Dignitat i resistència del poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears 18-05-20025)

Maig és un mes clau en la història de la llarga lluita del poble sahrauí per la seva llibertat, és a dir, per la finalització del procés inconclús de descolonització del Sàhara Occidental. Aquesta és la situació jurídica d’ençà que el 1970 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar l’anomenada “Resolució 2711 (XXV) sobre la Qüestió del Sàhara Espanyol” en què l'ONU exigeix al Govern espanyol que, conforme a les seves obligacions i a la seva responsabilitat com a Potència administradora, “prengui mesures eficaces per a aconseguir la disminució de les tensions”, necessària, segons la institució internacional, per a poder dur a terme satisfactòriament la celebració del referèndum d’autodeterminació, d'acord amb els processos de descolonització.

Una qüestió sobre aquest molt abreujat resum de la citada resolució de l’ONU que , per cert, ve a tomb de la reflexió que vull fer en acabar aquestes línies: La referència a la “disminució de les tensions” es refereix als fets ocorreguts el 17 de juny de 1970 a la revolta de Zemla, també coneguda com a “Intifada de Zemla”, que és la primera mobilització documentada del poble sahrauí contra el colonialisme espanyol. Zemla és un barri d’Al-Aaiun (avui ocupat il·legalment pel Marroc), i la mobilització sahrauí es va produir arran de la convocatòria del Govern espanyol per celebrar l'estatus de la colònia com a nova província espanyola. Per tant, aquest veritable alçament anticolonial, inspirat pel dirigent sahrauí Mohamed Sidi Brahim Basir -des del dia de la mobilització, i, encara ara, desaparegut després de la seva detenció, i, amb tota seguretat, assassinat per la policia espanyola-, va ser, en bona part, el començament d’una llarga i persistent lluita per la independència del Sàhara Occidental. Honor i glòria, idò, al gran Basir!

Reprenguem el fil per on he començat, maig és un mes molt transcendent per a la causa sahrauí perquè el 10 de maig de 1973 és la data de conclusió del congrés fundacional del Front POLISARIO (Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro). El POLISARIO és el successor polític del Moviment per a l'Alliberament del Sàhara, organització anticolonial fundada durant els anys 1960, que va ser dirigida pel ja citat líder independentista. Sent un moviment polític i militar d’alliberament nacional és, segons la legalitat internacional i europea, l’únic representant legítim del poble sahrauí. Afegim-hi que uns pocs dies després de la fundació del POLISARIO, el 20 d’aquell mateix mes i any, l'Exèrcit Popular d'Alliberament Sahrauí va dur a terme la seva primera acció armada per a lliurar al Sàhara Occidental del colonialisme espanyol.

La reflexió final anunciada és la següent: Hi ha un corrent, com a mínim, de pensament acadèmic-molt lligat a les dretes, africanistes paternalistes i nostàlgiques de l’espanyolitat del Sàhara- que, amb més o menys entusiasme i vehemència, sosté que el colonialisme espanyol en el Sàhara Occidental va ser tou, amable, gairebé innocu. La realitat és ben bé una altra. Com tot colonialisme, el del Sàhara Occidental va ser violent, carregat de dominació, despossessió, racisme, marginació… Duríssim apartheid, al cap i a la fi. Algú amb un mínim de sentit democràtic pot imaginar una cosa distinta en la dictadura franquista? La dictadura a les “províncies africanes” va ser una, diguem-ho d’alguna manera, dictadura plus.

Esqueia parlar avui de tot això car diumenge que ve, 25 de maig, se celebra el Dia d'Àfrica, tot commemorant la creació, el 25 de maig de 1963, de la OUA (Organització per a la Unitat Africana), de la qual la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) n’és membre fundador. Val a dir que la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme, així com la cooperació i coordinació política entre els països africans, van ser la base per a la fundació de la OUA. Tocava, idò, lloar la dignitat i resistència del poble sahrauí per descolonitzar l’última colònia africana: El Sàhara Occidental.

 

No tenen vergonya!

Publicat originalment a dBalears (11-05-2025)

Els Borbons, i els monarques en general, no n’han tingut mai de vergonya. Cap novetat, idò. Ara bé, la malifeta d’aquest diumenge és antològica, és d’un escandalós desvergonyiment, de “sinvergüencería” que diuen en castellà. Felip VI d'Espanya i la reina consort d'Espanya, Letizia Ortiz Rocasolano, han tingut la barra -si no hi ha novetats de darrera hora- d’acudir a l'acte de Commemoració del 80è aniversari de l'alliberament del Camp de Concentració i d’Extermini austríac de Mauthausen. La Casa reial espanyola, des de fa dies, ho anuncia així, i, a sobre, no s’està d’oferir l’enllaç al web oficial de la commemoració.

L'assistència dels Borbons  a un acte de reconeixement d’honors a republicans i republicanes és una aberració democràtica que el Gobierno de España hauria d’haver impedit. Les víctimes i familiars no es mereixien aquesta presència d’una monarquia hereva directa d’un règim dictatorial, el franquisme, que, com recorda el moviment memorialista, mai no va reconèixer aquestes víctimes, i va col·laborar activament amb les autoritats nazis. L’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica va fer públic, el proppassat 6 de maig, un comunicat en què demanaven a la Casa Reial espanyola que suspengués el viatge a Mauthausen. En el comunicat, un net d'un assassinat al camp de concentració de Gusen, el desembre de 1941, considera “obscena la visita dels Reis, perquè en qualitat de descendents del seu tutor, Francisco Franco, mai es van interessar pels sofriments que van passar els espanyols lleials a la República que han estat absolutament abandonats i oblidats”.

En el moment d’escriure aquestes ratlles -diumenge 11 de maig a les 10.20 h-, no em consta que s’hagi anul·lat la presència de Felipe VI i Letizia a l’acte; ni que hagin fet el mínim cas a les famílies de les víctimes; ni, sobretot, que els Borbons hagin reconegut que la seva suposada  “legitimitat” va associada a ser hereus dels victimaris de les persones deportades Mauthausen. Tanmateix, per molt que els Borbons -monarquia, insisteix, que mai ha condemnat el franquisme- denigrin amb la seva presència la memòria de les persones deportades a Mauthausen, i, de retruc, als altres camps nazis de la mort, són i seran els nostres deportats, homes i dones que ens honoren i ens encoratgen a continuar lluitant per la República, per un món millor.

Amb tot plegat s’escau fer menció de la magna obra “Els catalans als camps nazis” (primera edició de 1977) de Montserrat Roig. A les primeres pàgines escriu que, estant la guerra a les acaballes, “començava l’èxode per a milers i milers de catalans que havien iniciat, tres anys abans, la resposta a la insurrecció contra la República. Alguns d’ells havien de conèixer els desastres d’una altra guerra, més terrible encara, en la seva pell. Serien els nostres deportats, homes i dones que anirien a morir o a sobreviure quasi amb desesperació als camps de la mort, a Mauthausen, a Dachau, a Buchenwald, a Ravensbrück... La nostra gent [la dels Països Catalans], junt amb republicans de totes les terres ibèriques, havien combatut contra allò que Wilhelm Reich anomenava la resurrecció de l’Edat Mitjana. Havien combatut, també, per una Catalunya viva, per unes terres catalanes més lliures”.

Acab aquestes ratlles indignades recordant a Manel Domènech. De segur que Manel m’acompanyaria si el crit fos “arruix Borbons de Mauthausen i d’arreu!". I ho faríem orgullosament amb el triangle roig (amb el vèrtex cap avall) al pit. És a dir, amb el símbol que en els camps d'extermini nazis en un principi va ser aplicat als i a les comunistes, però acabà identificant a tots els presos polítics antifeixistes.  Tot recordant les paraules de l’enyorada Neus Català, “ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida”. Feixisme, mai més!

 

 

Albània: algunes impressions i percepcions

Publicat originalment a dBalears (04-05-2025)

De la situació social, política, i sociològica d’Albània gairebé només sabia que la geografia la situava en l’estat de permanent convulsió dels Balcans. Més concretament, sabia de la servitud del govern i de l’oposició parlamentària albanesa envers el capital turístic per a turistificar les costes del mar Jònic i de l’Adriàtic (la competència amb Corfú és acarnissada). Del passat coneixia la resistència albanesa contra la invasió de l’Imperi Otomà, la pèrdua de territori de l’Albània ètnica i lingüística amb la declaració d’independència de novembre de 1912, el brutal i paranoic règim comunista d’Enver Hoxha (va arribar a exigir als pocs visitants que gosaven anar a la tancada Albània tallar-se els cabells i afaitar-se per complir amb l’estètica imposada per les autoritats), la històrica existència de Ràdio Tirana en espanyol, recordava aquell passaport espanyol que et permetia entrar a tots els països del món excepte a Albània, que el 2009 havia sol·licitat la seva adhesió a la UE, i poca cosa més.

Ara sé qualque cosa més, i, sobretot, intuesc alguns fets. A tall d’exemple, he pogut constatar que en el paisatge urbà queden molts vestigis del règim d’Enver Hoxha i del seu successor Ramiz Alia. Els búnquers de l’època són omnipresents -alguns, com  els Bunk'Art, convertits en museus i atraccions turístiques-; a les rotondes d’arreu del país és bastant freqüent veure avions i monuments d’aquell temps; a algunes ciutats quedem monuments amb l’inconfundible estètica del règim amb l'estrella roja de cinc puntes inclosa; a les zones més rurals s’hi conserven les instal·lacions on es guardava la producció agrària centralitzada; arreu, però especialment a la capital, els funcionals i lletjos edificis d’habitatges “soviètics” conviuen amb edificis moderns, i fins i tot, d’avantguarda.

És un curiós paisatge urbà on s’exhibeixen més banderes dels EUA que de la UE (en la mateixa proporció que, en la campanya electoral per a les eleccions legislatives de diumenge que ve, es poden veure als mítings del conservador Partit Democràtic). És evident que els símbols del passat comunista, alguns museïtzats, no molesten al capitalisme absolutament desfermat. La febre del totxo i del turisme és impressionant. La desindustrialització del país és tan evident que es pot exemplaritzar amb les immenses ruïnes de grans fàbriques industrials, xemeneies i magatzems de la gran zona industrial d’Elbasan. Unes ruïnes que, dit sigui de passada, són un gran contrast amb els meravellosos parcs arqueològics albanesos de ciutat il·lítiques.

Tanmateix, també he percebut l’orgull de la resistència antifeixista. Cal recordar que Albània va ser l'únic país que es va alliberar a si mateix primer de l'ocupació de la Itàlia feixista, i, després de la seva rendició, de l'Alemanya nazi. Es continuen honorant als partisans i partisanes (per exemple a Margarita Tutulani) que ho feren possible, i, no hi ha poble o ciutat que no celebri el dia de l’alliberament del feixisme. A tall d’exemple, en arribar a la ciutat de Ballsh, el primer que vaig veure va ser un poble engalanat per a celebrar el seu alliberament del feixisme el 18 d’abril de 1944.

Per a no allargar-me, algunes percepcions que em semblen rellevants: L'albanesa és una societat amb iniciatives força interessants com ara la seva capacitat de transformar la Piràmide de Tirana, un edifici situat en la capital d'Albània, que va ser inaugurada en 1988 com un museu dedicat a Enver Hoxha i que va tenir després del col·lapse del règim comunista diversos usos, que ha estat reformada, i, des de 2023 és un centre d'avantguarda i recerca. I més encara: La que va ser mansió de l'antic dictador comunista Hoxha, ha estat transformada en un espai de creació, intercanvi i llibertat que rep a desenes de joves artistes d’arreu del món. Diferents expressions d'art d'avantguarda ocupen les seves dependències. La meva percepció és que tanta avantguarda artística, tanta desigualtat i mancances materials creen descontent social. Dues anècdotes que, sospit, són símptomes de descontentament: En el llibre de visites de la Vila Hoxha vaig poder llegir (gràcies al fet que me'l van traduir de l’albanès) en lletres ben grans “Enver, torna!” (Les tendències autoritàries semblen ecumèniques). A la ciutat de Berat un senyor major em saluda dient “Albània és guapa, però no ho és per a viure-hi!".

Malgrat tot, hi ha petites iniciatives de la societat civil que són, a parer meu, llavors d’esperança. Per exemple a Shkodër hi ha un petit restaurant associatiu anomenat “Arti’Zanave” que és gestionat per una associació creada per ajudar a dones amb dificultats i víctimes de violència de gènere. Tot el que serveixen està cuinat per les dones de l’associació amb productes estrictament de kilòmetre zero.

Per una altra banda, tinc la percepció que, tot i que les elits i el govern (el partit que governa per tercera legislatura consecutiva, i que tot indica que diumenge 11 de maig tornarà a guanyar, és el “socialista” que, no s’oblidi, és el successor del partit de Hoxha, és a dir, del Partit del Treball d'Albània, PPSh per les seves sigles en albanès) prioritzin l’entrada d’Albània a la UE, i que la societat albanesa hi estigui d’acord amb aquest objectiu, hi ha un rerefons social de nostàlgia de l’Albània que reclamaven els que lluitaren per la independència de l’Imperi Otomà, d’aquella nació a què ja he fet menció com a l’Albània ètnica i lingüística. És una part del trencaclosques dels Balcans.

I per acabar, vaig percebre devoció social per al  gran heroi nacional Skanderbeg. Un aristòcrata i militar format en l’exèrcit otomà del qual va desertar per capitanejar la residència contra la invasió otomana d’Albània. Fins a la seva mort, l'any 1468,defensà Albània des de la seva fortalesa i capital de Krujë. Al final la superioritat militar otomana es va imposar. Conten que quan Skanderbeg va trair a l’exèrcit otomà, i tornà a la seva pàtria, i va liderar una llarga etapa d'independència d’Istanbul, va dir a la seva gent: "Jo no us he dut la llibertat, l'he trobada entre vosaltres". La frase de Skanderbeg és el millor souvenir d’aquesta recent estada a Albània.