Fa
massa temps que no afrontam de debò ni estratègicament els nous -que ja no ho
són tant- reptes de la cohesió social en societats com la nostra.
Malauradament, la celebèrrima "Agenda 2020 d'Objectius del Mil·lenni"
ha arribat a la seva fi sense haver inspirat una reflexió i actuació per a fer
front a les múltiples precarietats en l'època de les grans desigualtats. Tant
de bo l'aplicació de la recentment estrenada "Agenda 2030 per al
Desenvolupament Sostenible" aconsegueixi una (re)definició del concepte de
precarietat social en un context en què, per exemple, segons l'Informe relatiu
al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial, l'1% de la població mundial
posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%, i en el
que en el Regne d'Espanya en els últims deu anys el nombre de persones
milionàries ha passat de 172.000 l'any 2000, als gairebé 979.000 a mitjans de
2019.
Pot
ser que l'entestament per a no fer cas a Albert Einstein quan deia que "no
podem resoldre els problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam
crear" per a abordar les noves realitats econòmiques, laborals, socials, i
sociològiques associades a les precarietats sigui una de les causes d'aquest no
abordatge amb una definició d'acord amb la situació actual de les precarietats
de nova generació. Es continuen emprant paràmetres i conceptes d'èpoques
pretèrites per a definir unes situacions de vida precàries que poca cosa tenen
a veure amb el passat. En el, diguem-ho així, camp progressista, hom diria que
s'està encara pensant en precarietat social com la cosa contrària a una
situació de plena ocupació en els termes del Llibre blanc del qui fora en els
anys noranta del segle passat president de la Comissió Europea, Jacques Delors.
Amb això s'obvia l'espectacular creixement de la productivitat del factor
treball que ha provocat la revolució tecnològica, i les persistents –d'ençà de
la "revolució de Reagan i Thatcher"- polítiques pro-capital; la crisi
ecològica, i la ineludible necessitat de decréixer, o, almenys, limitar el
creixement; i es continua donant per fet que el treball remunerat (assalariat
i/o autònom) és garantia d'integració social, i que, en alguns casos, cal
complementar amb més i millors subsidis condicionats, i incentius selectius.
Per tant, s'aplica la seguen regla: més població ocupada és igual a menys
precarietat social. En resum: continuen mantenint –conceptualment i
políticament- la lògica d'una societat amb situacions de vulnerabilitat
(fallades del sistema), i no d'una construcció social -la del neoliberalisme
del segle XXI- que genera situacions estructurals de precarietat.
D'altra
banda, en els àmbits del neoliberalisme nu i cru existeixen dues tendències de
pensament i de pràctica política: Una, la més moderada -bastant coincident amb
la "progressista" pel que fa a associar més ocupació (encara que
sigui a base de més pobresa laboral) a menys precarietat. Aquest corrent
dretana teoritza i posa en practica polítiques de precarietat integral, amb
alguns components compassius (febles subsidis condicionats, i modestos
incentius selectius). Per una altra banda tenim la tendència del neofeixisme
neoliberal, que proposa el que s'ha denominat una "política sociolaboral de
l'enemic", és a dir, unes normes laborals i socials que, segons expliquen
Adoración Guamán Hernández i Joaquín Pérez Rey a "Neofascismo. La bestia
neoliberal" (Siglo XXI, 2019), exclouen a les persones estrangeres, que
són presentades com a responsables de la pèrdua generalitzada de drets per a
tothom, i un Dret del Treball que només concep les relacions laborals com un
conjunt de normes de sotmetiment al suprem interès de l'empresa, de manera que
el sistema jurídic laboral s'erigeix en "un instrument que dificulta o
impedeix tot intent de resistència col·lectiva o individual".
El
cas és que aquest 2020, que comença amb un govern del Regne d'Espanya de
"Coalició Progressista", i amb un govern de les Illes Balears també
"progressista", que, per primera vegada en la nostra història
autonòmica, enllaça una segona legislatura consecutiva, és una bona conjuntura
per a posar en marxa una estratègia de combat contra l'entramat multi factorial
que provoca la precarietat social dels anys vint del segle XXI. És a dir, és una
bona conjuntura per revertir la precarietat social entesa com les situacions de
molta gent que viuen unes vides caracteritzades per restriccions,
impossibilitats, o limitacions d'accés a les condicions, exigències i recursos
que es consideren necessaris per a plantejar-se i dur a terme una vida autònoma
i amb dignitat.
Mala
peça al teler si aquest assumpte segueix sent un "elephant in the
room", que diuen els anglesos. Altrament dit: les noves causes que
provoquen precarietat social, i les polítiques innovadores a aplicar per a
combatre-la (recuperació de debò de la causalitat en la contractació temporal,
Renda Bàsica incondicional, garanties incondicionals d'habitatge, salari minin
ajustat a la cistella de compra real, entre d'altres) no hauria de seguir sent
un problema del qual no se'n parla, ni un assumpte obvi de gran importància que
s'evita reconèixer, i, consegüentment, no es debaten les possibles solucions.
I
tanmateix, el meu escepticisme què en aquest àmbit hi hagi canvis és infinit.
Infinites són també les ganes equivocar-me!
Publicat originalment a dBalears ( 13-01-2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada