Publicat
originalment a https://www.illaglobal.com/
(20-11-2019)
A tocar de les dates de més
consumisme (Black Friday, festes nadalenques i de Cap d'any) l'Agència Estatal
de l'Administració Tributària (AEAT) publica anualment les dades de
"Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any
precedent. Aquesta informació és cabdal per a qualsevol anàlisi de la situació
sociolaboral perquè, entre altres coses, ens permet "fer els comptes"
de la pobresa laboral a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol
percepció salarial.
Aquest 20 de novembre l'AEAT ha
complit la seva, diguem-ne, tradició. Fet un primer cop d'ull a les dades de
les Illes Balears referides a percepcions salarials de 2018, posaria en relleu
dues dades quantitatives: a) El nombre de persones assalariades s'enfila fins a
un total de 534.832, la qual cosa suposa un augment d'un 13,4% en els darrers
10 anys. Del total de persones assalariades en 2009, el 54% eren homes i el 46%
dones, deu anys després aquesta proposició és d’un 52% d’homes i un 48% de dones.
Per tant, no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la
població assalariada illenca. b) El salari anual mitjà de 2018 se situa en
19.153 €. Si es té en compte que aquest salari mitjà s'ha incrementat només al
voltant d’un 5,5% en els darrers deu anys, i es compara amb les pujades
estratosfèriques de preus d'elements essencials per a viure una vida digna, com
ara l'habitatge, és fàcil concloure que les "Reformes Laborals" de
2010 i 2012 han triomfat en el seu objectiu de devaluació salarial. Que el
salari mitjà anual hagi crescut tot just mil euros en una dècada ens està
indicant que l'augment de població assalariada es fa a base de períodes curts
d'ocupació laboral (temporalitat), i de retribucions salarials baixes (pobresa
laboral).
Justament, les dades
veritablement rellevants de les recents informacions de l'AEAT són les de la
pobresa laboral. Vegem: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions
anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (10.302,60 €) és de 156.
468, el 29% del total! 2) Tanmateix, el punt més preocupant és el pes important
de la pobresa laboral extrema: Un total de 76.810 persones (entorn d’un 6% més
que el 2009) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat
del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, 5.151,30 €. 3) Tot i que la
bretxa de gènere de la pobresa laboral extrema ha tendit a la baixa per mor de
la disminució salarial masculina, les dones encara són majoria, per sobre d'un
3% més que els homes, en aquest grup de persones assalariades. És a dir, la
pobresa laboral extrema segueix tenint cara de dona.
El fenomen de la pobresa laboral -causa
principalíssima de les feridores desigualtats del capitalisme actual- no és conseqüència d'una dinàmica de
"laissez faire, laissez passer", com si l'anomenat mercat de treball
fos un mercat de mercaderies. Ans al contrari, és conseqüència directa de la
intervenció de l'estat amb normatives laborals precaritzadores (en el nostre
cas de les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012), que, alhora, són
consubstancials amb el capitalisme més irresponsable amb el planeta i amb la
humanitat de la seva història (Piketty, dixit). No obstant això, o, millor dit,
per oposar-nos a aquesta irresponsabilitat, cal insistir que en aquest àmbit,
com en tants d'altres, l'assumpció del paradigma neoliberal TINA (There is no
alternative/ No hi ha alternativa) és extraordinàriament tòxic. Una toxicitat
que contagia a sectors polítics i socials no estrictament neoliberals, fent que
les promeses de derogació de les citades Reformes Laborals es dilatin en el
temps, o, directament, s'esvaeixin. Per un altre costat, la manca de
consciència vers el fenomen de la pobresa laboral de la majoria de responsables
governamentals provoca que no incloguin aquesta "variable" en les
anàlisis de la situació laboral.
Val a dir que tenir consciència
dels mals de la humanitat i del planeta (precarització de les vides de cada
vegada més gent, crisi ecològica-climàtica, i consumisme insostenible sense
l'externalització dels costos de tota mena) és, avui en dia, revolucionari. Ens
ho recorda Angela Davis en afirmar: "S'acostuma
a definir la transformació revolucionària com un desmantellament i una
reconstrucció radicals de les estructures econòmiques de la societat, una cosa
que evidentment no em causa cap escrúpol en absolut. És el que cal fer. Tot i
així, no es pot oblidar l'esfera de la consciència".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada