La importància de les manifestacions en defensa de les pensions

Fins ara als àmbits progressistes hi havia un ampli consens a l’hora d’analitzar els orígens de la crisi, la sostenibilitat dels desequilibris macroeconòmics que aquesta situació provocava i, fins i tot, els grans trets de com sortir-ne. Ha hagut diferències amb el com transitar per aquests anys d’incerteses econòmiques, de problemes per a les famílies i de crac del mercat de treball, però la ciutadania progressista més o manco hem anat capejant el temporal. Ara es divisa el perill d’un viratge a estribord que pot fer trontollar la nau de la governança econòmica, provocar una conflictivitat social gens ni mica desitjable i, de retruc, desmobilitzar les persones situades socialment més o manco a l’esquerra.
S’ha dit i s’ha escrit fins a l’avorriment que l’origen de la crisi és la fallida del sistema financer global i que a Espanya s’ha agreujat per l’esclafit de la bimbolla immobiliària i per l’absència d’alternativa sòlida per substituir el sector immobiliari a l’hora de créixer econòmicament. És una qüestió de manual que les conseqüències de la fallida d’un model econòmic amb baixa productivitat i minsos inputs de coneixement i innovació són que ara tinguem serioses dificultats econòmiques i d’ocupació. És evident que el dèficit de productivitat ens ha provocat que no puguem compensar la baixada de demanda interna amb la demanda externa, ja que els preus no ens ho permeten. Tant o més evident és que el fet de no haver invertit en recerca quan les vaques pasturaven ben grasses ens ha convertit en orfes d’una base productiva alternativa a allò que ha fet figa. En el cas de les Balears, cal afegir-hi que el turisme –un producte de consum que s’ha convertir en bàsic per a un gran nombre d’europeus i europees- pateix els efectes de la crisi quant al consum de la gent.
També s’ha insistit molt que els desequilibris macroeconòmics espanyols eren econòmicament sostenibles. En qualsevol cas, s’ha de dir que el dèficit públic és el resultat d’una política fiscal equivocada, injusta, permissiva amb el frau i, per tant, insuficient per fer front a la situació en termes d’equitat. Però també és fruit, per una banda, dels estímuls fiscals i directes a l’activitat econòmica que, encara que uns siguin més correctes que els altres, és claríssim que sense ells la situació seria molt més calamitosa. Per una altra banda, el dèficit és conseqüència del correcte funcionament dels anomenats estabilitzadors automàtics, singularment les despeses en prestacions per desocupació. En aquest sentit, val a dir que per primera vegada des de l’esdeveniment de la democràcia, el pressupost d’aquestes prestacions s’ha adaptat a les necessitats i no a la inversa, com feien els presidents González o Aznar, els quals, decretàs rere decretàs, ajustaven la norma al pressupost.
Les grans idees sobre com sortir-ne, de la crisi, pareixien consolidades: Diàleg Social per reformar les estructures institucionals del mercat laboral; cap retrocés en drets socials; canvis en el mix de creixement; més i millor productivitat amb un capital humà qualificat i amb garanties de cohesió social. En definitiva, el que també s’ha repetit fins a la sacietat, ad nauseam, és que hem de sortir-ne amb més fortalesa. Fins ara donava per fet que, en xerrar de major fortalesa, quasi tothom posava l’èmfasi en les condicions de sortida dels més dèbils. A la vista del Pla d’ajust que retalla la despesa pública en més de 50.000 milions d’euros i de la proposta sobre pensions remesa pel Govern del Sr. Zapatero al “Pacte de Toledo”, començ a pensar que això de les fortaleses són xerrameques que el que no diuen és que es tracta de fer més forts als poderosos de sempre.
Per això, les manifestacions dels propers dies convocades pertot arreu tenen tanta importància i tant d’interès Paga la pena, idò, que les ciutadanes i els ciutadans de les Balears ens manifestem a Palma (26 de febrer), a Eivissa (5 de març) i a Maó (2 de març) per rebutjar el retard de l’edat legal mínima de jubilació i per reforçar les propostes de CCOO i d’UGT a la mesa de negociació del futur immediat i del futur de les pensions públiques de la Seguretat Social. Unes propostes sindicals defensades amb la fermesa que ens dóna saber que la raó és de la nostra part quan plantegem que les solucions del futur de la Seguretat Social les hem de cercar en l’increment dels ingressos i no en el retall de les despeses, en la potenciació de la jubilació flexible amb incentius de debò per a la permanència voluntària en el mercat de treball més enllà dels 65 anys o que la clau de tot plegat rau en la millora del model de producció: que garanteixi un treball de més qualitat i amb salaris suficients que avalin la sostenibilitat del sistema públic de pensions a llarg termini.
Més enllà d’aquest motiu concret de les mobilitzacions, és necessari que la ciutadania progressista surti al carrer per fer palès que el viratge a estribord és, a més d’imprudent i d’inconvenient, innecessari. Som molts més els que seguim navegant escorats a babord. Ho hem de demostrar!