polisario, desestima definitivament els recursos presentats pel Consell i la Comissió de la UE.

No és ociós recordar aquell cèlebre discurs del president dels EUA Franklin D. Roosevelt que, en plena Segona Guerra Mundial, va definir les quatre llibertats que són inalienables a tot ésser humà: la llibertat d'expressió, la llibertat de creences, la llibertat per a viure sense misèria, i la llibertat de viure sense temor. En el fons de tot plegat, la promesa trencada de la UE és el seu biaix a la preparació de la Tercera Guerra Mundial en lloc de, encara que només fos amb la promoció de l'aplicació efectiva de les quatre llibertats d'extrem centre proclamades en el seu moment pel president Roosevelt, ser un actor de construcció d’una pau justa.

Desigualtats a l'alça, democràcia a la baixa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)

Mals temps per a la lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el "sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de desdemocratització.

En paraules de Marina Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme actual.

La relació entre capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no "amb" mercat-  i democràcia ha sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa actualitat.

Prengui's en consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que, actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.

Potser, algun lector o lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas, parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.

Les desigualtats han esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership: The Conservative Promise" (disponible a https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a fer-li front.

En acabar d'escriure aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però, d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències". Amén!