Cal evaluar els “sofriments” en el mercat laboral

A la Fundació Gadeso hem publicat en aquestes darreres setmanes dos nous números, el 69 i el 70, de la revista digital Temes socioeconòmics Gadeso que ens donen algunes pistes sobre la necessitat de fugir de les anàlisis simplistes, i excessivament conjunturals, del mercat laboral illenc. El primer l'hem titulat "Prestació per desocupació sota mínims", i el segon "Persones empleades a la llar: més precarietat laboral i social", ambdós disponibles aquí i aquí.

En massa ocasions les anàlisis convencionals conclouen que, des d'un punt de vista quantitatiu, les xifres de persones aturades milloren. Idò, jo em deman com es pot afirmar que hi ha millora, si resulta que, segons dades del ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, en el període 2012-2015 el nombre de persones en situació d'atur beneficiàries de prestacions per desocupació ha sofert un descens del 34,7%, mentre la població aturada ho ha fet en un 11,6%? Aquesta diferent baixada explica que el percentatge de població aturada estimada que és beneficiària de prestació per desocupació hagi baixat un 6,4% en el quadrienni citat. Però el deteriorament de la prestació per desocupació no és només de quantitat. Resulta que, en els darrers quatre anys, les prestacions contributives baixen un 40,1%, i les assistencials un 28,7%, la qual cosa fa que el pes de les prestacions "de qualitat" (les contributives) sobre el total de prestacions per desocupació disminueixi un 4,4%. 

Per què succeeix això? En la meva opinió per dues raons fonamentals: per una banda, per l'extrema precarietat (ús i abús del contracte temporal de molta curta durada, del de temps parcial fraudulent -el preferit per les màfies laborals, i dels autònoms forçats) dificulta l'accés a una protecció per desocupació amb una normativa legal pensada per a una situació de gairebé plena ocupació, amb una certa estabilitat i protecció laboral, i una baixa taxa d'atur de llarga durada. És a dir, hom podria afirmar que durant la legislatura de Mariano Rajoy s'ha aplicat una retallada indirecta, incomplint descaradament l'article 41 de la Constitució espanyola, que obliga als poders públics a mantenir "un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació". Per una altra banda, al deteriorament d'aquesta prestació hi han contribuït decisivament les retallades directes aplicades l'any 2013: a) L'eliminació del subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys; i b) Passar el subsidi ordinari, que fins aleshores era per a persones majors de 52 anys, a un nou per a majors de 55 anys i, alhora, amb condicions d'accés més restrictives.

Una altra interpretació, que convencionalment es fa sovint, és associar afiliacions a la Seguretat Social amb creació d'ocupació. En moltes ocasions no es repara si la xifra reflecteix el nombre de persones afiliades o el nombre de registres administratius. Òbviament ara hi ha molts més moviments administratius perquè hi ha molts més contractes de curtíssima durada. Cada pic hi ha més persones amb més d'un contracte al mes. Tanmateix, hi ha altres factors que haurien de fer desconfiar d'aquesta dada per a avaluar el tarannà de la creació d'ocupació. Per exemple, en el número 70 de Temes socioeconòmics Gadeso s'explica que el nombre d'afiliacions al règim especial de la llar ha crescut un 202% en els últims quinze anys, i en els anys de crisi d'ençà de 2008 fins a 2015 ho han fet un 26,6%. Val a dir que aquests treballadors i treballadores tenen unes prestacions socials, associades a la seva especial relació laboral, molt per sota de la resta de col·lectius laborals, entre altres coses perquè el govern espanyol es nega a ratificar el conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball, que significaria una autèntica dignificació de les condicions de feina dels treballadors i treballadors de la llar. En definitiva, pot ser que algun estirabot d'afiliacions a la Seguretat Social sigui indicador, més que d'augment d'ocupació, d'una major i més intensa precarietat laboral.

Segons Santiago Alba Rico "llamamos 'crisis' a la dificultad de los ricos para mantener el crecimiento global sin aumentar el sufrimiento y la pobreza particulares". Seguint aquesta lògica, semblaria sensat no parlar de superació de la crisi fins que els sofriments de les persones en el mercat laboral i la pobresa laboral no siguin situacions superades. En qualsevol cas, em sembla de sentit comú incorporar l'avaluació d'aquests sofriments (mesurats en recuperació o no de drets laborals i socials, i salaris) en les anàlisis del mercat laboral illenc.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-IV-2016)