Per més que donem com a certa la
recuperació econòmica en el conjunt del Regne d'Espanya, i a les Illes Balears
en particular, convé no oblidar, d'una banda, que tal recuperació és de tan
poca solidesa que, per exemple, els serveis tècnics de l'OCDE no s'estan
d'advertir que Espanya pot caure, més
d'hora que tard, en una nova recessió. Cal recordar que, a principis d'aquest mes de juliol, el
director d'Assumptes Socials, Ocupació i Treball del "Club de països
rics" que és l'OCDE, Stefano Scarpetta, en presentar el seu darrer
informe, va advertir que: "Una recuperació total d'ocupació segueix estant
certament lluny [a Espanya, Grècia i Irlanda] i existeix el risc que no
s'aconsegueixi abans que es produeixi una nova recessió".
D'altra banda, no convé perdre de
vista els efectes que les polítiques de devaluació salarial han provocat sobre
el factor treball. Amb la reforma laboral de 2012, el govern del PP ha
aconseguit revolucionar el mercat laboral amb, entre altres coses: el
debilitament de la negociació col·lectiva; la baixada nominal dels salaris i
del seu pes en la renda nacional i regional; la consideració de contractes
fixos a aquells que permeten acomiadar gratis i sense cap justificació durant
el primer any de contractació; el gran creixement dels contractes de molt curta
durada (els de menys d'una setmana de durada s'han duplicat, i els d'un dia han
crescut un 102%); o la promoció d'una concepció d'emprenedoria, que oculta
molts falsos autònoms o autònoms forçats. En definitiva, en el conjunt del Regne
d'Espanya i de les Illes Balears, la pobresa laboral mai no havia estat una
realitat tan present. L'existència creixent de treballadors i treballadores
pobres està sobradament constatada amb les dades de l'Enquesta de Condicions de
Vida de l'INE, i amb les que proporciona l'Agència Tributària en matèria de
salaris percebuts per la població assalariada. Aquesta és la part més dramàtica
de la devaluació salarial derivada de les polítiques neoliberals sense
complexos, que afecta el conjunt de la població assalariada que encara són
majoria entre les denominades les classes mitjanes i mitges baixes. En aquest
sentit, parin esment a la dada recentment coneguda: L'ingrés mitjà a la
Seguretat Social per persona cotitzant se situava en uns 5.600 euros anuals en
2012, i en aquest 2016 amb prou feines s'apropa a 5.400 euros.
En aquest context s'ha conegut el
saqueig per part del govern de Rajoy al Fons de Reserva de la Seguretat Social.
Aquest fons, conegut com "la guardiola de les pensions", s'alimenta
de l' estalvi generat en moments de superàvit perquè pugui operar quan hi hagi
dèficit. Però no qualsevol dèficit, sinó el que provoquen l'envelliment de la
població, que farà créixer cada pic més la despesa, i les futures crisis
d'ocupació, que faran que els ingressos disminueixin. En cap cas aquesta
guardiola de pensions va ser creada per atendre dèficits de mala gestió o de
biaixos ideològics a favor dels rics i molt rics. Curt i ras: si el Fons de
Reserva de la Seguretat Social ha passat de 70.000 milions d'euros en 2011, a
33.000 milions a finals del 2015, i, en el moment d'escriure aquestes línies,
s'ha tornat a utilitzar per pagar la nòmina sencera de les pensions de juliol i
de la paga extra d'estiu, no és per causa d'una situació demogràfica crítica
sobrevinguda (allò que Hans Magnus denomina "la bulímia
demogràfica"), o per una agudització de la crisi d'ocupació, ans al
contrari, és conseqüència del sostenella
i no enmendalla en la política de devaluació salarial i de precarització
laboral que, si no és revertida aviat, pot provocar que la Seguretat Social
registri a finals de 2016 un dèficit rècord que pot rondar els 18.000 milions.
Davant aquesta situació, el
secretari d'Estat de la Seguretat Social, Tomás Burgos, no s'està d'afirmar
que: "O s'usa el Fons de Reserva o es retallen les pensions" (Premsa
de 12-07-2016). És, sens dubte, una estupidesa dels que s'apunten sempre a la
celebèrrima TINA (There is no alternative)
de M. Thatcher. És evident que hi ha una altra alternativa que implica
augmentar els ingressos de la Seguretat Social. Com? Un possible paquet de
mesures urgents podria ser: Reforçar la negociació col·lectiva perquè els
salaris creixin, augmentar el Salari Mínim conforme a la Carta Social Europea,
finançar amb els impostos algunes prestacions (pensions de viduïtat, orfandat,
i a favor de familiars), destopar la cotització màxima i, molt important,
racionalitzar -eliminant-ne la majoria- els regals a l'empresariat a càrrec de
la viabilitat de les pensions públiques, és a dir, de les bonificacions i les
"tarifes planes" a la contractació.
Precisament una d'aquestes
bonificacions que hauria de desaparèixer és la que gaudeixen els empresaris
turístics que contractin o mantinguin la relació laboral a Fixos Discontinus
que perllonguin la temporada. La qüestió és si l'empresariat turístic en
general, i l'illenc en particular, després d'unes temporades turistes
excel·lents per als seus comptes de resultats, necessiten aquest regal de la
Seguretat Social en l'actual conjuntura d'inestabilitat financera de les pensions
públiques, i de, gairebé, immillorables beneficis empresarials. Mantenir ara la
situació de bonificacions de les quotes a la Seguretat Social a les empreses
turístiques no és, a parer meu, una
altra cosa que aprofundir en les polítiques definides per David Harvey com
d'acumulació per despossessió. En aquest cas, desposseïdores del fons de
pensions, alhora que, seguint a Naomi Klein i la seva "Doctrina del
xoc", creen la suficient commoció entre l'opinió pública no rica, per
preparar una eventual privatització de les pensions. Un negoci rodó per als i
les de sempre. Però el bon negoci per a la immensa majoria de la població és un
altre: La millora de la qualitat de l'ocupació i uns salaris decents.
Publicat originalment a Diario de Mallorca ((02-VIII-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada