JUBILACIÓ ALS 67? NI DE CONYA!

Un fantasma travessa Europa de nord a sud i d’est a oest: la ciutadania envelleix en un estat de salut raonablement bo. El que hauria de ser un motiu d’alegria i d’orgull del nostre model europeu s’ha convertir en un seriós problema per al sistema. Ara resulta que l’envelliment de la població, la prolongació de l’esperança de vida, el viure més (i a ser possible millor i amb felicitat) s’ha convertit en un gran repte problemàtic pels nostres governants. Cony! jo pensava que això era progrés. Idò no, les envellides societats postindustrials europees no ens han de provocar ni alegria ni bauxa (vegeu el llibret de G. Esping-Andersen i Bruno Palie Los tres grandes retos del Estado del bienestar de l’editorial Ariel). Els autors són demolidors i un poc depriments, però alhora han provocat –almanco a mi- reflexions prou interessants. A tall d’exemple, quan analitzen el repte de l’envelliment i del futur de les pensions raonen que la justícia en aquesta matèria es complica si es té en compte el fet de la “la mort no és democràtica”: els rics viuen més temps que el pobres....

Hi ha tanta i tanta literatura, tant i tant d’estudi, tanta i tanta reflexió seriosa sobre els sistemes de pensions en general i de la Seguretat Social espanyola en particular, que sorprèn la manera en què el Govern espanyol ha proposat que l’edat legal de jubilació passi dels 65 al 67 anys. Tal vegada la Seguretat Social espanyola sigui la institució que més respecte i orgull mereix per la seva solvència, suficiència financera, rigorositat, reforma i adaptació permanent, i amb un govern des del consens polític i social; per això no entenc el com ni el perquè es proposa aquesta barbaritat de perllongar dos anys l’edat legal de jubilació.

Aquesta proposta injusta, injustificable i inexplicable no és solució a res i complica el molt important camí iniciat, el qual, des de l’acord, ens ha permès passar en poc temps, d’una edat real de jubilació de 62,5 anys a l’actual de 63,8. Aquesta proposta dificulta la imprescindible millora del funcionament de la jubilació flexible, amb incentius de debò per perllongar voluntàriament la vida laboral i desincentivar les prejubilacions, tot i que mantenint-les com una mesura no traumàtica de sortida del mercat laboral en situacions de dificultats empresarials o personals.

Millorar la solvència i la seguretat financera del futur de l’Estat del benestar passa per una fiscalitat progressiva que garanteixi que els rics paguin més, i per una seriosa política contra el frau fiscal. Però també cal dir-ho clar: a un patró de creixement insostenible li correspon una Seguretat Social insostenible. En unes altres paraules: els ingressos a la Seguretat Social no es garanteixen amb ocurrències com la de obligar al personal a fer feina dos anys més, els ingressos es garanteixen amb més i millors cotitzacions, és a dir, amb més gent fent feina, amb millors salaris i menys mileuristes, amb un salari mínim interprofessional que s’aproximi a les recomanacions de la Carta Social Europea. En definitiva, la millora de la qualitat de l’ocupació és tant o més important que atendre els problemes demogràfics.

A l’alçada de la setmana que escric aquests comentaris (dimecres 3 de febrer) em demano: en vista de tanta matisació, no serà la proposta de jubilació als 67 anys una cortina de fum que amaga els efectes del Pla d’ajust aprovat en el mateix Consell de Ministres? Per què quasi no se n’ha parlat, del retall de la despesa pública de més de 50.000 milions d’euros per tornar a l’ortodòxia amb un dèficit fiscal del 3% del PIB a l’any 2013? Quina repercussió tindrà per a les arques de la CAIB i dels ajuntaments de les Balears la retallada de 10.000 milions d’euros (els 40.000 milions restants corresponen a la tisorada del Govern central)? S’ha precipitat la consellera de Treball i Formació en la seva defensa pública de la proposta de retallar els drets socials dels futurs pensionistes? Per què alguns i algunes són més papistes que el Papa i defensen el que ni el ministre de Treball defensa?