L'últim informe de la Xarxa Europea
de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN, per les sigles en anglès
d'European Anti Poverty Network), titulat "L'estat de la pobresa.
Seguiment de l'Indicador de Risc de Pobresa i Exclusió Social a Espanya.
2008-2016", que analitza les dades oficials de l'indicador AROPE, fixava
en el 19.1% la població resident a les Illes Balears que en 2016 va estar en risc
de pobresa i/o exclusió social. Sens dubte, és un percentatge dramàticament
elevat, tot i que reflecteixi una tendència a la baixa en el període 2008-2016.
En termes absoluts, encara que en 2016 es reduís en un total de 41.712 persones en relació a 2008,
és altament preocupant que 211.479 persones estiguessin en aquesta situació.
Però, a més de les dades i xifres, hi ha algunes consideracions a l'informe
d'EAPN que, malgrat facin referència al
conjunt del Regne d'Espanya, no es poden negligir perquè afecten qualsevol
anàlisi que es faci de la situació sociolaboral illenca. Potser, la més
rellevant d'aquestes consideracions es resumeix en el següent paràgraf
"... el 14% [en el conjunt d'Espanya] de les persones amb ocupació està en
situació de pobresa, la qual cosa indica que no qualsevol treball protegeix de
la pobresa. Aquesta informació ha de ser complementada amb l'important fet que
només el 31,4% de les persones pobres està en atur, en altres paraules, la
desocupació no defineix la pobresa". És a dir, les males ocupacions i/o
les subocupacions són ja un factor estructural del risc de pobresa i/o exclusió
social.
Doncs bé, fa unes setmanes
l'Agència Tributària va publicar l'estadística de 2016 dels salaris, que ens
permet fer una aproximació a la realitat insular d'aquesta pobresa laboral: De
les 497.410 persones assalariades (amb un salari mitjà de 17.748 €/any), el 16%
van tenir un salari anual mitjà de 2.021 €, i, en qualsevol cas, cap d'aquestes
persones va percebre un salari superior a la meitat del Salari Mínim; un altre
14.5% va tenir un salari que en cap cas superà aquest Salari Mínim, i es van
haver d'apanyar amb una mitjana salarial anual de 6.998 €. Sumant tots dos
col·lectius resulta que un 30% i escaig de
la població assalariada va tenir salaris de pobresa, de subocupació per treballs
parcials no desitjats i/o temporals de molt curta durada, una pobresa laboral
que és majoritàriament femenina car el 33% de les dones assalariades estan en
aquesta situació, mentre que el percentatge d'homes no arriba al 28%.
Aquestes xifres són, al meu
entendre, insuficients, encara que són
prou significatives, per avaluar la pobresa laboral a les Illes Balears, i
extreure de tal evolució resultats robusts. El fenomen és polièdric perquè hi
ha molts perfils de persones assalariades pobres (amb problemes afegits
d'habitatge, llars en els quals tots els seus membres pateixen pobresa laboral,
persones en precarietat laboral extrema que se situen fora de la protecció per
desocupació, treballadors i treballadors pobres expulsats i expulsades de la
panòplia de subsidis i rendes socials condicionades, etc.), i, alhora, és
complex perquè qüestiona el, en paraules de César Rendueles, "classemitjanisme"
sense límits. La teoria dels mítics ascensors socials que feia que la classe
mitjana s'eixamplés ha d'incorporar la novetat dels ascensors estructuralment
descendents que "normalitzen" que l'actual població assalariada
tingui unes expectatives de viure pitjor que les anteriors generacions. En
definitiva, la pobresa laboral és un dels elements essencials d’allò que alguns
autors i autores, encertadament, han denominat Gran Regressió.
Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-XII-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada