Etiòpia i “L’origen de la vida”

“En la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espacio ofrecen consuelo”escriu Paul Theroux en el seu darrer relat de viatges titulat “El último tren a la zona verde”. Jo, modestament, diria més: Qualsevol viatge per l’Àfrica subsahariana ofereix energia per, a més de gaudir de viatjar per territoris gairebé sempre sorprenents, seguir lluitant per un món millor, social i mediambientalment més just.

Acab d’arribar d’un viatge pel nord d’Etiòpia i, encara que no hagi digerit del tot els impactes i emocions, m’atrevesc a improvisar quatre reflexions:

I.- La situació política és, si més no, tensa. El partit governant -el Front Democràtic Revolucionari Popular (EPRDF)- porta més d’un quart de segle governant ininterrompudament. Un comentari bastant estès és que pot provocar-se un esclat social a causa de: 1.- Els casos de corrupció. 2.- Un creixement econòmic escandalosament mal repartit (segons el Banc Mundial el creixement del PIB ha estat del 10,28% en 2014, amb una renda mitjana per càpita de 550 dòlars anuals i, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Etiòpia ocupa el lloc 174 sobre un total de 188 pel que a desenvolupament humà es refereix). 3.- De les desigualtats creixents (a la capital Addis Abeba és tan visible com a feridora aquesta desigualtat). 4.- De la manca de cohesió social i la falta d’una perspectiva d’un futur millor (el treball infantil i les deficiències d’escolarització són ben evidents). 5.- De la dificultat d’alternança política per mor d’una legislació electoral que tendeix a què, en realitat, l’etíop sigui un règim de “quasi partit únic”. La meva percepció és que se li tem més a aquest possible “esclat social intern” que al contagi de la conflictivitat dels països del seu voltant. En conseqüència, com denuncien les ONG defensores dels Drets Humans, la conculcació d’aquests drets és cada dia més gran.

II.- El canvi climàtic es manifesta, de moment, per una pujada d’uns graus de la temperatura mitjana. El problema de la sequera és cíclic i, ara mateix, molt associat al fenomen climàtic de “El Niño”. En qualsevol cas, en el nord d’Etiòpia no s’aprecia el dramatisme que sembla ser és més justificat en el sud del país. És cert que l’any passat va ser terrible i es van perdre pràcticament totes les collites de l’any, i enguany ja s’ha perdut la primera. Les escasses pluges que vaig poder veure amb veritable goig, salvaran, en el millor dels casos, una mica d’aliment per al bestiar. No és estrany, doncs, que el personal del Programa d’Aliments de l’ONU comenci a desplegar els seus efectius.

III- M’ha impressionat la presència social de la religió ortodoxa etíop. Sent cert que moltíssim patrimoni històric està associat a aquesta fe (l’exemple més clar són les impressionants esglésies excavades en la roca a Lalibela), pens que ara mateix opera com a element d’alienació social. Aquests dies no he pogut deixar de pensar en la famosa frase atribuïda a Karl Marx -en realitat és del seu amic i membre de l’esquerra hegeliana, Bruno Bauer- “la religió és l’opi del poble”. En qualsevol cas, la frase es refereix al simplisme de la religió, i a Etiòpia he vist molt simplisme religiós i bastant menys espiritualitat.

IV.- Fent quilòmetres per terres  etíops, a més de gaudir de l’impressionant patrimoni històric, cultural, gastronòmic (la injera és cosa seriosa), natural, i etnològic, m’adonava de la necessitat de rellegir l’obra de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes “En la espiral de la energía”, perquè, tal com ells mateixos subtitulen, analitzen la història de la humanitat des del paper de l’energia (però no només). Aparentment, la societat etíop no urbana -que és la immensa majoria- està encara en un procés de metabolisme (des de l’agricultura d’autoconsum, als treballs vitals però no remunerats) que ecosocialment pot desembocar en un desastre o en un escenari d’esperança. Val la pena apostar pel segon i, per a això, la cooperació internacional és clau.

No sé si és molt encertat l’eslògan de la promoció turística d’Etiòpia que, a propòsit de Lucy és a dir de l’esquelet d’homínid de l’espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d’anys d’antiguitat, que s’exhibeix en el Museu Nacional de la capital Addis Abeba, no és altre que “L’origen de la vida”. Del que sí que estic plenament convençut que la gent no rica etíop i d’arreu del món ens mereixem una altra forma de viure la vida. Una forma més justa i lliure de neoliberalismes i neocolonialismes extractivistes depredadors del planeta.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (04/04/2016)