A
les Illes Balears, la precarietat laboral entesa com a relació laboral
temporal, inestable o de temporada no és un fenomen recent. El mercat laboral
illenc ha tingut durant molts d'anys una considerable bossa de persones amb
relacions laborals temporals associades a una intensa estacionalitat del sector
turístic o, en els anys en els quals el nostre model de creixement va patir
intensament el 'vici del ciment', a un gran pes dels contractes d'obra. Tot
plegat, les característiques pròpies del nostre 'model d'ocupació' eren les
trajectòries laborals discontínues, la rotació laboral, els dèficits formatius
provocats per l'abandó primerenc del sistema educatiu i una alta taxa
d'activitat femenina lligada als treballs més feminitzats dels sectors dels
serveis. Molta gent –fins i tot de l'anomenada classe mitjana– vivia en una
situació laboralment inestable, però que no li impedia gaudir d’una certa
capacitat de consum –facilitada pel crèdit fàcil– i de modests ascensos
socials. Això és història. El que és nou és el fenomen que associa precarietat
amb pobresa laboral.
Aquest
empobriment de la gent que treballa és conseqüència d'un seguit de fets:
retallades a l'estat del benestar, polítiques fiscals no progressives i,
sobretot, d'allò que el sociòleg britànic Richard Brenn ha anomenat
"transferència de riscos" de les empreses als treballadors. És a dir,
en el nou capitalisme real –el del neoliberalisme triomfant–, els capitalistes
deixen d'assumir els riscos de les seves inversions en capital laboral. Ara són
els treballadors i treballadores els que han de viure al límit d'una possible
situació d'exclusió social. Òbviament aquestes transferències de riscos no es
produeixen per generació espontània ni per les dinàmiques dels mercats, ans al
contrari, s'impulsen, en moltes ocasions amb vergonyosos dèficits democràtics,
des de les institucions i des de l'àmbit polític. És el que en el Regne
d'Espanya va passar amb les "reformes laborals" de 2010 i de 2012. En
la primera, impulsada per Zapatero, la "transferència de riscos" dels
ocupadors als ocupats era suau; la segona, impulsada per Rajoy, és una
transferència extraordinàriament radical.
Els
efectes es comencen a notar en forma de noves precarietats. Una anàlisi acurada
de les dades que ens acaba de subministrar l'EPA del quart trimestre de 2014
ens en dóna moltes pistes. Vegem-ne algunes:
Hi
ha dues informacions que sembla obligatori comentar d'entrada: per una banda,
la xifra de 111.400 persones aturades a Balears. Són moltes, però hom podria
dir que amb una població activa (persones en condicions i voluntat de
treballar) que no sofreix gran variació interanual (589.900 en el quart
trimestre de 2014 davant les 588.500 en el mateix trimestre de l'any anterior),
la població aturada descendeix un 16,67% (22.300 persones) en comparació al
mateix trimestre de l'any anterior. Això situa la taxa d'atur illenca en un
18,88%. Certament, és la taxa d'atur d'un quart trimestre més baixa des de
2009, però continua molt per sobre d'aquelles prèvies a l'esclat de la crisi
(explosió de la bombolla del ciment), que no arribaven al 10%. No obstant això,
vet aquí la primera precarietat: l'atur de llarga durada (més d'un any) i de
molt llarga durada (més de 2 anys), que se situen, respectivament, en un 16,9%
i un 29,3% sobre el total d'atur estimat. És un gran problema en el qual el
Govern de les Illes Balears té una responsabilitat directa, perquè a ell li
correspon aplicar les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) d'àmbit estatal i
implementar les pròpies de Balears. Val a dir que les PAO són l'instrument
europeu per excel·lència per a aconseguir que la situació d'atur no es
perllongui en el temps. La segona de les precarietats és l'exclusió social que
provoca que moltes llars tinguin tots els membres a l'atur. En l'últim
trimestre de 2014, les llars illenques en aquesta situació eren 38.100. Gairebé
un 9% del total!
Com
a tercera precarietat cal esmentar la taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys),
que continua altíssima (un 44,07%). Tingui's en compte que, mentre la taxa
d'ocupació del total de la població és d'un 51,29%, la de la població menor de
25 anys és únicament d'un 22,23%. Si aprofundim un poc més en la situació
d'aquest col·lectiu, observarem que de les 99.400 persones de 16 a 25 anys,
54.000 són inactives perquè són estudiants i únicament 22.200 són persones
ocupades. Conclusió: es pot estimar que la població jove que ni estudia ni
treballa ronda les 23.000 persones. Algú parlà en alguna ocasió d'un programa
de 'Garantia Juvenil'?
Però
allò fonamental de les dades de l'EPA del quart trimestre és que, en termes
anuals, disminueix el volum de població aturada. És això conseqüència de la
creació d'ocupació? No necessàriament. Fonamentalment és conseqüència de
l'extensió de la gran cicatriu causada per l''externalització de riscos' que abans
s'ha citat i que no és altra que la precarietat laboral. Aquesta precarietat
s'observa en dues dades: a) El nombre de persones autònomes dependents (els
'autònoms proletaritzats') han passat de 53.300 en l'últim trimestre de 2013 a
64.500 el 2014, és a dir, han augmentat un 16,6%. b) El progressiu augment del
nombre de persones ocupades a temps parcial: un 7,9% més en el quart trimestre
de 2014 que en el mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes són les xifres
dels dos fenòmens que, en l'actualitat, més precaritzen el treball i les vides
de la gent.
De
ben segur que hi haurà qui no vulgui veure cap precarietat i posarà l'accent en
el fet que aquest quart trimestre de 2014 s'ha tancat amb 23.700 persones
ocupades més que el quart trimestre de l'any anterior. Val a dir, però, que,
d'aquesta xifra total de creixement de l'ocupació, el 70% són ocupacions
precàries, i amb tota seguretat en un percentatge més elevat són ocupacions 'low cost'. És més, cal tenir en compte
dues coses: la primera és que l'EPA és una enquesta permanent que es realitza
al llarg del trimestre (no és una foto d'una data concreta); la segona és la
definició d'ocupats que fa l'EPA: "Persones de 16 o més anys que durant la
setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora, a canvi
d'una retribució". Per tant, és molt probable que, en un context d'augment
del nombre de contractes temporals de molt curta durada (d'algunes hores, d'uns
dies, per a treballs estacionals de caps de setmana, per a treballs nadalencs,
etc.), l'augment de població ocupada estimada per aquesta EPA vulgui dir que hi
ha més gent que ha treballat algunes hores durant el trimestre. És a dir, el
més plausible és que el que s'hagi detectat sigui un estirabot del volum de
treballadors i treballadores pobres.
No
hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Malauradament, els governats del
PP d'aquí i d'arreu d’Espanya estan en aquesta posició de no voler veure els
costs socials de la precarietat. Els que sí que els volem veure no som una
colla d’ antisistema perillosos. Senzillament recordam que, a tall d'exemple,
en la declaració final de la cimera del G20 de setembre de 2013 a Sant
Petersburg, s'afirmà que: "(La) necessitat més urgent és augmentar el
ritme de la recuperació mundial, generar un major creixement i millors llocs de
treball". Idò sí, ho han llegit bé, la necessitat mundial és generar
millors llocs de treball. Tal vegada els governants d'Espanya i de les Illes
Balears no són d' "eixe món".
Publicat originalment al Ara Balears
(27-1-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada