Escatir Vox

Aquest és el darrer dilluns de 2019, i, per tant, el meu darrer article d'enguany al dBalears en el que vull reflexionar sobre un dels fets polítics molt rellevants de l'any que s'acaba: la irrupció força important de Vox a les institucions, que començà amb l'entrada al Parlament d'Andalusia el desembre d'ara fa un any, i que es va consolidar amb els 52 escons al Congreso de los Diputados a les eleccions del proppassat 10 de novembre.

M'interessa poc l'anàlisi conjuntural de l'ascens electoral de l'extrema dreta, entre altres coses, perquè serà molt mal de fer combatre-la si no hi posam context i mirada llarga a l'hora d'analitzar el fenomen. Justament és això el que fa Miguel Urbán en el llibre "La emergencia de Vox. Apuntes para combatir la extrema derecha española" (Editorial Syloye en col·laboració amb Viento Sur, 2019).

Urbán ens ofereix claus d'aquesta emergència de Vox que van més enllà dels comentaris de tertúlies, de xarxes socials, o d'anàlisis periodístics precipitats. El primer que fa és un repàs històric del procés d'instauració del "règim del 79", és a dir, des del tardofranquisme, passant per a la inmodèlica transició, fins al bipartidisme-turnisme com a fórmula de la restauració borbònica. El partit polític Vox és descrit com "una escissió reeixida del PP", però que té una llarga trajectòria associada als particularismes del feixisme de la dictadura franquista. No obstant això, l'autor del llibre que coment no s'està de tenir molt present el context global i europeu en què s'ha produït l'estirabot electoral de Vox, que, val a dir-ho, és una mena de governança global exercida per una internacional de la reacció. Miguel Urbán ens recorda que, per exemple, ara mateix, "quatre dels països més poblats del món estan governats per una dreta radical i autoritària: Narendra Modi a l'Índia, Donald Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil, i Rodrigo Duterte a Filipines". Pel que fa a la UE, no es pot menystenir que les polítiques autoritàries han general una fallida de la cohesió social, i una "polarització de rendes, que ha buidat les butxaques de les classes populars i mitjanes [que] produeix al seu torn polarització política, un fenomen que impacta directament sobre l'estabilitat del sistema de partits".

Tanmateix, el que em sembla més interessant del text d'Urbán és la dissecció que fa de les propostes programàtiques de Vox, i el perquè de tot plegat. És prou conegut que el partit postfeixista espanyol (coincidesc amb Miguel Urbán, tot seguint a l'historiador italià Enzo Traverso, que la ubicació més adient del partit ultradretà espanyol és en el corrent del postfeixisme) presenta un programa antifeminista, LGTBIQfòbic, xenòfobs, ultra nacionalista espanyol, negacionista de la història i contrari a la memòria democràtica, cristià-ultraconservador, autoritari, negacionista de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i ecosistemes); però són bastant menys conegudes les propostes socioeconòmiques postfeixistes. En aquest terreny, el llibre que coment és fonamental per escatir, és a dir, per cercar d'aclarir, què proposa Vox en aquests assumptes. El que proposen sense complexos és la revolució al servei de l'1% de la societat. Altrament dit, un model econòmic i social que aprofundeixi les diferències fent més rics als rics, més precàries a les classes mitjanes i mitjanes-baixes, i empobrint més a les persones empobrides. L'explicació de les mesures concretes -des del desmuntatge de l'Estat del Benestar (sanitat, ensenyament, pensions, dependència, prestacions per desocupació, serveis socials ...), passant per una nova onada de privatitzacions del sector públic que genera beneficies –per exemple fins al 100% d'AENA-, fins a un monumental regal fiscal a les elits econòmiques riques- potser és la part del programa de Vox menys publicitada, i a la que Miquel Urbán, amb bon criteri, hi dedica bastants pàgines del seu llibre.

Per acabar el relat de "La emergencia de Vox", l'autor planteja la següent qüestió: Què fer per combatre l'extrema dreta? Em qued amb dues idees –al llibre n'hi ha més- que em semblen van al moll de l'os: a) "Disputar el concepte de seguretat des d'un prisma que trenqui amb la lògica punitiva per a oposar un horitzó de drets socials és fonamental per a poder respondre, des d'una òptica de classe, a les inseguretats que generen les polítiques neoliberals". b) "Necessitam la mobilització d'un antifeixisme que, lluny de procurar el manteniment democràtic de les polítiques autoritàries, ha d'apuntar a exigir comptes al neoliberalisme com a responsable de l'accelerada reconstrucció d'una ona reaccionària global".

Timothy Snyder, en el seu llibre intitulat "Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d'aprendre del segle XX" (Edicions Destino, 2017), ens malda a "evita pronunciar les frases que diu tothom. [... i] llegeix llibres". Això és el que ha fet Miguel Urbán per a escriure un llibre de combat contra l'autoritarisme que, sens dubte, convé llegir.

Publicat originalment a dBalears (30-12-2019)