I.- Les Illes Balears tenen el dubtós honor de ser una de les dues
comunitats autònomes espanyoles més desiguals. Això és el que posa de manifest
un molt interessant article publicat a eldiario.es (vegeu aquí).
En el dit article s'afirma que els
arxipèlags [Illes Canàries i Illes Balears] són les comunitats que tenen la
ràtio més gran de desigualtat entre els més rics i els més pobres. El límit
inferior de renda del 10% més ric és set vegades el límit superior del 10% més
pobre en ambdues autonomies. Val a dir que, a més de la condició d'illes, la
cosa que més assembla a tots dos arxipèlags és el seu model econòmic, basat prioritàriament
en el turisme. Sembla, doncs, que la tendència mundial del creixement turístic
com a generador de grans desigualtats es consolida per aquestes contrades.
II.- Em va sorprendre la nota
que va emetre InfoJobs el passat dia 3 de novembre en la qual valorava les
dades d'atur registrat del mes d'octubre de 2016. En la citada nota, entre
altres coses, es dóna la següent dada: el
percentatge d'assalariats que cobra 300 euros ha pujat del 16% de 2008 al 22%
actual. És a dir: un de cada cinc treballadors per compte d'altri cobra 300
euros, segons dades de l'Agència Tributària. L'empresa privada d'intermediació
laboral no desglossa per comunitats autònomes aquest indignant creixement
percentual de treballadors i treballadores molt pobres, però per les
informacions provisionals, de ben segur les Illes Balears estaran en les
primeres posicions del rànquing. Aquest mes de novembre coneixerem les dades
oficials de mercat laboral de l'Agència Tributària corresponents a l'exercici
fiscal 2015. Pos messions que es tornarà a constatar que la taxa regional de
pobresa laboral és directament proporcional al pes del turisme en el PIB de
cada regió.
III.- No don per conclòs l'anàlisi trimestral de l' EPA fins a haver
llegit l'informe que el tècnic d'ocupació Enrique Negueruela realitza sobre la
taxa de protecció per desocupació. El
que fa referència al tercer trimestre d'enguany és esgarrifós: En el
trimestre estiuenc per excel·lència (juliol, agost i setembre) en el qual, si
ens atenim a l'Índex
de Pressió Humana (IPH), i a la percepció ciutadana generalitzada, es batia
el rècord de saturació turística, la
taxa de protecció de la Població Aturada (gairebé 68.000 persones) era, amb el
18,9%, la més baixa del conjunt de comunitats autònomes, i molt per sota de la
mitjana del Regne d'Espanya (26,7%). Es pot assenyadament parlar d'èxit
econòmic-turístic en una societat en la qual menys d'una de cada quatre persones
aturades té alguna protecció?
Són dades per indignar-se... I fa massa temps que sabem que indignar-se
no basta (ja
ho deia Pietro Ingrao) el que cal -i no és impossible- és posar límits a la
desigualtat, a la dualització social, a la descohesió social. Fer-ho exigeix,
sens dubte, d'altres polítiques econòmiques i laborals, però també de límits al
creixement turístic.
Publicat originalment
a El Periscopi ( 09-XI-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada