Publicat originalment a dBalears 02-12-2019)
Victor
Klemperer ens va deixar un dels testimoniatges més complets sobre l'espantosa
vida quotidiana que, d'ençà que Hitler va arribar al poder, imposava el
nazisme. Pel que explica en els seus diaris, intitulats "Vull donar
testimoniatge fins al final: Diaris 1933-1941", és bo de fer concloure que
la seva vida (que, probablement, pogué salvar pel fet que la seva esposa no era
jueva) a la ciutat de Dresden no era tan cruel com la que van patir les
persones recluses i assassinades en els camps de concentració i d'extermini, però,
tanmateix, va ser una vida de patiments infinits. El cas és que, com el catedràtic
jueu de filologia romànica va ser obligat a treballar a una fàbrica, va haver
d'adaptar-se al llenguatge obrer.
Entre
aquestes adaptacions al llenguatge fabril, n'hi ha una que ve com anell al dit per
comentar la recent Sentència del Tribunal
Constitucional espanyol
que "constitucionalitza" la pràctica empresarial consistent a acomiadar
treballadors malalts o treballadores malaltes. Escriu Klemperer: "quan
algú faltava al treball, ningú preguntava si estava malalt, sinó si estava de
baixa". La raó era que en aquella fàbrica dirigida pels nazis "només
es tenia dret a la malaltia si quedava registrat pel metge de la seguretat
social". Idò ara, a les empreses d'un règim formalment democràtic, ni amb
el vistiplau mèdic es té dret a estar malalt!
En
qualsevol cas, cal recordar que la legislació laboral espanyola fa dècades que
va retallar el dret a emmalaltir mentre es treballa remuneradament. La novetat
està, d'una banda, en la Reforma Laboral de 2012 que facilità moltíssim
l'acomiadament per aquesta causa, en conceptualitzar l' "absentisme" des
d’un punt de vista únicament individual, i sense tenir en compte el grau
d'absentisme a aquella empresa, és a dir, el motiu que l'empresa pot al·legar
per a l'acomiadament atén en exclusiva al nombre d'absències de la persona
treballadora concreta. Per a no embolicar-nos en tecnicismes, es pot dir sense
embuts que, amb l'article 52.d) de l'actual Estatut dels Treballadors, estar de
baixa 9 dies en 2 mesos és motiu d'acomiadament procedent.
La
"lògica fundacional" de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és -a més
de la devaluació salarial, i la maximització dels beneficis empresarials (el Banc
d'Espanya acaba de fer públic que en 2018 el benefici de les empreses va pujar
un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats, tot just, va pujar un
1,3%), i la màxima precarització de les relacions laboral- la nua i crua
crueltat. No s'oblidi que en la seva versió original incloïa la possibilitat
d'acomiadament indiscriminat per malalties greus, el càncer entre elles, i que,
donat l'escàndol que es va muntar, es va corregir traient de l'àmbit de
l'acomiadament aquestes malalties. La seva total derogació és, per tant,
absolutament necessària i urgent. Ho és per justícia social, per a restablir
equilibris en les relacions laborals, per a desprecaritzar, i per bandejar de
les nostres vides la crueltat de les polítiques d’austeritat neoliberal.
La
segona novetat, que normalitza legalment pràctiques empresarials com les de
"al carrer per emmalaltir", és el viratge neoconservador del Tribunal
Constitucional espanyol que, desdient-se de tota la seva doctrina anterior, va
avalar la citada Reforma Laboral de 2012, i, en el cas que motiva aquest
comentari, torna a "constitucionalitzar" el més salvatge dels
neoliberalismes al posar la "defensa de la productivitat" (article 38
CE) per sobre dels drets constitucionals a la integritat física, a la salut, al
treball, i a la no discriminació. És a dir, situa la productivitat per sobre de
la salut i de la garantia de poder viure dignament. El Tribunal Constitucional
realment existent és un seriós problema per a la justícia social, i per a una
democràcia amb impuls igualitari.
La
casualitat ha volgut que fos dissabte passat quan he tingut temps de llegir
l'esmentada Sentencia del Tribunal Constitucional. I la data del 30 de novembre
és important per a la memòria del moviment obrer i el republicanisme
democràtic-plebeu. És l'aniversari de l'assassinat, el 1920 a Barcelona, per
pistolers a sou de la patronal catalana, i amb la complicitat de l'autoritat
governativa, de l'advocat laboralista i republicà Francesc Layret i Foix, conegut,
entre altres coses, per la cèlebre frase "Quan els treballadors fan vaga,
no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors
condicions", i sempre recordat en el poema "Vint bales foren, vint
bales" de l'estimada Maria-Mercè Marçal:
“A
Layret, 30 novembre 1920
Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!
Dia trenta de novembre,
nit d’hores decapitades!
Vint bales foren, vint bales!
Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!
Ai, com moria la nit!
Caigué la crossa del poble!
Segaren l’alè de l’aire!
Vint bales foren, vint bales!
Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!
Ai, com sagnava la nit!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada