Manifesto el meu escepticisme sobre els resultats que en
matèria d’ocupació i major cohesió pugui tenir l’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva
que el passat dia 25 de gener signaren CEOE-CEPYME i CCOO-UGT. Considerar que la flexibilitat interna és “una potente herramienta para facilitar la
adaptación competitiva de las empresas, favoreciendo una mayor estabilidad en
el empleo, así como la calidad del mismo” em sembla un despropòsit. Promoure l’ordenació flexible de la jornada
laboral amb la que l’empresari
disposi d’una borsa d’hores i de
dies laborals a la seva disposició pot ser molt perillós per a unes relacions
laborals estacionals com les de Balears...
L’escepticisme es converteix en
perplexitat quan observo que la moderació salarial no introdueix cap element de
contenció de les rendes altes ni cap
intent de dignificar els sous de misèria.
En definitiva un acord amb elements
positius però amb mentalitat industrialista, amb una política salarial més
pròpia de l’època de “renda salarial
escassa i crèdit abundant i barat” i amb poques indicacions per reduir les
desigualtats. En aquest sentir em sembla interessant recordar una cita del
llibre La crisis del euro de Josep Borrer i Andre Missé : “En 1986, el presidente ejecutivo de General Motors
tenía una remuneración equivalente a 66 veces el salario de un empleado típico
de la cadena de montaje. Hoy, el ejecutivo máximo de Wal Mart, red de
supermercados de productos de bajo
coste, la mayoría importados, gana 900 veces el salario de un empleado medio.” Això ja passa per aquestes contrades.
Si a més, el Govern del PP fa avui
un decretàs de Reforma Laboral, la meva percepció ja no serà ni
escepticisme ni perplexitat... serà “despiste total”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada