La nit del
dijous 31 de març -després de la vaga general convocada contra la "Llei
del Treball" del govern socialista de François Hollande- es va posar en
marxa el hashtag #nuitdebout tot convocant una assemblea a la Place de la
Republique. I la crida va ser un èxit! Des d'aquella nit la intensa i
persistent mobilització contra el projecte de llei de Reforma Laboral –coneguda
com a "Llei Khomri" pel nom de la ministra de treball francesa,
Myriam El Khomri– va entrar en una nova fase. Val dir que els continguts
d'aquesta llei té molts paral·lelismes amb la Reforma Laboral que el PP
espanyol va decretar en 2012. De fet, tot el laboralisme progressista europeu
coincideix que aquesta nova normativa laboral tindrà els mateixos efectes en el
mercat laboral i en la societat francesa que la reforma del govern de Mariano
Rajoy va tenir en el Regne d'Espanya: Devaluació salarial, precarietat laboral
i social, creixement de les desigualtats, reforç del poder empresarial en
detriment de la capacitat i la intervenció sindical, desmuntatge de la
negociació col·lectiva, potenciació de la pobresa laboral.
L'establishment
parisenc va pensar que les concentracions nocturnes i les acampades a la Place
de la Republique i a altres places de ciutats franceses, durarien, com a màxim,
tres o quatre dies. Però, en el moment que escric aquestes línies, el moviment
d'indignació francès porta ja més de 15 dies a les places. A Paris, després de
diversos desallotjaments forçats per evitar una acampada permanent, hi ha un
acord tàcit entre els manifestants i la policia i, en arribar la mitjanit, la
plaça torna a ser plaça i deixa de ser àgora. Però el més interessant és que,
cada tarda, a partir de les 16.00 hores i fins a la mitjanit, centenars de
persones de totes les edats tornen a la protesta, als debats, a
l'autoorganització (l'Assemblea Popular del moviment Nuit Debout compta amb
serveis jurídics, el seu propi canal de televisió i ràdio, "Hospital
Debout", Biblioteca Debout, la Poesia Debout, el Teatre Debout, etc.).
Durant el cap de setmana la Place de la Republique es desborda de gent.
Definitivament, el moviment Nuit Debout va molt més enllà de l'oposició a la
reforma laboral, i s'ha convertit en un moviment popular que qüestiona la
situació política, econòmica i social francesa. L'ésser humà, diuen, ha de
tornar a ser el centre de la política, i no els interessos particulars. No és
la Comuna de Paris, però...
En el seu
contingut, formes i estètica és impossible no fer una associació amb el nostre
15-M. Però, vist des de la distància, crec que hi ha certes diferències i
algunes són substancials. A tall d'exemple: D'una banda, Nuit Debout va néixer
sent una contundent oposició a una reforma laboral i, en cap cas, no renúncia a
aquest origen, ans al contrari, el conflicte capital-treball és central en la
convergència de lluites i, potser com a conseqüència de l'anterior, de moment
no s'han produït desqualificacions al sindicalisme confederal i de classe
francès. Tot el contrari, vist des d'aquí, sembla que hi ha un efecte de suma,
i en l'Assemblea Popular Nuit Debout es parla poc de transversalitat i/o de
superació de la dicotomia esquerra dreta.
La meva
simpatia amb Nuit Debout és total i absoluta, entre altres coses, perquè
m'entusiasma que en el cor de la UE aparegui un moviment popular que articuli
valors, cultura, propostes i exemplaritat, per a aturar l'avanç del neofeixisme
del Front National de Marine Le Pen. La solidaritat i empatia amb el Nuit
Debout es comença a estendre per moltes ciutats europees com Brussel·les,
Madrid, Berlín, Lisboa, Barcelona... Una solidaritat i empatia que no està
exempta de certes contradiccions i confusions. Per exemple un amic m'explica
que "molts dels que venen ara a Plaça Catalunya és per nostàlgia, perquè
volen celebrar aniversaris", mentre que des de Berlín m'arriba alguna
informació que el que obsessiona a les persones concentrades en la
Mariannenplatz no és la nostàlgia sinó el futur i, a partir del que succeeix a
París, volen impulsar un moviment d'indignació arreu d'aquesta Europa que, en
paraules de Yanis Varoufakis Gerardo Pisarello, ha esdevinguin en una "zona
lliure de democràcia".
I a casa
nostra? Doncs res de res. Sembla que el nostrat 15-M s'ha institucionalitzat
fins i tot en el seu esperit. Una llàstima! Encara sort que, com sabem d'ençà
que vérem la pel·lícula Casablanca: "sempre ens quedarà París".
Publicat
originalment a dBalears (18-IV-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada