No són bons temps per a l’impuls igualitari que la democràcia mai hauria d’haver perdut. Però la globalització neoliberal ha trastocat tot, i en lloc de globalitzar, posem per cas, drets humàns, estem assistint a una insostenible internalització de la desigualtat.
No obstant això, existeix gairebé arreu una major visibilitat de les desigualtats de gènere, classe social, orientació sexual, raça… Fins i tot, hi ha organismes internacionals relativament nous, Organitzacions No Governamentals, i moviments socials renovats que han donat una visibilitat inimaginable fa unes dècades a determinades desigualtats que, per dir-ho d’alguna manera, es consideren estructurals. A tall d’exemple, avui dia les desigualtats en funció del sexe de les persones són inocultables, entre altres raons, per l’existència d’ONU-Dones. O la labor de ONGs, com ara Intermón Oxfam, i moviments tipus Occupy, que han fet molt visibles les creixents desigualtats entre la gent que gairebé ho té tot, i la que sofreix un constant procés d’empobriment.
Però existeixen altres desigualtats que ni tan sols han trencat el mur de la invisibilització. Un d’aquests casos és, sens dubte, el de les persones amb discapacitats o, com a mi m’agrada referir-m’hi, el de les persones amb funcionalitats diferents de les de la majoria.
Pensava en aquestes coses mentre mirava les dades de 2015 sobre l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat que dilluns passat va fer públiques l’INE. Les informacions més rellevants subministrades per aquest treball i referides a les Illes Balears ens indiquen que:
a) En un total de 29.900 llars familiars (8% del total) hi viu alguna persona d’edat compresa entre els 16 i els 64 anys amb alguna discapacitat.
b) El total de persones actives (en edat i amb voluntat i/o necessitat de fer treball remunerat) i amb discapacitat reconeguda (amb un grau de discapacitat major o igual al 33%) va ser d’11.100 (1,9% de la població activa), mentre que el nombre de persones inactives en aquest col·lectiu va assolir la xifra de 21.400 (15,7%).
La conclusió em sembla bastant òbvia: D’una banda, la presència de la diversitat funcional a les llars illenques és força important, i, per una altra banda, tot indica que la diversitat funcional és un incentiu a la inactivitat laboral.
Per això, i, sobretot, per la poca repercussió mediàtica i social d’aquestes dades, em vaig decidir a escriure aquest darrer article de 2016 per a El Periscopi i, alhora, palesar que un dels meus desitjos per al proper any és que aquest debat sobre la igualtat de les persones amb diversitat funcional sigui part de la centralitat del discurs, i la pràctica de la lluita social i política per la igualtat de debò.
Publicat originalment a http://elperiscopi.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada